Irgun: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Sobreenllaçament |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 123:
[[Fitxer:Shlomo ben yosef.jpg|miniatura|Shlomo Ben Yosef, penjat el 1938.]]
L{{'}}''Irgun'' va començar una campanya contra els civils àrabs fins i tot abans de la sortida de Tehomi. Així el [[16 d'abril]]| de [[1936]], en resposta a l'assassinat de dos jueus la vigília, l'''Irgun'' abat dos treballadors agrícoles en un tarongerar.<ref name="Hdi159">''Història de la dreta israeliana'', p. 159.</ref>
La generalització dels atacs contra els civils data tanmateix de 1937, després de la sortida cap a l’''Haganà'' de Tehomi i dels seus partidaris. En [[1936]], Jabotinski juga d'altra banda encara un paper moderador, adjurant «els seus partidaris de fer prova de retenció, tant de temps que existirà una possibilitat de reconstituir una [[Legió jueva]] amb el suport de la [[Gran Bretanya]]<ref name="Hdi162"/> ».
Línia 163:
Posen quasi fi a la immigració jueva : «No es pot negar que la por a una immigració jueva indefinida és àmpliament escampada en els rangs de la població àrab i que aquesta por ha fet possibles aquests trastorns». Des de llavors, «la immigració serà mantinguda en el transcurs dels cinc pròxims anys tant com la capacitat econòmica d'absorció del país ho permetrà, a una taxa que portarà la població jueva a aproximadament el terç de la població total […;] al final del període de cinc anys, cap immigració jueva ja no serà autoritzada, llevat que els àrabs de Palestina estiguin disposats a consentir-ho».<ref>Tercer Llibre Blanc sobre Palestina</ref>
Consideren (de manera vaga) un Estat unitari a [[Palestina]] per a 1949, Estat per força amb majoria àrab : «El govern de Sa Majestat [té el] desig […;] de veure establir-se finalment un Estat de Palestina independent». «Si, en el terme de deu anys, es verifica que la independència hagi de ser ajornada, el govern britànic consultarà els habitants de Palestina, el Consell de la SDN».<ref>Tercer Llibre Blanc sobre Palestina.</ref>
Finalment, diu el Llibre blanc, «El govern de Sa Majestat declara avui sense equívoc que no està de cap manera en les seves intencions transformar Palestina en un Estat jueu».
Línia 171:
Fins llavors, el [[sionisme revisionista]] havia criticat el mandat britànic, no bastant favorable als Jueus. Però quedava com a aliat del Regne Unit. El Llibre Blanc canvia totalment la situació. A aquesta nova situació política cal afegir-hi l'arrest de la nova direcció de l'organització, [[David Ratziel]], el seu comandant.
«Després de la detenció de Raziel, Hanoch Kalai, el seu adjunt, va ser nomenat comandant a cap. [[Avraham Stern]], que era llavors a [[Polònia]], torna a Palestina i és anomenat al capdavant del departament de la informació. Els altres membres del quarter general conserven els seus llocs. En el moment de la primera reunió del quarter general dirigit per Kalai, es va decidir de llançar un segon front contra l'administració britànica, en represàlies contra la publicació del Llibre blanc. Conforme als procediments de l'''Irgun'', el comandant a presó no va ser consultat, i Raziel no va participar en el procés de decisió<ref name="split">Yehouda Lapidot, antic dirigent de l'''Irgun'', {{en}} ''BESIEGED - Jerusalem 1948 - memories of an Irgun fighter'', capítol [http://www.etzel.org.il/english/index.html {{en}} ''The split within the Irgun''.]</ref> ». De fet, sota l'impuls de l'[[Stern]] que va prendre […;] una influència preponderant sobre l'organització, s'ataquen centrals telefònics, esclaten bombes a les oficines de correus de [[Jerusalem]] i a la ràdio nacional. «Tres policies britànics i dos jueus, acusats de servir d'auxiliars, són assassinats».<ref name="Hdi183">''Història de la dreta israeliana'', 1991, p. 183.</ref>
== L'alto el foc de l'''Irgun'' (1939-1944) ==
Línia 243:
El [[27 de desembre]] de [[1945]], deu policies i militars són abatuts en una sèrie de raids del ''Lehi'' i de l'''Irgun''. El [[25 d'abril]] de [[1946]], el ''Lehi'' abat set paracaigudistes britànics (atemptat condemnat per la ''Haganà'' ).
