Hermenegild: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot normalitza infotaula persona |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 16:
==Vida==
Fill del rei visigot [[Leovigild]]. El [[579]] Ermenegild es va casar amb la princesa franca [[Ingundis]], filla del rei Sigibert I i de Brunequilda, que al seu torn era filla de [[Atanagild]] i de [[Gosuinda]] (segona dona de Leovigild), néta per tant de l'actual dona del rei. La princesa va passar, a la seva vinguda al regne, per la província de Septimània, i es va detenir a Agde on era Bisbe Fronimi (''Fronimius''), un gal de [[Bourges]] que havia emigrat a la regió en temps de [[Liuva I]], havent estat consagrat després bisbe de la ciutat. Fronimius va alliçonar a la princesa perquè no es deixés convertir a l'arrianisme, i Leovigild en va tenir notícies. Posteriorment Ingundis es va negar reiteradament a convertir-se en arriana, però malgrat tot el rei va confiar a Ermenegild el govern regi de la província [[Bètica]], amb residència a ''Hispalis'' ([[Sevilla]]), mentre [[Recared]] va rebre pel que sembla el govern de la zona fronterera amb els sueus i després amb els francs.
Linha 42 ⟶ 41:
En situació tan desesperada Hermenegild va demanar l'ajuda dels seus aliats romans d'Orient, que fins aleshores sembla que havien romàs inactius; l'acord amb els romans d'Orient no implicava la cessió de territoris i com els grecs disposaven de poques forces, sol es va ajustar un pacte d'intervenció en els combats en moments decisius deixant la qüestió territorial per més endavant; ara els romans d'Orient havien d'actuar però probablement no tenien moltes esperances de victòria del rebel i van acceptar un suborn de Leovigild, de manera que van abandonar a Ermenegild en iniciar-se la batalla.
Derrotat Ermenegild va fugir cap a la província romana d'Orient de [[Spània]], encara que va acabar finalment a [[Còrdova]], mentre Leovigild prenia per assalt Sevilla (estiu del 583), encunyant-se llavors una moneda amb la inscripció ''Cum Deo optinvit Spali'' (''Amb ajut de Déu fou conquerida Sevilla''). Leovigild es va presentar finalment davant Còrdova, que va prendre sense moltes dificultats a l'hivern del 583 al [[584]] (vers febrer del [[584]]). El mateix Ermenegild, refugiat en una església cordovesa, va caure a les seves mans (el seu germà Recared el va convèncer perquè es lliurés).
El fill rebel va ser enviat desterrat a [[València]] ([[584]]), i després a [[Tarragona]] ([[585]]). Exhortat pel seu pare a abandonar el catolicisme, Ermenegild sembla que s'hi va negar. El rei va haver d'ordenar al got Sisbert que l'assassinés, el que aquest va complir. Sisbert vivia a l'inici del regnat de Recared i és molt improbable que Leovigild l'hagués deixat amb vida d'haver assassinat Ermenegild sense mitjançar una ordre reial.
==Veneració de l'església==
Encara que seria la conversió al catolicisme el que va implicar la rebel·lió d'Ermenegild contra el seu pare, les conversions de gots no eren excepcionals (se'n coneixen diversos casos, i segurament havien augmentat els últims anys, sent de destacar el cas del bisbe got de Mèrida, Massona) i de cap manera pot considerar-se la seva rebel·lió com un aixecament catòlic. De fet les fonts catòliques peninsulars (Joan de Biclar i Sant Isidor) ni tan sols esmenten el fet que el príncep fora un convers catòlic (San Isidor tampoc esmenta la seva mort), però això va haver de ser a causa d'un silenci tàcit imposat pel seu pare i respectat per Recared (o establert pel mateix Recared després de la seva conversió, per ometre que no va estar al costat del seu germà catòlic sinó del seu pare arrià, o que el poder catòlic procedia indirectament d'una rebel·lió contra el rei legítim), car Gregori de Tours atribueix a la rebel·lió un clar sentit catòlic.
Encara que ambdós contendents plantegen en les seves monedes i segurament en la seva propaganda, el suport diví a la seva causa, al costat d'Ermenegild van combatre gots catòlics (i molts hispano-romans catòlics), mentre que al costat de Leovigild lluitarien gots arrians. El mite del màrtir catòlic comença a prop de l'any [[700]] quan Valeri del Bierzo le inclogué en una llista de màrtirs (encara que abans ja havia rebut aquesta qualificació el [[594]] del Papa Sant Gregori Magne).
▲Encara que seria la conversió al catolicisme el que va implicar la rebel·lió d'Ermenegild contra el seu pare, les conversions de gots no eren excepcionals (se'n coneixen diversos casos, i segurament havien augmentat els últims anys, sent de destacar el cas del bisbe got de Mèrida, Massona) i de cap manera pot considerar-se la seva rebel·lió com un aixecament catòlic. De fet les fonts catòliques peninsulars (Joan de Biclar i Sant Isidor) ni tan sols esmenten el fet que el príncep fora un convers catòlic (San Isidor tampoc esmenta la seva mort), però això va haver de ser a causa d'un silenci tàcit imposat pel seu pare i respectat per Recared (o establert pel mateix Recared després de la seva conversió, per ometre que no va estar al costat del seu germà catòlic sinó del seu pare arrià, o que el poder catòlic procedia indirectament d'una rebel·lió contra el rei legítim), car Gregori de Tours atribueix a la rebel·lió un clar sentit catòlic.
▲Encara que ambdós contendents plantegen en les seves monedes i segurament en la seva propaganda, el suport diví a la seva causa, al costat d'Ermenegild van combatre gots catòlics (i molts hispano-romans catòlics), mentre que al costat de Leovigild lluitarien gots arrians. El mite del màrtir catòlic comença a prop de l'any [[700]] quan Valeri del Bierzo le inclogué en una llista de màrtirs (encara que abans ja havia rebut aquesta qualificació el [[594]] del Papa Sant Gregori Magne).
== Notes ==
| |||