Guerra del Yom Kippur: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Manteniment de plantilles |
||
Línia 148:
L'Exèrcit egipci va posar un gran esforç en trobar una manera ràpida i efectiva en [[Operació Badr (1973)|trencar les defenses israelianes]]. Els israelians havien construït murs de sorra de 18 metres d'alt amb un desnivell de 60 graus i reforçats a la línia d'aigua. Els enginyers egipcis havien experimentat inicialment amb càrregues explosives i [[bulldozer]]s per netejar els obstacles, abans que un oficial inferior proposés usar canons d'aigua d'alta pressió. La idea va ser provada, i s'importaren diversos canons d'aigua des del [[Regne Unit]] i l'[[RDA|Alemanya Oriental]]. Els canons d'aigua aconseguiren trencar els murs de sorra usant aigua del canal.<ref>Shazly, pp. 55–56</ref>
El 6 d'octubre, a les 14:00, començà l'[[Operació Badr (1973)|operació ''Badr'']] amb un gran atac aeri. Més de 200 avions egipcis atacaren simultàniament 3 bases aèries, bateries de míssils [[MIM-23 Hawk|Hawk]], tres centres de comandament, posicions d'artilleria i diverses instal·lacions de radar.<ref>Garwych p.28</ref> Els aeroports de [[Aeroport de Bir Gifgafa|Refidim]] i de Bir Tamada van quedar temporalment fora de servei, i una bateria de Hawks a Ophir quedà malmesa. L'assalt aeri va ser conjuntat amb una barrera d'artilleria de 53 minuts de durada realitzada per més de 2.000 peces contra la Línia Bar Lev i la rereguarda dels centres de comandament i les bases de concentració.<ref name="Ramadan">{{ref-publicació |nom=Hamdy Sobhy |cognom=Abouseada |url=http://www.dtic.mil/cgi-bin/GetTRDoc?AD=ADA379531&Location=U2&doc=GetTRDoc.pdf |títol=The Crossing of the Suez Canal, October 6, 1973, (The Ramadan War) |any=2000 |pàgines= 9 |publicació=USAWC strategy research project |editorial=U.S. Army War College |oclc=45004992
L'escriptor Andrew McGregor afirmà que l'èxit del primer atac va fer innecessari un segon atac.<ref>Shazly, p. 232</ref><ref>Hammad, pp.90–92, 108</ref><ref>{{ref-llibre | cognom = McGregor | nom = Andrew | títol = A military history of modern Egypt : from the Ottoman Conquest to the Ramadan War | editorial = Praeger Security International | lloc = Westport, Conn | any = 2006 | isbn = 978-0-275-98601-8 }}, p. 278</ref> Egipte reconegué la pèrdua de 5 avions durant l'atac. Però [[Kenneth Pollack]] va escriure que 18 avions egipcis van resultar abatuts, i aquestes pèrdues van fer que es cancel·lés la segona onada.<ref>''Arabs at War: Military Effectiveness'' (Pollack), p. 108</ref> En un [[Batalla aèria d'Ofira|enfrontament notable]] durant aquest període, un parell de [[McDonnell Douglas F-4 Phantom II|F-4E ''Phantoms'']] israelians desafiaren 28 MiGs egipcis sobre Sharm el-Sheikh durant mitja hora, abatent entre 7 o 8 MiGs sense patir cap pèrdua.<ref name="Rabinovich, p. 115">Rabinovich, p. 115</ref><ref>Pollack p.125</ref> Un dels pilots egipcis morts va ser el capità Atif Sadat, mig germà del President Sadat.<ref>Gawrych, p. 81</ref>
Línia 263:
El matí del 26 d'octubre, el Tercer Exèrcit egipci violà l'alto el foc intentant superar les forces israelianes que els envoltaven. L'atac va ser rebutjat per la força aèria israeliana i per les forces terrestres.<ref>{{ref-web|url=http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-77.pdf |títol=Department of State Operations Center, Situation Report in the Middle East as of 10/26/73 |format=PDF |consulta= 22 octubre 2011}}</ref> Els egipcis també van aconseguir petits guanys territorials contra les forces de Sharon a la zona d'Ismailia.<ref name="group73" /> Els israelians respongueren bombardejant objectius principals a Egipte, incloent-hi llocs de comandament i reserves d'aigua.<ref>Rabinovich, p. 486</ref> El front estava més tranquil al sector del segon exèrcit a la zona nord del canal, on ambdós bàndols respectaren l'alto el foc.<ref name="group73" />
