Escultura: diferència entre les revisions

Fitxer:Yakshini.jpg|Estatueta de ''yakṣī'' al Museu de [[Patna]]

Fitxer:Mahabalipuram Arjuna 1.jpg|''[[Descens del Ganges]]'' a [[Mahabalipuram]]

</gallery></center>

 

<center><gallery>

Fitxer:Terracotta army 5256.jpg|Detall d'alguns guerrers de la [[dinastia Qin]]

Fitxer:Maitreya Yachuji.JPG|Imatge de [[Maitreya]] en bronze

Fitxer:Noh mask02.jpg |Màscara de teatre Noh japonès

* Els [[bust]]s són escultures en les quals apareix només el cap i les espatlles de la persona. Normalment representen [[retrat]]s.

* En el [[tors]] es representa el tronc humà sense cap, braços ni cames.

* L'[[escultura cinètica]] implica aspectes de la física del moviment, com les [[font (arquitectura)|fonts]] o els [[mòbil (escultura)|mòbils]].

 

 

== Materials ==

Els materials emprats en escultura determinen el resultat de l'aspecte i textura de l'obra així com les seves característiques físiques. Amb l'ús d'una pedra tova és més difícil obtenir un resultat minuciós a causa de la seva corrosió; en contraposició, amb un material més dur com el granit es requereix més esforç físic. Els detalls de formes delicades i amb calats s'aconsegueixen millor amb l'ús de la fusta, com ho demostren, per exemple, els retaules gòtics. El treball en argila permet diversos acabaments, des del més fi poliment a deixa les mateixes empremtes dels dits de l'artista. En conclusió, és l'escultor i el seu propòsit el que aconsegueix treure del material la forma i la textura desitjades.

=== L'argila ===

{{AP|Argila}}

*Argila natural: extreta on s'ha format. S'utilitza sense cap afegitó.

*Argila rogenca: normalment conté ferro i és bastant suau, molt adequada per al modelatge al [[torn de terrissaire]] i per l'efectuat amb els dits.

* [[Marbre]]: és una pedra calcària metamòrfica de gra fi i compacte. El tractament de la seva superfície pot ser molt variat, obtenint-se diferents teixidures, amb més finor, aspror, etc. Com que és un material força perdurable, va ser un dels preferits dels grans artistes de l'[[Edat antiga|Antiguitat]] i el [[Renaixement]]. El marbre blanc es va imposar a partir de l'època clàssica, ja que amb un bon polit pot assolir un aspecte translúcid i d'una gran brillantor; a més, és una pedra que no presenta grans fissures, i l'artista pot treballar-lo esculpint amb molta llibertat (els cops en una pedra que no sigui compacta poden arribar a produir-li fractures i obligar a canviar-la).<ref name="Mal24">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.24</ref>

* [[Gres (geologia)|Gres]]: també anomenat pedra sorrenca, és una roca sedimentària molt fàcil de treballar en les pedreres, amb humitat natural; s'empra en labors que demanen minuciositat. S'ha utilitzat molt en el treball dels [[capitell]]s [[romànic]]s. Els colors més habituals són els terrosos i, en algun cas, un gris blavós. És una pedra molt porosa i que normalment no es pot polir. Actualment no s'utilitza en escultura.<ref name="Mid122">[[#Mid82|Midgley 1982]]: pàg.122</ref>

* [[Esteatita]]: és una roca metamòrfica formada en una gran part per [[talc]]; de fet, és un [[esquist]] de talc. És molt tova i fàcil de tallar.<ref name="Hartt1989">{{ref-llibre|autor=Frederick Hartt|títol=Arte: historia de la pintura, escultura y arquitectura|url= http://books.google.cat/books?id=4-PE1IzhRiMC&pg=PA145| consulta=21 de novembre de 2010|data= 1 maig 1989| editorial=Ediciones AKAL|isbn=9788476004111|pàgines=145|llengua=castellà}}</ref><ref name="Mayer1993">{{ref-llibre|autor=Ralph Mayer|títol=Materiales y técnicas del arte|url= http://books.google.cat/books?id=xkQqs7-b03wC&pg=PA635| consulta= 21 novembre 2010|any=1993| editorial=Ediciones AKAL|isbn=9788487756177|pàgines=635|llengua=castellà}}</ref> Admet un bon poliment. Exposada a l'exterior, s'endureix amb el temps.<ref>[http://hoysala.in/soapstone-sculptures Esteatita. S'endureix amb el temps.]</ref> Al tacte s'assembla al [[sabó]]; d'aquí el seu nom en [[anglès]], ''soap stone''. Els [[inuit]]s acostumaven a fer talles tradicionals emprant aquest material; també són d'esteatita les capes exteriors del [[Crist Redemptor de Rio de Janeiro]]. A l'Índia hi ha alguns temples amb escultures d'esteatita; per exemple, a [[Belur]].

