Fals documental: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 16:
[[Fitxer:Woody_Allen_(2006).jpeg|miniatura|Director de cinema [[Woody Allen]]]]
Cristian Pineda Amo explica que: {{cita|el cinema de NO-FICCIÓ representa un gir d'innovació a la conservadora institució del Cinema. Amb aquest concepte clàssic del documental posat en crisi, ens preguntem quina és l'herència que ha produït al cinema actual: la seva estètica.|{{mida|1= Cristian Pineda Amo. ''El documental como estética'' Universitat de Sevilla (2007) pp.101-112}}}}
A ''Recursos teóricos para el análisis de los filmes'', Antonio Fernández diu que:{{cita|...perquè l'art subministri indicadors i puguem percebre vivències (tant presents com absents), cal reafirmar la interpretació de l'herència del passat com a vivència del present. A l'art res no és nou, doncs a partir de les formes estètiques anteriors és possible inventar formes noves, que a més a més podem utilitzar per a canvis posteriors i la seva posada en funcionament.}} D'aquí es desprèn la gran rellevància que l'espectador posseeix en aquesta experiència, fonamental per a la interpretació de les imatges i comprensió del gènere amb format de ficció, estant no-ficció.
Alberto Nahúm García Martínez expressa que: {{cita| La veritat al fals documental es presenta com una construcció manipulada i queda reduïda a una simple qüestió d'estil, al coneixement i aplicació d'unes certes estratègies retòriques que subministrin la versemblança necessària a què vol contar. Per evitar la fàcil suspensió de la credulitat de l'espectador, acostuma a resultar efectiu enquadrar les mentides en un marc veritable. Així, es guanya la credibilitat de l'espectador, doncs identifica com a familiars alguns aspectes que presenta el film. Qualsevol estratègia és vàlida per dinamitar els codis que separen la realitat de la ficció, coneguts per l'espectador: el realisme a l'estil, l'espontaneïtat o el descuit, la veu en off solemne, el no-control de tot el rodatge, l'aportació de dades suposadament científiques, la reubicació de declaracions reals o la projecció del propi procés de producció i realització. Si algú contempla un fals documental previngut de que es tracta d'un engany, la seva desconfiança serà absoluta des de l'inici i cercarà les empremtes de l'engany per la influència que el paratext comporta per a la recepció. A la majoria d'ocasions, l'espectador assisteix amb credibilitat pel que observa fins que topa amb alguns detalls que van revocant la seva convicció. Tant a les seves propostes paròdiques com a les més deconstructores i reflexives, l'audiència ha de percebre l'engany, sigui per captar les bromes proposades o per reflexionar al voltant de la tradicional naturalesa factual assignada al documental. Els realitzadors de fakes tractarien de conjurar l'engany audiovisual aplicant-los el seu mateix procediment: reactivar la consciència crítica davant la imatge mitjançant un altre falsejament més, evident i identificable per a mirades instruïdes, d'aquí la importància que se l'atorga al receptor i a les seves competències interpretatives en aquest subgènere|{{mida|1=Alberto Nahúm García Martínez, ''La traición de las imágenes: mecanismos y estrategias retóricas de la falsificación audiovisual'' (2006) pp. 308-312).}}}}
== Rol de l'espectador ==
| |||