Infinitiu: diferència entre les revisions

En llengua catalana l'infinitiu es forma sense donar nom al verb, és a dir, figura com a [[Lema (lingüística) |lema]] o entrada als diccionaris. Aquesta característica l'han adoptat també altres llengües romàniques properes geogràficament al català. És el cas del francès o del castellà. En aquestes llengües, com de fet en català també, l'infinitiu indica la conjugació o model ha seguir a l'hora de conjugar el verb en qüestió.<ref>{{Ref-web|url=https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0116646.xml|títol=infinitiu {{!}} enciclopèdia.cat|consulta=2018-07-17|llengua=català}}</ref>

L'ús en altres llengües romàniques és similar al català, hereu del llatí. En aquesta llengua els infinitius canviaven de veu o de mode i, a més, no anomenaven el verb (el model del qual sorgia de la primera persona del present). També hi havia quatre conjugacions. Les llengües romàniques han simplificat aquest model tot i que el romanès segueix presentant quatre conjugacions.<ref>{{Ref-publicació|cognom=|nom=|article=|publicació=deste.umons.ac.be|url=http://deste.umons.ac.be/galanet/ressource/fichiers/R1439/RO_el_verbo_2.1.1_espa%F1ol.htm|data=|pàgines=}}</ref>