Encara que els combats més ferotges acabaren el 28 d'octubre, la lluita no s'aturà fins al 18 de gener de 1974. El ministre israelià de Defensa Moshe Dayan afirmà que "''l'alto el foc existia sobre el paper, però l'intercanvi de foc per tot el front no era l'única característica de la situació entre el 24 d'octubre de 1973 i el 18 de gener de 1974. Durant aquest període també existia l'omnipresent possibilitat d'una renovació de la guerra a escala total. Hi havia tres variacions de com podia esclatar, dues egípcies i una israeliana. Un pla egipci era atacar les nostres unitats a l'oest del canal des de la direcció de Cairo. L'altre era eliminar el nostre cap de pont del canal i enllaçar el segon i el tercer exèrcits a la riba oriental. Ambdós plans es basaven en un bombardeig artiller massiu de les nostres forces, que no estaven ben fortificades i que haurien patit moltes baixes. També es pensava que Israel es retiraria de la Cisjordània, car era més sensible pel que fa a les vides dels seus soldats. Egipte en aquells moments tenia un total de 1.700 tancs a primera línia a ambdós costats del canal, 700 a la riba oriental i 1.000 a la Cisjordània. També a la Cisjordània, en una segona línia, disposava de 600 tancs més per a la defensa de Cairo. Tenia unes 2.000 peces d'artilleria, uns 500 avions operatius, i un mínim de 130 bateries de míssils SAM situades al voltant de les nostres forces, negant-nos per tant el suport aeri.''"<ref>{{citar ref|cognom= Dayan |títol= Story of My Life |editorial= Da Capo |any= 1992 |pàgina= 568
L'exèrcit israelià reconegué la pèrdua de 14 soldats durant aquest període de postguerra. Les pèrdues egípcies van ser més altes, especialment al sector controlat pel general [[Ariel Sharon]], que ordenà a les seves tropes que responguessin amb foc massiu a qualsevol provocació egípcia.<ref>Rabinovich p. 493</ref> També van tenir lloc alguns combats aeris, i els israelians a més van abatre diversos helicòpters que intentaven portar subministraments al Tercer Exèrcit.<ref name="Aloni">Aloni, Shlomo: ''Arab-Israeli Air Wars 1947–82''</ref>
Línia 278:
[[Fitxer:Assad_Tlass_war_1973.jpg|miniatura|El President [[Hafez al-Assad]] (dreta) amb soldats, 1973.]]
[[Fitxer:1973 Yom Kippur War - Golan heights theater.jpg|miniatura|upright=2.6|Un mapa dels combats als Alts del Golan.]]
Als [[Alts del Golan]], els sirians atacaren dues brigades israelites i 11 [[bateria (militar)|bateries d'artilleria]] amb cinc [[divisió militar|divisions]] i 188 bateries. Començaren el seu atac amb un atac aeri llançat per uns 100 avions i una barrera d'artillera de 50 minuts de durada. Les brigades d'avançada de 3 divisions penetraren les línies de l'alto el foc i sobrepassaren els punts d'observació de les Nacions Unides, seguides per la força d'assalt principal, que va ser coberta mitjançant bateries mòbils antiaèries, [[bulldozer]]s per penetrar els sots antitanc, pontons per superar obstacles i vehicles neteja-mines. Els vehicles dels enginyers eren els objectius prioritaris dels artillers israelians i van patir moltes baixes, però la infanteria siriana avançà i usà les seves eines de trinxera per obrir camins pels tancs, permetent-los superar les barreres antitanc.<ref name="historynet golan">{{citar ref|nom=Gary |cognom=Rashba |títol=Yom Kippur War: Sacrificial Stand in the Golan Heights |url=http://www.historynet.com/yom-kippur-war-sacrificial-stand-in-the-golan-heights.htm |editorial=Military History magazine via HISTORYnet |data= octubre 1998, online June 12, 2006
