Revisió del 19:43, 20 jul 2020 modifica 2c0f:f038:511:1b00:2c10:5dab:7688:5cc8 (discussió) Cap resum de modificació Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils ← Edició anterior		Revisió del 19:48, 20 jul 2020 modifica desfés 2c0f:f038:511:1b00:2c10:5dab:7688:5cc8 (discussió) →‎L'esternut en la cultura Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils Edició següent →
Línia 22: L'escriptor llatí [[Plini el Vell]] (23-79 DC) va escriure en la seva "Història Natural": "Per què diem Salut! quan algú esternuda?. Aquest és un costum que fins Tiberi Cèsar, el més asocial de tots els homes, solia exigir i alguns creuen que produeix encara el mateix efecte d'afegir a la salutació el nom del qui esternuda". En l'antiguitat, durant algunes malalties epidèmiques que van minvar grans poblacions humanes -com la pesta que va començar engir de l'any 590-, es creia que quan algú esternudava es moriria aviat, perquè el fet que els morts no respiren va conduir a la idea ~~equivocada~~errònia que l'ànima havia de ser l'alè de la vida, de manera que es pensava que l'ànima sortia del cos amb l'esternudament-. També l'esternut representava el darrer acte d'un morent, en referència al fet que Adam s'hauria mort esternudant. Hom beneiria doncs així el mort qui va vers Déu, com ho fan els anglòfons de manera més explícita amb ''(God)bless you'' ('Que Déu us beneeixi). Línia 28: També es creu que els catòlics romans van difondre l'ús de la benedicció com a resposta a l'esternut. El costum de dir "salut" o "Déu et beneeixi" després d'un esternut es va utilitzar durant el temps del papat de Gregori el Gran (540-604), qui per a combatre la pesta va establir la pràctica de fer pregàries i processons. Qualsevol individu que esternudava havia de ser beneït immediatament per a evitar la contagió de la pesta. També es diu que el costum de respondre "Jesús" a qui esternuda, va començar a normalitzar-se cap al segle XIV quan una terrible epidèmia de pesta va ~~assolar~~devastar Europa. Un dels primers símptomes de la malaltia era l'esternut, de manera que es deia "Jesús" a l'esternudador com a signe de resignació i procurant-li consol, japuix que aquest esternut assenyalava que l'esternudador, al cap de poc passaria a una vida millor. Quan es respon "salut" s'expressa el desig que la persona que ha emmalaltit, ~~recuperi~~recobri la salut com més aviat millor. Aquest costum roman encara en els nostres dies en diverses regions del món i s'il·lustra amb els països ~~hispanoparlants~~hispanòfons, on es fa servir alguna sort de benedicció, com dir "Jesús" o "salut" a qui esternuda; mentre que amb ella mateix fi, en les nacions anglo-saxones se sol utilitzar l'expressió "bless you" (que Déu et beneeixi). A l'Egipte, en sentir un esternut s'ha de respondre amb "que Al·là tingui misericòrdia", mentre que a Malàisia diuen "per a Déu és tota lloança" Quan algú esternuda és costum, en català, de dir-li, invocant Déu : "Déu us valgui!", "Déu te faci bo!" (si l'esternudador és novell), Déu te faci sant (o sant i bo), "Déu te mati!" (fórmula humorística de salutació, que se sol completar així: «Déu te mati i els diables et plorin» o «Déu te mati... d'aquí a cent anys i els que tens» a l'Empordà), "Déu t'ajut!" (o Déu ens ajut! cat. antic "Déus t'ajut"), Valga'ns Déu! o Valga-us Déu! (eivissenc), "Déu et faci (un) sant!" o "Sant/Santa! (mallorquí, segons el sexe). A això s'hi torna : ''Gràcies!'' o ''Amèn!''.

Esternut: diferència entre les revisions