Llengua minoritzada: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Nova planta Catalunya 1.jpg|miniatura|El [[Decret de Nova Planta]], [[Persecució del català|prohibí l'ús de la llengua catalana]] a l'administració de justícia i de govern de Catalunya]]

 

Aquest terme s’ha anat imposant dins el món científic, considerant que reflecteix de forma més exacta la situació social i legal que pateixen els parlants d’una llengua que ha sofert un procés de minorització, per damunt d’altres expressions menys exactes, o fins errònies.

 

==Procés de minorització==

Procés de substitució d’una llengua en situació de feblesa per una altra de dominant. La minorització lingüística és resultat d’una sèrie de pressions internes i externes a causa de les condicions històriques i socioeconòmiques, la política lingüística aplicada i mecanismes psicosocials que constrenyen la llengua recessiva i asseguren l’expansió de la dominant. S'entén per minorització la situació en què una llengua, tot i que pugui ser parlada per la majoria de la població autòctona d’un territori , ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat.

 

El poder omnímode de l’estat per fer executar les seves ordres, el prestigi del qual podia gaudir davant la població, la creixent interacció de l’administració amb l’administrat, o el perfeccionament i universalització dels seus mitjans de socialització, ja fos l’escola, el servei militar o els mitjans de comunicació, van facilitar l’extensió en el coneixement de la llengua oficial de l’estat, a zones on fins poc abans aquell codi era pràcticament exogen.

 

 

Aquells processos d’extensió de la llengua del poder van comportar la progressiva bilingüització forçada de les poblacions que no eren parlants de la [[llengua oficial]]. El coneixement imposat d’aquell codi lingüístic ha estat defensat pels ideòlegs de l’estat, com a necessari per a facilitar el funcionament de l’estat i la comunicació entre els seus administrats. En tot cas, exemples com ara Suïssa demostren que el respecte per la diversitat lingüística pròpia no està renyida amb l’eficiència administrativa.

 

==Els parlants de llengua minoritzada==

La realitat europea actual ens mostra que en la pràctica majoria dels estats, on s’ha optat per la imposició d’un sol codi lingüístic com a efectiva llengua oficial estatal, aquella [[política lingüística]] ha comportat la minorització progressiva de tota la resta de llengües autòctones. És a dir, la bilingüització forçada de les minories lingüístiques estatals, juntament amb altres fenòmens, com ara els processos migratoris interns, els matrimonis mixtes o la penetració dels mitjans audiovisuals en llengua estatal, han fet que la minorització hagi donat pas a processos d’hibridació, interrupció de la transmissió, [[substitució lingüística]] i, en última instància, mort de la llengua. I és que si només existeix una llengua legalment reconeguda i vàlida, resten pocs al·licients per continuar transmetent l’altra, deixant de banda el fet que el seu ús ja no és necessari, un cop que tota la societat de llengua minoritzada ja ha estat bilingüitzada.

 

 

Aquesta acció continuada de l’Estat nació ha afavorit la manca de consciència lingüística dels parlants minoritzats, cosa que els porta a negar la categoria de llengua al seu propi codi lingüístic, afeblint-se igualment la comunicació entre els parlants i la cohesió de tot el [[domini lingüístic]]. Dins l’àmbit catalanoparlant, aquesta actitud ha portat a la negació de la unitat de la llengua, aprofitant denominacions històriques ([[valencià]]) o creant-ne de noves ([[Català balear|balear]]) per intentar augmentar el grau de minorització del català. També ha provocat denominacions de marcat caràcter pejoratiu, que evidencien els greus efectes de la minorització en certes contrades del domini lingüístic català: així, denominacions com ara xapurriau o xapurriat a la [[Franja de Ponent]], associant la seva llengua a un codi barrejat i espuri, o [[Benasquès|patués]] a la Vall de Benasc, clarament deutor del veí patois (etimològicament, ‘parlar amb les potes’), terme lingüísticament insultant d’ús gairebé universal en l’estat francès.

 

 

==Distinció respecte d’altres termes==

El poder que tenen els estats és fonamental, no només per al futur d’una llengua, sinó també per a la consideració amb què puguin ser tractats els seus parlants. En són bona prova les diferents denominacions que s’han vingut atorgant als codis lingüístics parlats per les minories estatals, per part d’aquells poders estatals. En general, són expressions incorrectes, discriminatòries i que no descriuen l’estat real d’aquelles llengües.

 

 

Una segona expressió emprada és la de [[Llengua regional|llengües regionals]]. Presa al peu de la lletra, designaria llengües parlades solament en una regió, cosa que suposa sotmetre un criteri científic (discernir què és una llengua) a un criteri força menys empíric (què és una regió). En tot cas, i en el seu sentit estricte, no semblaria aplicable a llengües parlades en més d’una regió ni, encara menys a llengües parlades en més d’un estat, com el català o el basc.

 

 

==Concepte sociolingüístic==

El terme llengua minoritzada va ser creat en l’àmbit de la sociolingüística, com a resposta a una realitat legal i social que afecta l’ús lingüístic de milions de parlants. És per això que, per tal de poder aplicar aquest adjectiu a un codi lingüístic, cal atendre no al codi en si, sinó a la situació que viuen els seus parlants en un determinat territori.

 

 

==Situació legal a Europa==

La minorització continuada de les minories lingüístiques europees va portar a les llengües víctimes d’aquells processos a una greu crisi, que amenaçava la diversitat lingüística del continent. És amb l’objectiu de dotar a aquelles llengües i els seus parlants de progressius drets lingüístics que es va adoptar, el 5 de novembre de 1992, la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]], que ja ha estat signada i ratificada per la majoria dels membres del [[Consell d’Europa]]. Cal remarcar que la denominació emprada no és la sancionada per la comunitat científica (llengua minoritzada), i que és una carta redactada pels mateixos poders polítics que han provocat la minorització a escala continental.

 

Pel que fa a l’àmbit catalanoparlant, a Espanya la carta va entrar en vigor l’any 2001, mentre que França i Itàlia no l’han ratificada mai. La signatura i ratificació obliga als estats a assumir uns objectius per a les seves llengües minoritzades, els quals són seguits mitjançant informes triennals fets per experts del mateix Consell d’Europa. De tota manera, aquells informes no comporten cap obligació posterior, ni a la Carta hi ha previstes sancions per als estats no complidors.

 

 

== Llengües minoritzades ==

 

== Vegeu també ==

 

[[Categoria:Bilingüisme]]

[[Categoria:Llengües minoritàries]]