* [[Quars]]: es tracta d'un mineral d'una gran duresa, difícil de treballar. Malgrat això, hi ha exemples d'obres molt elaborades tallades en quars.<ref name="DoyleDickinson2008">{{ref-llibre|nom=Julian |cognom=Doyle|nom2=Bruce |cognom2=Dickinson|títol=Chemical Wedding|url= http://books.google.cat/books?id=nOhWmImmc1MC&pg=PA40| consulta=21 de novembre de 2010|data=30 de maig de 2008| editorial=Troubador Publishing Ltd|isbn=9781906510909|pàgines=40–|llengua=anglès}}. Crani [[Civilització maia|maia]] tallat en quars</ref>

[[Fitxer:Born bronze - Bronze casts.jpg|miniatura|Bronze fos abocat dins motlles]]

Els escultors solen preparar la seva obra construint un petit model de la figura, d'argila o de guix.<ref name="Fug153"/> Aquest model equival a l'[[esbós]] del [[pintor]] o al [[plànol]] de l'[[arquitecte]]. El procediment fonamental i el més clàssic és l'esculpit, servint-se d'una [[Escarpa (eina)|escarpa]], un [[burí]] o un [[cisell]] segons les necessitats; fins i tot els procediments de fondre i modelar requereixen retocs de cisell en els detalls. A més a més, s'usen altres accions com el modelat o buidatge, el cisellat, el repujat, l'embotit, el gravat i l'estampat o encunyat. És interessant adonar-se del poc que han canviat amb el pas del temps les tècniques del modelatge i de la talla, en comparació amb els canvis que s'han produït en altres [[belles arts]]. Només al {{segle|XX|s}} es van començar a introduir nous mètodes de treball.<ref name="Sar1202">[[#Sar84|Historia Universal del Arte 1984]]: pàg.1202</ref> A continuació es llisten les tècniques més utilitzades:

* Modelat: consisteix a donar la forma desitjada a una pasta, afegint o llevant porcions de la massa.

** [[Argila]]: habitualment, per al treball de les escultures en argila moltes cultures van emprar les mateixes tècniques que per a la [[terrissa]], amb rotlles, plaques o tubs d'argila. També s'ha utilitzat la pressió: l'argila humida es comprimeix en motlles de fang prèviament cuits. Aquesta tècnica va ser emprada pels grecs ja al {{segle|III|-|s}}, tal com s'observa en unes figures conegudes amb el nom de [[Tanagra]].<ref name="Mid18">[[#Mid82|Midgley 1982]]: pàg.18</ref> L'argila, una vegada modelada i abans de la seva cocció al forn, ha de mantenir-se en contacte amb l'aire o en un ambient sec per al seu dessecament per tal que adquireixi consistència i per evitar-ne deformacions.<ref name="Mal91">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.91</ref>

** [[Plastilina]]: es modela amb les mans o petites espàtules, pràcticament igual com es fa amb la cera, i serveix com a esbós per a l'obra escultòrica. La plastilina té també un lloc destacat en l'[[animació]]; [[Nick Park]], guanyador de dos [[Oscar]]s amb els curtmetratges de ''[[Wallace i Gromit]]'' (1992-1995), n'és un promotor del seu ús.

* Buidat: consisteix a realitzar un objecte amb una forma buida per a omplir-o després amb un material fos o una pasta qualsevol i assolir la «positiva». Es poden fer peces de [[guix]], però no estan gaire valorades, ja que el material és pobre i és fàcil que pateixi ruptures. Amb la [[resina de vidre]] i barreges de pols de marbre juntament amb pigments es poden aconseguir còpies de diversos colors i textures.<ref name="Mid12">[[#Mid82|Midgley 1982]]: pàg.12</ref>

* [[Cera perduda]]: aquest mètode és el més estès per al treball amb metalls com el [[bronze]], que s'aboca colat dins del motlle en forma líquida i així arriba a tots els racons. Quan se solidifica s'aconsegueix una còpia completament fidel al model del motlle. Històricament es coneix l'ús de la fosa a la cera perduda ja en estàtues de gran mida d'ençà el segle II, com s'ha trobat en obres de l'Antic Egipte i Mesopotàmia, i un ús ja sistemàtic d'ençà el segle V a Grècia. Des de llavors, l'escultura en bronze s'ha realitzat fent servir aquest mètode, ja que permet la reutilització dels motlles i, per tant, la producció en sèrie d'escultures.<ref name="Mal41">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.41</ref>

* Repujat o repussat: aquesta tècnica consisteix a martellejar la part del darrere d'una làmina de metall aplicada sobre un motlle; d'aquesta manera es produeixen els relleus i els buits necessaris per aconseguir la forma que es pretén.<ref name="Fat205">[[#Fat93|Fatás/Borrás 1982]]: pàg.205</ref>

* Estampat: aquest mètode imprimeix sobre una làmina de metall o de pasta un encuny perquè les figures en buit quedin en relleu.

Entre els actes per rendir culte als morts cal destacar el de deixar [[crani]]s humans, com els trobats a [[Jericó]] ([[7000 aC]]), que s'usaven com a suport per a la reproducció en [[guix]] del difunt –com una mascareta– i després els afegien petxines que representaven els ulls.<ref name="Boz38">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.38</ref> A l'Antic Egipte, perquè el [[faraó]] visqués després de la seva mort, existia la creença en la necessitat d'una imatge que el representés per tal d'afavorir la pervivència de l'[[ànima]].<ref name="Gom70">[[#Gom02|Gombrich 2002]]: pàg.70</ref> De la mateixa manera, s'utilitzaven símbols que acompanyaven el missatge que es volia transmetre, sempre procurant que aquest expressés un gran sentit de l'ordre; calia mantenir l'harmonia, ja que qualsevol desviació podia tenir conseqüències en l'altra vida. Per aquest motiu, la jerarquia social quedava representada, entre altres recursos, en les diferents mides dels personatges: així, el faraó sempre és la figura més gran tant en les escultures individuals –que arriben a ser monumentals–, com en les anomenades tríades<ref group="n.">Grups de tres escultures.</ref> que es poden veure a [[Micerí]].

 

{| style="margin-left:10px;" cellspacing="0" align="right"

|-