A l'inici de la batalla, les brigades israelianes formades per uns 3.000 soldats, 180 tancs i 60 peces d'artilleria van haver de fer front a 3 divisions d'infanteria amb grans formacions de blindats, amb 28.000 soldats sirians, 800 tancs i 600 peces d'artilleria. A més, els sirians van desplegar dues divisions cuirassades a partir del segon dia.<ref name=Jordan1973>{{ref-web|títol=The 1973 Arab-Israeli War: Arab Policies, Strategies, and Campaigns | url=http://www.globalsecurity.org/military/library/report/1997/Jordan.htm |autor=[[USMC]] Major Michael C. Jordan |editor=GlobalSecurity.org |any=1997 |consulta= 20 abril 2009}}</ref><ref name=knapp>{{ref-llibre | títol=Combined Arms in battle since 1939 |capítol=4: Antiarmor Operations on the Golan Heights | url=http://www.cgsc.edu/carl/resources/csi/Spiller/Spiller.asp#4AO | autor=Major George E. Knapp | editorial=U.S. Army Command and General Staff College | any=1992 | consulta= 1 juny 2009
Els fronts dels Alts del Golan va rebre prioritat per part de l'Alt Comandament Israelià. Els combats al Sinaí estaven suficientment llunys dels centres de població israelians perquè no es veiessin amenaçats. El front del Golan, en canvi, estava molt a prop dels centres de població israelians, i si els sirians reconquerien la zona, hagués estat una gran amenaça a diverses grans ciutats israelianes, com [[Tiberíades]], [[Safed]], [[Haifa]] i [[Netanya]].
Línia 331:
Les divisions iraquianes van ser una sorpresa estratègica per la IDF, que esperaven tenir un avís d'intel·ligència amb 24 hores d'antelació a aquests moviments. Això es convertí en una sorpresa operativa, car els iraquians atacaren l'exposat flanc septentrional dels blindats israelians que avançaven, forçant a les unitats d'avançada que es retiressin alguns kilòmetres per evitar quedar encerclats. Contraatacs combinats de tropes sirianes, iraquianes i jordanes evitaren posteriors guanys territorials israelians. Malgrat això, no van ser capaços de fer que Israel es retirés del sortint de Bashan, i patiren greus pèrdues en els seus combats contra els israelians. L'atac més efectiu va tenir lloc el 20 d'octubre, tot i que les forces àrabs van perdre fins a 120 tancs en aquell combat.<ref name="Dunstan" />
La [[Força Aèria Siriana]] atacà les columnes israelianes, però aquestes operacions estaven molt limitades a causa de la [[superioritat aèria]] de l'[[Força Aèria Israeliana|aviació israeliana]], patint grans pèrdues en les lluites de gos contra els reactors israelians. El 23 d'octubre va tenir lloc una gran batalla aèria prop de [[Damasc]], durant la qual els israelians van abatre 10 avions sirians. Els sirians reclamaren una quantitat semblant de victòries contra Israel.<ref>[http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-59.pdf Situation Report in the Middle East as of 1200 EDT, October 23, 1973], Department of State Operations Center</ref> La IDF també destruí el sistema de míssils defensius sirià. Els israelians van emprar la seva superioritat aèria per atacar objectius estratègics per Síria, incloent-hi estacions energètiques importants, subministraments petrolers, ponts i carreteres principals. Els atacs van malmetre l'esforç de guerra sirià, van interrompre el pont aeri soviètic per portar equipament militar a Síria i van dificultar la vida normal dins del país.<ref>{{citar ref|nom=Noam |cognom=Ophir |títol=צילו הארוך של הסקאד (The Long Shadow of the Scud) |editorial= Israeli Air Force Official Website |data= octubre 2006 |url=http://www.iaf.org.il/1779-26839-he/IAF.aspx |llengua=Hebrew
