Imperi Carolingi: diferència entre les revisions

'''Imperi Carolingi''' és un terme historiogràfic utilitzat per referir-se a un període de la història europea derivat de la política dels reis [[Poble franc | francs]], [[Pipí I el Breu | Pipí]] i [[Carlemany]], que va suposar un intent de recuperació en els àmbits polític, religiós i cultural de l'època medieval a Europa occidental, i és un fet rellevant i important la coronació de Carlemany com a emperador a [[Roma]] com a signe de restauració ''de facto'' de l'[[Imperi Romà d'Occident]]. Després de la seva dissolució el 843 seria succeït un segle després pel [[Sacre Imperi Romanogermànic]] amb la mateixa orientació.

Els successors de Clodoveu van ser anomenats [[reis mandrosos]], ja que es van despreocupar dels temes de govern i els van deixar a les mans dels [[majordom de palau|majordoms de palau]], que van assumir els poders administratiu i militar i que es van constituir en una dinastia paral·lela a la que regnava. La dinastia deriva del matrimoni dels fills d'Arnulf de Metz i Pipí el breu, ambdós descrits per Fredegari com els senyors més importants d'[[Austràsia]]. La família va consolidar el seu poder des del segon terç del segle VII aconseguint que l'ofici de majordom de palau fos hereditari, i convertint-se així en els veritables governants dels francs, mentre que els reis merovingis quedaven reduïts a un paper nominal, és per això que se'ls anomena "Reis mandrosos".

El [[732]], el majordom [[Carles Martell]] ("el Martell") va frenar la [[invasió musulmana]] a Occident en la [[Batalla de Tours]]. El seu fill [[Pipí el Breu]] es va proclamar rei dels francs, iniciant la [[dinastia Carolíngia]]. A més, es va enfrontar als [[llombard]]s, que van envair [[Itàlia]] entorn de l'any 750, i en va conquerir unes terres que va lliurar al [[papa]] i que des de llavors constitueixen els [[Estats Pontificis]], tenint així la benedicció de l'Església per al seu Imperi.

=== Carlemany ===

[[Carlemany]], en francès ''Charlemagne'' i en alemany ''Karl der Große'', era un personatge poderós, intel·ligent i relativament culte, que es convertiria en una llegenda per a la història posterior tant de [[França]] com d'[[Alemanya]]. Carlemany va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa.

A partir de l'any [[772]], Carlemany va emprendre una llarga guerra en la qual va conquerir i va derrotar als [[saxons]] per a incorporar els seus territoris a l'Imperi Franc (les últimes incursions de Carlemany sobre els territoris saxons està datada en el 804 pels ''Annals regni Francorum''). Aquesta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força. Els missioners catòlics francs, al costat d'altres d'[[Irlanda]] i de la [[Gran Bretanya]] anglosaxona, havien penetrat en territori saxó des de mitjan {{segle|VIII|s}}, resultant en un augment dels enfrontaments amb els saxons, que es resistien als esforços missioners acompanyats d'incursions militars. El principal oponent saxó de Carlemany, [[Widukind de Saxònia|Widukind]], va acceptar ser batejat en el [[785]], com a part d'uns acords de pau, però altres líders saxons van continuar amb la lluita. Després de la seva victòria el [[782]] a [[Verden]], Carlemany va ordenar la matança massiva de milers de presoners saxons pagans. Després de diversos aixecaments més, els saxons van patir la derrota definitiva en el [[804]]. Això va expandir l'Imperi Franc cap a l'est, fins a l'[[Elba (riu)|Elba]], cosa que l'[[Imperi Romà]] només va intentar una vegada, i en el que va fallar en la [[batalla del bosc de Teutoburg]] (any 9 dC). Per poder cristianitzar amb més efectivitat als saxons, Carlemany va fundar diverses diòcesis, entre les quals hi ha les de [[Bremen]], [[Münster]], [[Paderborn]] i [[Osnabrück]].

Al mateix temps ([[773]]-[[774]]), Carlemany va conquerir als [[llombards]], incloent d'aquesta manera el nord de la [[península Itàlica]] en la seva esfera d'influència. Va renovar el donatiu al [[Estats Pontificis|Vaticà]] i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels [[francs]].

En el [[788]], [[Tassil III]], [[duc de Baviera]], es va revoltar contra Carlemany. Després d'esclafar la revolta, aquest va incorporar Baviera al seu regne. A més d'expandir els horitzons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i la influència dels [[agilolfings]] (la família de Tassil), una altra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins al [[796]], Carlemany va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, fins a l'actual [[Àustria]] i a parts de [[Croàcia]].

