Italià: diferència entre les revisions

Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no s'hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.

Que l'italià presente "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portugués de l'espanyol, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot el que distingeix el català del portugués.

s'inscriuen en la Romània Occidental: sonorització de P, T, K llatines intervocàliques en B, D, G; formació del plural afegint -S al singular. Per tant, és impossible que formen part de la llengua italiana, membre prototípic de la Romània Oriental: conservació de P, T, K llatines intervocàliques; formació del plural canviant la vocal final.

Una altre tipus d'acumulacions d'isoglosses significatives permet dubtar seriosament que les parles del sud itàlic, a l'entorn de Nàpols i de Sicília, puguen ser considerades seriosament com a formant part del mateix sistema lingüístic que l'italià.

Així, doncs, en termes generals l'anàlisi lingüística divideix el presumpte domini lingüístic italià en tres grans blocs: septentrional, central i meridional. Només el bloc central pot considerar-se com a lingüísticament italià.

Es debat si les parles del nord constitueixen una única llengua, o bé dues: d'una banda, el padà (o [[gal·loitàlic]]), compost per [[piemontés]], [[llombard]], [[lígur]] i [[emilià-romanyol|emilà-romanyol]]; de l'altra, el [[vènet]]. Pel que fa al sud, hi ha motius per a postular l'existència de dues llengües prou caracteritzades: el [[napolità]] i el [[sicilià]].

Aquesta realitat, sorprenent per al públic no avesat, s'explica per motius sociolingüístics i polítics de persistència multisecular.

Arran del [[Renaixement]], la parla florentina (Dante, Boccaccio, Petrarca) adquirí un prestigi molt gran, i per aquesta via acabà imposant-se a tota la península, i a Sicília, com a llengua de l'alta cultura i de l'administració, i acabà rebent el nom antonomàstic de ''italià'', cosa que permetia jugar amb el terme ''Itàlia'' referit al conjunt peninsular: si Nàpols i Llombardia eren ''Itàlia'', l'italià havia d'ésser la seua llengua, tant més que la feien servir els administradors i els intel·lectuals (i a penes ningú més, fora del domini lingüístic de l'italià estricte).

A les alçades del ''Risorgimento'', es considerà que tots els territoris on l'italià era la llengua que feia funcions d'estàndard i d'oficialitat eren, alhora, territoris on l'italià era la llengua autòctona, i, per tant, constituïen el domini lingüistic italià. En conseqüència, es considerà que constituïen globalment una única nació caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura.

Sobre aqueixa ideologia es construí el projecte d'[[unificació italiana]]. En reeixir aqueixa, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat feu tot el possible per a dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.

A les alçades de mitjans {{segle|XX}}, la política lingüicida de l'Estat havia aconseguit convéncer tots aquests al·lòfons que no parlaven llengües diferents de l'italià, sinó mers ''dialetti'' inclosos en el marc general de la llengua italiana, els quals se suposava que ja tenien en l'italià el registre estàndard que els calia.

Al nord postindustrial, la situació sociolingüistica de les llengües autòctones ([[gal·loitàlic|padà]], [[vènet]]) és especialment dura. Al sud, però, [[napolità]] i [[sicilià]] semblen resistir amb especial vigor la substitució tendencial, per via d'ús restringidament col·loquial.

=== El cas del cors===

El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al [[cors]] és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la ''Realpolitik'' i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francés és qüestió delicada. Quant a França, no té cap intenció de reconéixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de la seua llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O siga: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francés, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.

En italià, com en francés i en català, es produeixen moltes contraccions, les quals s'indiquen mitjançant un [[apòstrof]] ('). Exemple: ''L'ora'' ("L'hora"), en lloc de ''La ora''.

En gran part d'origen longobard o got, per exemple: guerra, zanna, grinfia, stambecco, sapone, vanga, banda, guardia, elmo, albergo, spola, guercio, stanga.

Del [[castellà]], durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià térmens com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata...

Del [[portugués]] deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.