El 22 d'octubre, els comandos de la [[brigada Golani]] i [[Sayeret Matkal]] reconqueriren els llocs avançats al mont Hermon, després d'una dura batalla on va haver-hi combats home a home i atacs mitjançant franctiradors sirians. Un atac fracassat dues setmanes abans havia tingut un cost per Israel de 23 morts i 55 ferits i de 29 morts i 11 ferits pels sirians; mentre que aquest segon atac costà a Israel 55 morts i 79 ferits més.<ref>Rabinovich, p. 450</ref> Una quantitat desconeguda de sirians van resultar morts o van ser fets presoners. Un [[IDF Caterpillar D9|bulldozer IDF D9]], acompanyat d'infanteria, aconseguí arribar fins al cim. Una força paracaigudista israeliana que aterrà en helicòpter va capturar els punts avançats sirians sobre la muntanya, matant més d'una dotzena de sirians mentre que patien un mort i quatre ferits. Set MiGs i dos helicòpters sirians que portaven reforços van ser abatuts mentre que provaven d'intercedir.<ref>Rabinovich, p. 450-451</ref>
Línia 366:
Els comandos israelians del [[Shayetet 13]], la unitat especial d'elit de la marina israeliana, s'infiltraren al port egipci d'Arkada la nit del 9-10 d'octubre i enfonsaren un llançamíssils classe Kumar després que haguessin fallat les quatre temptatives anteriors. Una altra temptativa d'infiltració fracassà, els comandos aconseguiren infiltrar-se a Arkada durant la nit del 21-22 d'octubre i danyaren un llançamíssils amb coets [[M72 LAW]]. Durant un dels atacs, els comandos també destruïren un dels principals espigons del port. El 16 d'octubre, comandos del Shayetet 13 s'infiltraren a [[Port Said]] amb dos minisubmarins ''Hazir'' per atacar objectius navals egipcis. Durant l'atac, els comandos enfonsaren una torpedinera, un vaixell de guardacostes, una llanxa de desembarcament i un llançamíssils. Es van perdre dos homes-granota durant l'operació.<ref>{{ref-web|url=http://www.zionism-israel.com/dic/Shayetet_13.htm |títol=Shayetet 13 |editor=Zionism-israel.com |consulta= 22 octubre 2011}}</ref> El 18 d'octubre, els submarinistes israelians provocaren una explosió que va malmetre dos cables submarins de comunicacions de [[Beirut]], un dels quals connectava amb [[Alexandria]] i l'altre amb [[Marseilles]]. Com a resultat, el [[tèlex]] i les telecomunicacions entre l'oest i Síria van quedar malmeses, i els cables no van poder ser reparats fins al 27 d'octubre. Els cables també s'empraven per les comunicacions entre sirians i egipcis, més que no pas la ràdio, que era interceptada per les intel·ligències israeliana, estatunidenca i soviètica. Egipte i Síria van haver de recórrer a comunicar-se mitjançant una estació de ràdio jordana situada a [[Ajloun]], rebotant els senyals mitjançant un satèl·lit estatunidenc.<ref name="group73" />
L'11 d'octubre, naus llançamíssils israelianes enfonsaren dos llançamíssils sirians en un enfrontament davant de [[Tartus]]. Durant la batalla, un mercant soviètic va rebre l'impacte dels míssils israelians i s'enfonsà.<ref name="littlerock">{{citar ref|títol=How did the U.S.S. Little Rock and her Crew Participate in the Arab-Israeli Yom Kippur War? |url= http://www.usslittlerock.org/Historic%20Events/LittleRockYomKippur.html |editorial=USS Little Rock Association
Durant la darrera setmana de la guerra, els homes-granota egipcis realitzaren 3 ó 4 atacs sobre [[Elat]], causant danys menors però creant alarma.<ref name="group73" />
Línia 414:
[[Fitxer:Nickel Grass M60 C-5.jpg|miniatura|alt=A cargo plane with its access door open, men, and a tank | Un M60 portat durant l'[[operació Nickel Grass|operació ''Nickel Grass'']].]]