D'aquesta manera, Carlemany va crear un regne que arribava des dels [[Pirineus]] al sud-oest (incloent de fet una zona del nord-est de la [[península Ibèrica]] ([[Marca Hispànica]] després del [[795]], que seria l'origen de [[Catalunya]] i de la seva cultura i llengua, molt properes a l'[[occità]]), passant per gairebé tota la [[França]] moderna (a excepció de [[Bretanya]], que mai va ser conquerida pels [[francs]]), i a l'est la major part de l'actual [[Alemanya]], incloent-hi el nord d'[[Itàlia]] i l'actual [[Àustria]]. En la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la [[cristiandat]] occidental, a més d'impulsar un «Renaixement carolingi» en la cultura literària, gràcies al seu suport a monestirs com a centres d'ensenyament.

El dia de Nadal de l'any 800, el [[papa Lleó III]] va coronar a Carlemany com «Emperador que governa l'Imperi Romà», a Roma, en una cerimònia presentada com inesperada, ja que Carlemany no desitjava trobar-se en deute amb el bisbe de Roma, i al seu fill [[Carles el Jove]] com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gestos portats a terme pel papat per definir els papers de ''[[auctoritas]]'' papal i ''potestas'' imperial, així com per considerar com a successor dels emperadors romans. Això va originar una sèrie de disputes amb els romans d'Orient pel nom de l'[[Imperi Romà]]. Després d'una primera protesta per la usurpació, en el 812, l'emperador romà d'Orient Miquel I Rangabé va reconèixer a Carlemany com a emperador (''basileus''), però no com a emperador dels romans (Βασιλεύς των Ρωμαίων), títol que es va reservar el romà d'Orient com el veritable successor dels emperadors romans. La coronació va servir per donar una legitimitat permanent a la primacia carolíngia entre els francs.

=== Carolingis posteriors ===

1. El fill gran (dels que van sobreviure), de Lluís, [[Lotari I]] emperador des de l'any [[817]], li va correspondre els francs centrals amb les capitals imperials [[Aquisgrà]] i [[Roma]]. Al seu torn, els seus fills es van dividir aquest imperi en Ducat de Lorena, Burgúndia i [[Itàlia]] septentrional. Aquestes zones desapareixerien més tard, integrant-se al [[Sacre Imperi Romanogermànic]].

2. El segon fill de Lluís, [[Lluís el Germànic]], va passar a ser rei dels francs de l'est. Aquesta zona seria l'origen del que més tard va ser el [[Sacre Imperi Romanogermànic]], que amb el temps va arribar a ser, aproximadament, l'actual [[Alemanya]].

3. El seu tercer fill, [[Carles el Calb]], va passar a ser rei dels francs de l'oest, en disputa amb el seu nebot [[Pipí II d'Aquitània]]. La zona que va ocupar arribaria a ser l'actual [[França]].

Més tard, mitjançant el tractat de Meersen ([[870]]) i el tractat de Ribemont ([[880]]) es va realitzar una nova divisió dels territoris, en detriment de Lotaríngia.

El 12 de desembre de [[884]], després d'una sèrie de morts, l'emperador [[Carles III el Gras|Carles el Gras]] va reunir la major part de l'Imperi carolingi, només [[Bosó de Provença]] resistia com a rei a [[Viena]].

=== Causes de la disgregació de l'Imperi Carolingi ===

[[Carlemany]] no va aconseguir dotar al seu Imperi d'una organització política i administrativa que pogués subsistir per si mateixa a les amenaces que planaven sobre ell. Tota l'organització de l'Imperi descansava sobre una condició necessària: la fidelitat dels nobles a l'Emperador i al Rei dels [[francs]] i dels [[llombards]]. Tot això en un context econòmic i social en el qual els comtats es tornaven cada vegada més autònoms: en principi, com resultava molt costós mantenir un guerrer a cavall amb tot el seu equipament, només els grans propietaris s'ho podien permetre i la resta d'homes lliures no tenien una altra alternativa que encomanar-se a un senyor com a vassalls. Cal destacar que no existia un exèrcit permanent en el [[Regne dels Francs]] sinó que es realitzaven lleves d'armes i cada guerrer havia d'equipar-se pel seu compte. Es vivia en una societat rural l'economia era l'agricultura de subsistència, les ciutats estaven despoblades i reduïdes a la mínima expressió i el comerç havia pràcticament desaparegut. La burgesia encara no havia sorgit com a classe social i les províncies havien de subsistir amb els seus propis recursos.

Així, entre l'Emperador i els homes lliures cada vegada va cobrar més força la casta intermediària dels nobles a qui els seus vassalls havien de respondre. Era només qüestió de temps que en un tan extens Imperi en el qual les comunicacions eren tan escasses i deficients, els vassalls responguessin més als seus senyors locals que a l'Emperador.

