Filosofia de la ciència: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: - i teològica ja + i teològica, ja |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 2:
La '''filosofia de la ciència''' és una branca de l'[[epistemologia]] que intenta estudiar la validesa dels enunciats [[ciència|científics]] i provar si aquesta s'adequa a la [[realitat]]. En general, una [[teoria]] científica és un conjunt d'[[enunciat]]s que pretén descriure la realitat (o una part d'aquesta), a partir d'un nombre parc (tan reduït com sigui possible) d'hipòtesis. Entre les dues guerres mundials, el [[Cercle de Viena]], influït per filòsofs empiristes i [[Positivisme|positivistes]], com [[David Hume|Hume]], [[Auguste Comte|Compte]] o [[John Stuart Mill|Mill]], va donar un gran impuls a la filosofia de la ciència. Els membres del cercle van definir el seu [[pensament]] com a [[neopositivisme]] o [[positivisme]] [[lògic]] que es caracteritza per la seva actitud contra la metafísica i pels anàlisi profunds sobre el llenguatge, l'estructura, els mètodes de les ciències naturals i els fonaments de les matemàtiques. La qüestió de fons del cercle és el principi de verificació segons el qual només tenen sentit les proposicions que es poden verificar empíricament per mitjà de l'experiència. Aquest principi neopositivista es posiciona en contra de qualsevol teoria [[metafísica]] i teològica, ja que, en no ser verificables de manera fàctica les qüestions que plantegen, aquestes esdevenen simples preguntes aparents. Gràcies al cercle de Viena la filosofia de la ciència proporciona una explicació conscient i sistemàtica del mètode i de les condicions de validesa de les afirmacions efectuades pels científics.
Tanmateix, les tesis [[Neopositivisme|neopositivistes]] van quedar superades per [[Ludwig Wittgenstein]] quan a la segona part de la seva carrera revisa profundament el ''Tractatus Logico-Philosophicus.'' També es van veure superades pel treball del grup de filòsofs de l''<nowiki/>'''[[Escola de Frankfurt|<nowiki/>'Escola de Frankfurt]] que amb autors com [[Theodor Adorno]], [[Max Horkheimer]] o [[Jürgen Habermas]], van plantejar una revisió crítica no només de la societat i la cultura, sinó també de la ciència i la tecnologia. I sobretot van quedar superades per l'epistemologia de la [[falsabilitat]] de [[Karl Popper]] en substituir el principi de verificació introduït pel Cercle, al qual va influir de forma decisiva. L'objectiu de la ciència era, per a Popper, l'obtenció de teories cada vegada més properes a la veritat.
A mitjans del segle XX, [[Thomas Kuhn|Thomas S. Kuhn]] obre el pensament científic amb noves idees i plantejaments en el camp dels estudis sobre ciència, tecnologia i societat; en aquest marc, al seu llibre ''L'estructura de les revolucions científiques'', Khun ens parla de nous paradigmes. Aquests, oposats als enfocaments formalistes derivats de l'empirisme lògic, van subvertir l'ordre de preponderància que la filosofia de la ciència li atorgava a l'anàlisi lògic de la ciència i el coneixement científic, a partir de la inclusió d'elements històrics, sociològics i psicològics.
Si en las primeres dècades del segle XX el positivisme lògic dominava la reflexió teòrica sobre la ciència, cap a les dècades centrals amb la introducció de las nocions de Kuhn, els plantejaments teòrics d'altres autors de l'època, com [[Imre Lakatos]], [[Paul Feyerabend|Paul K. Feyerabend]], [[Ernest Nagel]] o [[Larry Laudan]] i la progressiva entrada de la dona en el món científic, es produeix un gir conceptual i metodològic per a enfocar l'anàlisi de la ciència, la seva història i l'esdevenir sociocultural de la nostra societat; una nova realitat assetjada per problemes ètics, polítics, socials i ecològics totalment nous. En aquest nou marc, la filosofia de la ciència deixa de ser únicament una filosofia teòrica basada en el coneixement científic, per passar a ser, a més a més, una filosofia pràctica; és a dir; una filosofia de l'activitat científica.
| |||