Israel començà a rebre subministraments via els avions de càrrega de la [[USAF|Força Aèria estatunidenca]] el 14 d'octubre,<ref>Krisinger, Chris J. [http://www.au.af.mil/au/cadre/aspj/airchronicles/apj/apj89/spr89/krisinger.html Operation Nickel Grass – Airlift in Support of National Policy], Aerospace Power Journal, Spring 1989.</ref> tot i que ja havia arribat equipament mitjançant la línia aèria nacional israeliana [[El Al]] abans d'aquesta data. En aquells moments, les forces de defensa israelianes ja s'havien endinsat a Síria i estaven preparant una reeixida invasió d'Egipte des del Sinaí, però havien patit severes pèrdues materials. D'acord amb Abraham Rabinovich, "''mentre que el pont aeri de subministramens estatunidenc no reemplaçà les pèrdues israelianes en equips, li permeté fer servir el que tenia més lliurement.''"<ref>Rabinovich, p. 491.</ref> Al final de ''Nickel Grass'', els Estats Units havien enviat 22.395 tones de material a Israel, de les que 8.755 arribaren abans del final de la guerra.<ref name="Haber & Schiff, p. 382">Haber & Schiff, p. 382</ref> Els [[C-141 Starlifter]] i els [[C-5 Galaxy]] van fer 567 missions durant el pont aeri;<ref>{{ref-web|autor=John Lacomia |url= http://www.travis.af.mil/news/story.asp?id=123122053 |títol=Remember When... Operation Nickel Grass |lloc= Travis |editor= Air Force |consulta= 28 març 2010}}</ref> i els avions d'El Al van portar 5.500 tones més de material en 170 vols.<ref name="Shazli p.275–276">Shazli p.275–276</ref><ref name="Haber & Schiff, p. 282">Haber & Schiff, p. 282.</ref> El pont aeri continuà després de la guerra fins al 14 de novembre. Els Estats Units també portaren 90.000 tones de material a Israel per mar fins a inicis de desembre, usant 16 vaixells.<ref name="Haber & Schiff, p. 382" /> Pel 30 d'octubre havien arribat 33.210 tones.<ref>{{citar ref|cognom= Shazly |pàgina= 276 |citació= ...the USA mounted a seaborne resupply operation of 33,210 tons by October 30
A inicis de desembre, Israel havia rebut entre 34 i 40 [[caçabombarder]]s [[F-4 Phantom II|F-4]], 46 [[A-4 Skyhawk|A-4]], 12 avions de càrrega [[C-130 Hercules|C-130]], 8 helicòpters [[CH-53 Sea Stallion|CH-53]], 40 [[UAV|vehicles aeris no tripulats]], 200 tancs [[M60 Patton|M-60]]/[[M48 Patton|M-48A3]], 226 vehicles diversos, 12 sistemes de míssils terra-aire [[MIM-72 Chaparral]], 3 sistemes de míssils terra-aire [[MIM-23 Hawk]], 36 peces d'artilleria de 155mm, 7 peces d'artilleria de 175mm, grans quantitats de munició de 105mm i de 175mm, equips de tecnologia punta, com els míssils [[AGM-65 Maverick]] i [[BGM-71 TOW]], armes que havien entrat en producció només un o pocs anys abans. La major part dels avions de combat que arribaren durant la guerra havien estat presos directament de les unitats de la [[Força Aèria dels Estats Units]]. La major part de l'equipament arribà un cop s'havia assolit l'alto el foc. El cost total de l'equipament va ser aproximadament de 800 milions de dòlars (US$ 4,19 bilions de 2012)<ref name="Shazli p.275–276" /><ref name="Haber & Schiff, p. 282" /><ref>Gawrych 1996, p. 56</ref><ref>{{ref-web|url=http://www.historynet.com/mcdonnell-f-4-phantom-essential-aircraft-in-the-air-warfare-in-the-middle-east.htm/4 |títol=McDonnell F-4 Phantom: Essential Aircraft in the Air Warfare in the Middle East |editor=Historynet.com |consulta= 28 març 2010}}</ref>
Línia 445:
== Armament ==
Els exèrcits àrabs estaven equipats amb armament predominantment de fabricació soviètica, mentre que l'armament israelià era principalment occidental. Els T-54/55s i els T-62s àrabs estaven equipats amb equips de visió nocturna, el qual mancava als tancs israelians, donant-los avantatge en els combats nocturs; mentre que els tancs israelians disposaven d'un blindatge i d'un armament millor. Els tancs israelians també tenien avantatge en la posició [[casc-baix]], on els angles més escarpats comportaven menys exposició. Els canons principals dels tancs soviètics només podien baixar 4°. En contrast, els canons de 105mm dels ''Centurion'' i els ''Patton'' podien baixar fins a 10°.<ref>{{ref-llibre |nom=Simon |cognom=Dunstan |títol=Centurion Vs T-55: Yom Kippur War 1973 |any=2009 |editorial=Osprey |isbn=978-1-84603-369-8 |pàgines=28, 69
{| class="wikitable"
| |||