Mentre [[Carlemany]] va viure, el seu extraordinari prestigi, la seva mà ferma i la seva fèrria voluntat, i els beneficis que reportaven a la noblesa les conquestes territorials, van fer que se li obeís per sobre de la desintegració que estava en potència. Únicament si el seu successor hagués estat un rei amb els talents de Carlemany hagués tingut l'Imperi Carolingi possibilitats de sobreviure. Però el seu fill [[Carles el Jove]], que tenia un gran talent militar i a qui Carlemany havia confiat algunes de les seves missions més difícils, no li va sobreviure.

Ja en vida de Carlemany s'havia produït un fet que permet deduir que alguna cosa dolenta estava passant amb la fidelitat basant-se en la qual estava erigit l'esquelet de l'Imperi. L'estiu de l'any 807, molt pocs dels senyors i guerrers convocats a l'assemblea anual es van presentar i, per primera vegada, l'assemblea no va poder realitzar-se. Va ser un fet sense precedents. Carlemany ho va interpretar com una revolta a la seva autoritat, va enviar als seus ''missi'' a investigar cada comtat i va castigar amb edictes aquesta creixent deserció.

Mort Carlemany i donat el poc talent polític del seu fill i successor [[Lluís el Piadós]], els fets es van precipitar. Les guerres civils entre el monarca i els seus fills van acabar amb el prestigi de l'Emperador. La fidelitat que només es mantenia per l'extraordinària figura de Carlemany va desaparèixer i l'Imperi Carolingi, ja ferit de mort, va acabar de naufragar gràcies a l'exacerbació dels atacs dels nòrdics, donant pas al ple auge del [[feudalisme]].

L'Imperi era inviable donades les condicions econòmiques, polítiques i socials de l'època i només la fortíssima personalitat i el talent de [[Carlemany]] havien pogut sostenir-lo.

=== El llegat carolingi ===

== Política ==

* '''[[Duc|Ducats]]''': podien designar un títol de prestigi que fa referència a una categoria de comandament elevada, senzillament a un marquès, o algun territori autònom o extern a l'imperi.

El màxim poder de l'Imperi residia en l'emperador, que tenia poder per convocar les armes, administrar justícia i designar els nobles que governaven els territoris.

El palau o cort era el nucli de l'Administració i estava dirigit per un [[camarlenc]] (successor del càrrec de [[majordom de palau]]). Al seu càrrec hi havia el [[coper]], responsable del celler, el mariscal, responsable de la cavalleria i l'estable, i el [[senescal]], responsable dels assumptes de la cort. Les altres institucions de l'administració eren la cancelleria, que dirigia els assumptes civils i els eclesiàstics, així com el tribunal palatí, que aplicava les lleis als habitants de l'Imperi.

Els comtes percebien com a pagament a la seva gestió les rendes o usdefruit d'una part del fisc que la monarquia tenia al comtat, a això es diu honor. Donada la gran extensió del territori imperial i el deficient nivell tècnic dels mitjans de comunicació, els comtes s'aprofitaven i abusaven del seu poder per augmentar les seves propietats territorials radicades al comtat i emparentar amb famílies poderoses del comtat. Els ''inspectors de palau'' o ''[[missi dominici]]'' eren els encarregats que els marquesos i els comtes governessin segons les directrius de l'Emperador, per a això acudien en parelles als territoris a comprovar el compliment de les lleis. No obstant això, els comtes sortien d'un àmbit reduït de terratinents aristocràtics, i de la mateixa forma els ''missi'', de manera que encara actuaven fora de la seva esfera d'influència, compartien els interessos d'aquells a qui inspeccionaven.

== Economia ==

El comerç a l'època de l'emperador Carlemany (742-814) es va reduir al transport d'algunes bótes de vi o sal, al tràfic prohibit d'esclaus i a uns pocs articles de luxe portats d'Orient. Des del tancament de la Mediterrània per l'[[Islam]] es va acabar l'activitat comercial regular, la circulació constant i organitzada, així com la classe de mercaders professionals o dels seus establiments a les ciutats. Encara que van perviure petits i rudimentaris mercats locals, es va destacar l'empobriment general de l'època. La circulació de diners es va tornar lenta i insuficient. Encara que l'imperi de Carlemany va ser molt brillant culturalment parlant, en l'aspecte econòmic va ser un segle de regressió. Els recursos del sobirà es van limitar a les rendes dels seus dominis, als tributs dels pobles vençuts i al botí de guerra.

La base econòmica, tant l'estat com de la societat, serà llavors la propietat territorial. L'Estat Carolingi va ser essencialment agrícola. El comerç era insignificant i per tant no existia més fortuna que els béns arrels, ni més treball que el rural. La desaparició dels petits propietaris lliures es va accelerar, la necessitat de protecció els va obligar a buscar la tutela dels poderosos.