Llengües austroasiàtiques: diferència entre les revisions

El nom '''d’''austroasiàtic''''' prové del grec que significa “sud d’Àsia”. ''Àustric'' o ''austro'' és el nom que l’alemany [[Wilhelm Schmidt]] donà al grup lingüístic el 1907 per reunir les llengües austroasiàtiques i les austronèsiques amb les tai i altres llengües del sud-est asiàtic, i ho va fer manifest amb la publicació de la seva obra ''Die Mon-Khmer-Völker, ein Bindeglied zwischen Völkern Zentralasiens und Austronesiens'' el 1906. Segons noves classificacions, s’ha considerat la família austroasiàtica i mon-khmer sinònimes, encara que hi ha divergències per part dels lingüistes. [[Fitxer:Se asia lang map.png|miniatura|Zones on es parlen llengües austroasiàtiques.]]La família austroasiàtica pertany al grup de famílies o ''fillum'' àustric, juntament amb les llengües austro-tai i les miao-yao (o hmong-mien), i és considerada la més arcaica del sud-est asiàtic. S’estén per tot el sud-est asiàtic i també algunes parts de l’Índia, Nepal i Bangladesh, on alhora es parlen llengües d’altres famílies lingüístiques. De les llengües austroasiàtiques, només el vietnamita i el khmer (''jemer'' en espanyol) tenen estatus oficial (a Vietnam i Cambodja respectivament). La resta de les llengües de l’austroasiàtic són parlades per grups minoritaris.

D’altra banda, Sidwell (2009), sobre la base d’una comparació lexico-estadística de 36 llengües ben documentades, trobà molt poca evidència per decidir una ramificació interna de les llengües austroasiàtiques. Encara que Sidwell detectà una àrea de contacte entre les llengües bahnàriques i les katuiques, trobà més similituds entre grups geogràficament llunyans, com el munda i el nicobarés. Per aquesta raó, es limità a una classificació conservadora de l’austroasiàtic formada per 13 branques independents i més o menys equidistants entre si.

-Les llengües del '''grup austroasiàtic''' es parlen al sud de l’Aisa continental, Vietnam, Cambodja, Laos, Tailàndia, Myanmar i també a les illes Nicobar, on es barregen amb les del grup daic, que inclou el thai i el laosià, i amb les del grup miao-yao (o també hmong-mien). Dins d’aquest grup hi ha dos subgrups, les llengües munda i les mon-khmer. A més, s’ha proposat la inclusió de les llengües nicobareses i les llengües khasi-khmúiques, però no hi ha homogeneïtat en l’opinió dels lingüistes en vers això.

-El grup de [[Llengües hmong–mien|'''llengües miao-yao''']], també conegut com a hmong-mien, està compost de quatre llengües; miao, yao, punú i laka. Encara que la postura més habitual és considerar-la com una família aïllada, i tot i que es va proposar la seva inclusió entre les llengües sino-tibetanes, hi ha lingüistes com Junyent (1993: 54) que la inclouen al grup àustric, però no hi ha una acceptació generalitzada.

'''[[Llengües mon-khmer]]''' (o mon-jemer), que són les que tenen un nombre més elevat de parlants i que són les úniques representades a les estadístiques oficials dels països europeus. Cal esmentar que en classificacions més recents s’ha considerat austroasiàtica sinònima de mon-khmer, és a dir, s’ha plantejat que ja no es distingeixi una branca austroasiàtica d’una ''sub-branca'' mon-khmer. Per raons històriques, moltes llengües austroasiàtiques es parlen en particular a l’oest i al sud d’Europa. Entre aquestes llengües, el vietnamita té un paper significatiu, ja que un gran nombre de refugiats vietnamites es van traslladar a Europa a conseqüència de la guerra de Malaka, als anys setanta. Un gran nombre de refugiats de Vietnam i de persones vietnamites de grups minoritaris van anar a l’oest d’Europa. Moltes llengües mon-khmer, incloent-hi el vietnamita, són parlades al sud de la Xina. Segons una classificació publicada per ''Ethnologue'' el 2004, les llengües nicobareses són definides com un subgrup de llengües mon-khmer, encara que no és acceptat de forma general per tots els lingüistes.

Les '''[[Munda (llengües)|llengües munda]]''', també dins del grup austroasiàtic, es parlen a la zona est i central de l’Índia i  Bangladesh. Normalment es divideixen en llengües munda del nord i llengües munda del sud, classificació proposada per Diffloth (1974).

* {{subratllat|Orientals}}

-Ambdues branques tenen grups complets d’oclusives i nasals en posició final d’arrel amb quatre punts d’articulació: velar, palatal, alveolar i labial. A les mon-khmer, i no sempre en les munda, aquesta posició final d’arrel és també final de paraula.

-Un altre tret característic és la manca d’aspirades; les munda sovint presenten l’alveolar /s/ i a les mon-khmer /s h/.

-Les arrels típiques de l’austroasiàtic exigeixen com a mínim una consonant final que exclou les aproximants. Algunes llengües suavitzen aquesta norma i perden la glotal final /ʔ/, deixant síl·labes obertes a final de paraula.

-Morfològicament és freqüent l’infix nominalitzador  ''-n-'', encara que és més normal en les mon-khmer que en les munda. El mateix passa amb el prefix causatiu labial. Els dos trets són comuns en llengües de la família austronèsica, i es proposen com arguments per defensar l’existència del ''fillum'' àustric.

'''''A'''real Distribution and Typological Diversity of Languages Spoken in Europe and North and Central Asia, Vol. I.'' '''Pirkko Suihkonen''', Editorial Lincom GmbH, 2015.

'''''C'''oncise Encyclopedia of Languages of the World.'' '''Keith Brown, Sara Ogilvie'''. Editorial Elsevier.Ltd, 2009.

'''''L'''a diversitat lingüística . Didàctica i recorregut de les llengües del món.'' '''M. Carme Junyent'''. Editorial Octaedro, 1999.

'''''L'''as lenguas del mundo. Una introducción'''.''''' '''M. Carme Junyent'''. Editorial Octaedro, 1993.

'''''P'''ast Human Migrations in East Asia: Matching Archaeology, Linguistics and Genetics (Routledge Studies in the Early History of Asia).'' '''Alicia Sanchez-Mazas, Roger Blench, Malcolm D. Ross, Ilia Peiros, Marie Lin'''. Editorial Routledge, 2008.