El [[12 de juny]], el govern refusa l'entrada de 100.000 refugiats jueus (una recomanació de la comissió anglo-americana).<ref>[[Elie Barnavi]], ''Una història moderna d'Israel'', Champs Flammarion, 1988, {{ISBN|2080812467}}, p. 27.</ref>
En els dies que segueixen, els grups armats multipliquen els atemptats. El [[22 de juliol]] de [[1946]], l{{'}}''Irgun'' fa esclatar una bomba a l'[[Atemptat a l'Hotel King David|Hotel King David]] que protegeix la secretaria del Govern britànic de Palestina. El recompte deixa 91 víctimes, 28 britànics, 17 jueus i 41 àrabs, la majoria civils. L'atac va ser planificat pel comitè X, però la ''[[Haganà]]'' va demanar finalment d'anul·lar l'operació de cara a la possibilitat de víctimes civils. L{{'}}''Irgun'' va mantenir l'operació. L'atac va ser dut a terme per Yosef Avni, un membre del ''[[Betar]]'', que participarà en la [[Massacre de Deir Yassin]] del [[9 d'abril]] de [[1948]], i Yisrael Levi. Un missatge telefònic adverteix el consolat francès i el diari ''[[Jerusalem Post]]'' 25 minuts abans de l'explosió. Un altre missatge d'advertència és donat a l'hotel poc temps abans de l'explosió, el que negaran molt de temps les autoritats britàniques. L'''Irgun'' reivindica immediatament l'atemptat, afirmant no haver tingut la intenció de provocar morts. Menahem Begin relata aquest episodi en un llibre autobiogràfic aparegut en 1978.<ref>{{en}} [http://www.etzel.org.il/english/ac10.htm L'atac de l'hotel King David, sobre el lloc web de l'Irgun]; {{en}} [http://britains-smallwars.com/Palestine/Kingdavid.htm Punt de Vista britànic de l'atac de l'hotel King David]; {{en}} Menahem Begin, {{lang|en|''The Revolt''}}, {{lang|en|Dell Books}}, New York Ny, 1978</ref>
Línia 309:
Es comencen a veure aparèixer unitats de diverses desenes d'homes de l'''Irgun'' que operen junts contra pobles àrabs.
És en aquest marc que es produeix la [[Massacre de Deir Yassin]]. El [[9 d'abril]], combatents de l{{'}}''Irgun'' i del ''Lehi'' ataquen el poble, malgrat l'acord de no-agressió que hom havia signat amb els seus veïns jueus. Mal entrenats en aquest tipus de combat, els atacants tenen cinc morts, 35 ferits, i es retiren. Fan aleshores una crida al ''[[Palmah]]'' «una secció del qual[…;] reduirà sense problema el principal nucli de resistència. El divendres al migdia, es retira, deixant a càrrec dels combatents de l'Irgun i del [[Grup Stern]] la tasca de "passar el rasclet" al poble». Una part de la població és llavors massacrada.<ref name="Hdi240">Marius Schatner ''història de la dreta israeliana'', p.240.</ref>
L'[[Alt comitè àrab]] parla de 254 víctimes civils. Els historiadors avaluen en general la massacre més aviat entre 100 a 120 morts.<ref>[[Yoav Gelber]] ''Palestina 1948'', 2006, pàg. 311-312.</ref><ref>[[Benny Morris]] {{lang|en|''The Birth Of The Palestinian Refugee Problem Revisited''}}, 2003, p. 238.</ref> Però, fortament mediatitzada, la massacre ha tingut diverses conseqüències. D'una part, ha ancorat definitivament la imatge violenta de l'''Irgun''. D'altra banda, «encara ampliat per la propaganda àrab, llançarà milers després i desenes de milers de palestins sobre les carreteres de l'èxode<ref name="Hdi241">Marius Schatner ''Història de la dreta israeliana'', 1991, p. 241.</ref> ».
| |||