Henri Wallon: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
ampliació |
|||
Línia 5:
Tingué una intervenció decisiva en el [[Projecte Langevin-Wallon]], projecte que, en la línia de l'[[humanisme]] [[Occident|occidental]] amb influències [[marxisme|marxistes]], intentava fer efectiva la igualtat d'oportunitats per a l'accés a tots els graus de l'[[ensenyament]], però que, gestat durant l'època de la resistència francesa enfront dels [[nacionalsocialisme|nazis]], no es va poder aprovar un cop acabada la [[Segona Guerra Mundial]] per l'oposició dels [[partit polític|partits polítics]] [[conservadorisme|conservadors]].<ref>Monés i Pujol-Busquets, Jordi: ''[[Diccionari]] abreujat d'[[educació]]''. Col·lecció Guix, núm. 10. Graó [[Editorial (empresa)|Editorial]], [[Barcelona]]. {{ISBN|84-85729-43-9}}, plana 84.</ref>
== Formació acadèmica i carrera professional ==
Estudià a l'institut Louis-le-Grand de París, després a l'Escola Normal Superior (1899), i en fou agregat de Filosofia (1902), assignatura que ensenyà a l'institut Bar-le-Duc durant un any. Tot seguit orientà la seva vocació cap a la Psicologia i els estudis de Medicina, gràcies a una beca de la Fundació Thiers. El 1908, mentre treballava al l'hospital de la Salpêtrière, presentà la seva tesi doctoral, que titulà ''El deliri de persecució: el deliri crònic basat en la interpretació''. Fou mobilitzat després com a metge durant la [[primera guerra mundial]] i durant aquesta època s'interessà per la [[Neurologia]].
Durant 1908 i 1931 estigué treballant en el consultori d'un centre mèdic i psicològic. El 1920, començà a donar classes a [[La Sorbona]]. El 1925 presentà una altra tesi doctoral, que titulà ''L'infant inquiet'',<ref>''L'Enfant turbulent'', ed. Alcan, París, 1925, reeditat per PUF-Quadrige, París, 1984 (ISBN 2130384501)</ref> amb què obtingué el reconeixement honorífic ''ès lettres''; després fou nomenat director d'estudis a l'Escola de Pràctiques d'Estudis Superiors (1927), on fundà el laboratori de psicobiologia infantil el 1922. Fou nomenat professor del [[Collège de France|Col·legi de França]] (1937) i esdevingué professor honorari el gener del 1950.<ref>Decret del 14 de febrer del 1937, arxius del ''Collège de France''</ref>
El 1936 presidí una comissió interministerial de revisió per avaluar el nombre d'infants dits «deficients» o «retardats» a França i que hauria de desenvolupar els mètodes (tests) utilitzables per fer l'estudi. Aqest estudi fou anul·lat per manca de pressupost, però seria rellançat durant la [[segona guerra mundial]], el 1943 sota la direcció del doctor Mande, per iniciativa de dos antics membres de la comissió: Henri Decugis i Georges Heuyer.
Durant la segona guerra mundial, el [[govern de Vichy]] prohibí l'ensenyament i Wallon decidí unir-se a la [[resistència francesa|resistència]] sota el pseudònim d'Hubert.{{sfn|Zazzo|1983|p=229-231}} Reprengué la carrera política i la d'investigador científic el 1944, en ser nomenat membre de la comissió de reforma de l'ensenyament que rebria el nom de ''Plan Langevin-Wallon'', al començament com a vicepresident i, a la mort de Paul Langevin, com a president.
El 1948 fundà la revista ''Enfance''. Fou president del Grup Francès d'Escola Nova, que promovia la renovació pedagògica, del 1946 fins a la seva mort el 1962.
== Teoria psicosocial del desenvolupament ==
El desenvolupament es desencadena per la relació dialèctica entre factors socials relacional (l'afecte) i la maduració [[sistema nerviós|neurològica]] del subjecte. La gran diferència entre Piaget i Wallon són les [[emoció|emocions]], en la resta són semblants. “L'emoció és el motor de desenvolupament”<br />
Linha 39 ⟶ 50:
* Émile Jalley, ''Wallon: La vie mentale'', Éd. sociales, [[París]], [[1982]].
* Émile Jalley, ''Freud, Wallon, Lacan. L'enfant au miroir'', éd. EPEL, [[París]], [[1998]].
* {{ref-llibre|cognom=Zazzo|nom=René|títol=Où en est la psychologie de l'enfant?|editorial= Mediations|any= 1983}}
{{Autoritat}}
| |||