Felip Mateu i Llopis: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
|||
Línia 5:
== Biografia ==
Va estudiar a la [[Universitat de València]]. Entre [[1924]] i [[1926]] va treballar en el seu doctorat a la Universitat Central de [[Madrid]]. Aquesta tesi seria publicada amb el títol ''Ensayo sobre una Casa Real de Moneda d'uno de los Estados de la Corona de Aragón: la Ceca de Valencia y las acuñaciones valencianas de los siglos XIII al XVIII'' i orientaria la seua tasca investigadora cap a la [[numismàtica]]. A València va freqüentar l'[[Arxiu del Regne de València]] i va entrar en contacte amb els més destacats historiadors valencians de l'època: [[Jaume Cebrián Ibor|Jaume]] i [[Lluís Cebrián Ibor]], [[Josep Rodrigo Pertegàs]], [[Josep Martínez Aloy]], [[Francesc Almarche]] i [[Josep Sanchis Sivera]]. Es va relacionar amb ambients valencianistes, sent el primer director de la revista ''[[Acció Valenciana (publicació)|Acció Valenciana]]'' i formà part del grup [[Acció Cultural Valenciana]], junt a [[Manuel Sanchis Guarner]]. L'any [[1932]] va ser un dels signataris de les [[Normes de Castelló]]. A aquests primers anys pertanyen alguns articles escrits en [[català]], entre ells l'assaig ''El País Valencià'' ([[1933]]),
L'any 1930 va ingressar al cos nacional d'arxivers i bibliotecaris i després d'una temporada a la secció numismàtica del [[Museu Arqueològic Nacional d'Espanya|Museu Arqueològic Nacional]], a [[Madrid]], va ser destinat com a director del Museu Arqueològic i la Biblioteca Provincial de [[Tarragona]], fet que va reforçar els seus contactes amb els ambients intel·lectuals de [[Catalunya]]. L'any [[1931]] va tornar al Museo Arqueológico Nacional. Durant la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]] va ocupar diversos càrrecs entre Madrid i València, entre els quals cal destacar el de vocal de la ''Junta de Tesoro Artístico'', amb seu al [[Col·legi del Patriarca]], des del qual va poder evitar ''in extremis'' la destrucció dels arxius de la [[catedral de Toledo]], de la [[catedral de València]], de la [[catedral de Sogorb]], a més d'altres arxius valencians, entre ells el personal de [[Josep Sanchis Sivera]].<ref>Massot i Muntaner, pàg. 13</ref>
Línia 11:
En acabar la guerra, després d'un procés de depuració va ser readmès al Museo Arqueológico Nacional i des d'ací va passar a ser nomenat director de la Biblioteca Central de Barcelona —actual [[Biblioteca de Catalunya]] i hereva dels fons de l'[[Institut d'Estudis Catalans]]. Segons pròpia confessió personal a [[Eufemià Fort i Cogul]], Mateu va explicar que havia rebut ordres de destruir bona part dels fons catalans de la biblioteca, ordre que es negava a complir, tot i que en aquells moments s'havia vist obligat a afiliar-se a la [[Falange Española]].<ref>Massot i Muntaner, pàg. 14</ref>
Fins a la seua jubiliació l'any [[1972]] va desenvolupar una important tasca a la Biblioteca Central de Barcelona i a la xarxa annexa de Biblioteques Populars de la [[Diputació de Barcelona]].
L'any 1943 va guanyar la càtedra de [[Paleografia]] i [[Diplomàtica]] a la [[Universitat d'Oviedo]]. Es traslladà després a la [[Universitat de València]] i finalment a la [[Universitat de Barcelona]], on arribaria a ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. També fou membre
L'índex de la seua
== Referències ==
| |||