Georg Philipp Telemann: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
m neteja i estandardització de codi
Línia 10:
La seva fama es va estendre ràpidament, i el 1705 a Sorau fou nomenat mestre de capella de la cort del comte [[Erdmann II de Promnitz]], en la biblioteca del qual va poder enriquir la seva pròpia cultura, i amb el que viatjà a Polònia, on va poder conèixer els músics més famosos i escoltar les seves obres, El 1708 entrà al servei del duc [[Joan Guillem de Saxònia-Eisenach]], cort molt oberta a la cultura francesa. Posteriorment en nomenar-lo mestre de capella, el duc s'assegurà la seva aportació de composicions originals fins a la seva mort. Durant la seva estada a Eisenach, Telemann va escriure cantates sacres i profanes, concerts instrumentals i música de cambra; també sembla que va entrar en contacte més o menys directe (o que inclús, mantingueren certa amistat) amb [[Johann Sebastian Bach|J. S. Bach]], ja que el 1714 fou padrí en el bateig del seu fill [[Carl Philipp Emanuel Bach]].
 
El 1712 passà ser mestre de capella de l'església dels Descalços i de Santa Catalina de Frankfurt, per la que componia una cantata cada diumenge; tingué una intensa activitat, fundà un altre "Collegium Musicum" i patrocinà nombroses execucions de música profana pròpia i aliena en importants centres, pel que més tard fou nomenat director musical de la ciutat.
 
En aquest període la producció de Telemann és vastíssima que li valgué una gran fama internacional. A més de les seves composicions de cambra, vocals i instrumentals, entre les diferents i discutides obres sacres que se l'atribueixen destaquen la Passió amb text de B. E. Brockes ''Der für die Sünden der Welt gemartete und sterbende Jesus'' (1716), text emprat també per R. Keiser i Handel, i els ''Fünf Davidische Oratorien'' (1718). Els seus serveis se'ls disputaven els ducats de Bayreuth, Gotha i Weimar, així com la ciutat de Leipzig, en la que renuncià al càrrec de ''Thomaskantor'', que d'aquesta manera aquest passà a un jove J.S. Bach, el 1722. Telemann fou nomenat el 1721 ''Kantor'' del Johanneum i director de música de les cinc esglésies més importants d'Hamburg. Seguí component cantates per les grans festivitats, donà nova vida al "Collegium Musicum" fundat per [[Matthias Weckmann]], i organitzà i presentà una sèrie de concerts d'abonament amb obres de cambra i sacres seves i d'altres autors.
Línia 29:
* ''Der Tag des Gerichts'' (¿1762?).
 
Característiques semblants ofereixen les seves 1.800 cantates litúrgiques, sacres i de celebració, salms, motets, magnificats i misses. També cal citar altres obres vocals profanes, oratoris, cantates per a una o dues veus, cor i instruments, entre les quals destaquen les cantates nupcials, 640 serenates, odes i ''Lieder''. Telemann va compondre unes 25 obres teatrals, de les que molt poques es conserven completes. Influïdes per l'escola francesa, aquestes composicions abunden en passatges de conjunt i corals, amb actituds galants i rococós i certa tendència a la contemplació de la naturalesa; també s'aprecia la influència italiana, que es manifesta en l'habilitat dels concertants entre veus i instruments.
 
La seva adhesió a la més pura a la més pura tradició alemanya pot veure's així mateix en la caracterització dels personatges en l'autonomia dels temes vocals i en la unió de situacions i personatges seriosos i còmics. En aquesta última tipologia destaca, per exemple, en les seves obres de 1721 i 1728, anteriorment citades, i en els seus entremitjos, com ''Vespetta i Pimpinone'' (amb llibret de P. Pariati, dels quals ''solos'' recitatius foren traduïts a l'alemany per J. Ph. Praetorius), que continua conservant la seva vitalitat, i amb la que Telemann tractà de crear una òpera còmica alemanya; ''[[Vespetta i Pimpinone]]'' és considerada com la primera òpera còmica de la història, ja que és anterior en vuit anys a ''[[La serva padrona]]'' de [[Giovanni Battista Pergolesi|Pergolesi]]. Un altre exemple d'aquestes característiques és ''[[Don Quichotte der Löwenritter]]'' (1735), malgrat que hagi estat classificada generalment com una serenata.