Magnetar: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació Etiqueta: editor de codi 2017 |
Cap resum de modificació Etiqueta: editor de codi 2017 |
||
Línia 8:
Els raigs gamma ordinaris coneguts com a '''''GRB''''', ''esclats de raigs gamma'', de l'anglès ''gamma-ray bursts'', ja eren coneguts a les acaballes dels anys [[1960]]. El descobriment d'aquests raigs tremendament energètics provinents de l'espai es va efectuar en plena guerra freda, quan les dues superpotències, [[Estats Units]] i l'[[URSS]], s'espiaven mútuament tractant de controlar el seu arsenal nuclear. Amb la finalitat de verificar el [[tractat de no proliferació d'armes nuclears]], Estats Units va llançar una flota de satèl·lits coneguts com a ''[[Projecte Vela]]''. Amb aquests satèl·lits, dotats especialment per a la captació de raigs X i raigs gamma, es van descobrir el [[1967]] aleatòries explosions d'aquests últims que, a manera de flaixos, semblaven venir des de diferents direccions de l'univers. La troballa es va mantenir en secret fins que, el [[1973]], es va donar a conèixer a l'opinió pública per Ray Klebesabel i el seu equip de ''Los Alamos National Laboratory''.
La teoria sobre aquests objectes va ser formulada el [[1992]] per '''''Robert C. Duncan''''' de la ''Universitat de Texas'' d'Austin i '''''Christopher Thompson ''''' de l{{'}}''Institut Canadenc de Física Teòrica'',erò el primer esclat de raigs gamma que es creava provinent d'un magnetar s'havia detectat el 5 de març de 1979.<ref name="journal">Kouveliotou, C.; Duncan, R. C.; Thompson, C. (February 2003). "[http://solomon.as.utexas.edu/magnetar.html#SciAm Magnetars Magnetars]". ''[[Scientific American]]''; Page 35.</ref> Posteriorment, aquesta teoria ha estat àmpliament acceptada per la resta de la comunitat científica com una explicació física que satisfà fins al moment les observacions realitzades sobre aquests estranys i misteriosos objectes. L'1 de juny de 2020, els astrònoms van informar de la reducció de la font de ràpids ràfegues ([[FRB]]), que ara poden incloure plausiblement "fusions d'objectes compactes i magnetars derivats de les supernoves de col·lapse central"
Actualment, es considera que de cada deu explosions de supernoves, solament una dóna origen al naixement d'un magnetar. Si la supernova té entre 6 i 12 masses solars, es converteix en una estrella de neutrons de no més de 10 a 20 km de diàmetre. Segons la hipòtesi dels científics esmentats anteriorment, els requisits previs per a convertir-se en magnetar són una rotació ràpida i un camp magnètic intens abans de l'explosió. Aquest camp magnètic seria creat per un generador elèctric (efecte [[dinamo]]), que utilitza la convecció de matèria nuclear que dura els deu primers segons al voltant de la vida d'una estrella de neutrons. Si aquesta última gira prou ràpid, els corrents de convecció es tornen globals i transfereixen la seva energia al camp magnètic. Quan la rotació és massa lenta, els corrents de convecció només es formen en regions locals. Un [[púlsar]] seria, doncs, una estrella de neutrons que, en el seu naixement, no hauria girat prou ràpid durant un curt lapse de temps per a generar aquest efecte dinamo. El magnetar conté un camp prou poderós com per a aspirar la matèria dels voltants de l'estrella cap al seu interior i comprimir-la; això comporta que es dissipi una quantitat significativa d'energia magnètica durant un període aproximat d'uns deu mil anys.
Línia 14:
Amb el temps, el poder magnètic decau després d'expulsar ingents quantitats d'energia en forma de raigs X i gamma. Les tensions que causen el col·lapse es produïxen de vegades en les capes externes dels magnetars, constituïts per [[Plasma (Estat de la matèria)|plasma]] d'elements pesats (principalment de ferro). Aquestes vibracions intermitents molt energètiques produeixen vents de raigs X i gamma d'aquí el nom de ''repetidores de raigs gamma suaus''.
El [[27 de desembre]] de [[2005]], es va registrar un esclat de raigs gamma provinent del magnetar denominat ''[[SGR 1820-20]]'' situat en la Via Làctia. L'origen estava situat a uns 50.000 anys llum. En l'opinió d'eminents astrònoms, si s'hagués produït a tan sols deu anys llum de la Terra, distància que ens separa d'alguna de les estrelles més properes, hagués perillat seriosament la vida en el nostre planeta en destruir la capa d'ozó, alterant el clima global i destruint l'atmosfera. Aquesta explosió va resultar ser unes 100 vegades més potent que qualsevol altre esclat registrat fins ara. L'energia produïda en dues centèsimes de segon va ser superior a la produïda pel sol en 250.000 anys.
A continuació es pot veure una petita comparança entre diferents intensitats de camps magnètics:
| |||