Harmonia musical: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
{{Caixa Música}}
L''''harmonia''' (del [[llatí]] ''harmonia'') [[Música|musical]] és tot el que es relaciona amb els [[so]]ns simultanis ([[acords]]). Es pot entendre com l'aspecte "vertical" de la música, mentre que la [[melodia]] en seria l'aspecte "horitzontal". Molt sovint l'harmonia és el resultat de tocar diverses línies melòdiques o motius alhora (conegut com a [[contrapunt]]).
Els fonaments físics de l'harmonia es basen en el fenomen dels [[harmònics]]. Col·lecció de sons [[sinusoïdal]]s que tot so, de qualsevol instrument, posseeix. Com que el [[Patró rítmic|patró]] [[Interval harmònic|intervàl·lic]] dels harmònics és sempre el mateix, això crea la [[identificació]] inconscient per part del sistema auditiu d'acords més o menys "agradables", depenent de la major o menor semblança a aquest patró universal.
Línia 7:
== Història ==
Durant la [[Història de la música occidental|història de la música clàssica occidental]] les convencions i regles de l'harmonia van anar variant. En el que es considera l'inici de la [[polifonia]], al {{segle|XI|s}} amb els ''organa'' paral·lels, les regles eren simplement premisses teòriques de com superposar un interval de consonància perfecta (8a., 5a. o 4a.) a sobre d'un [[cant gregorià]] preexistent.
Al {{segle|XIV|s}}, amb l'aparició de l'''[[ars nova]]'', els [[compositor]]s cada vegada empraven figures més curtes i afegien més melodies a sobre dels cants plans preexistents, fet que provocà que l'Església s'hi oposés argumentant que la música per ser digna de Déu havia de mantenir les característiques que [[Gregori, el Gran]] va dictar.
La [[música religiosa|música eclesiàstica]] estava controlada per l'[[Església Catòlica|Església]] en els períodes del renaixement, el [[música barroca|Barroc]] i el [[classicisme musical|classicisme]]. L'estil [[Forma musical|forma]]l i harmònic del classicisme, el període més curt de la [[història de la música]], va ser agafat com a [[referència]].
En el romanticisme els compositors cada vegada s'allunyaren més del centre [[to]]nal, fins que al {{segle|XX|s}} s'arribà a la [[música atonal]]. No es podria parlar de trencar les regles del classicisme, donat el fet que en el {{segle|XX}} fins i tot, on l'atonalitat presentava textures i melodies contrastants amb l'estil clàssic, hi va haver sistemes i noves instruccions de com aconseguir aquella atonalitat, com en seria exemple el [[dodecafonisme]].
== Vegeu també ==
| |||