Venanci Vallmitjana i Barbany: diferència entre les revisions

'''Venanci Vallmitjana i Barbany''' ([[Barcelona]], [[1826|1 d'abril de 1826]] - 3 de setembre de [[1919]])<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Rodríguez Samaniego|nom=Cristina|autor5=|editor=Gras, Irene i Freixa, Mireia|capítol=Els germans Vallmitjana i l’escultura a l’Escola de Belles Arts a fi nals de l’època moderna|títol=Acadèmia i art. Dinàmiques, transferències i significació a l’època moderna i contemporània|url=|edició=|llengua=|data=20162016|editorial=Publicacions i Edicions de la [[Universitat de Barcelona]]|lloc=|pàgines=155-172|isbn=978-84-475-3750-1}}</ref> fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà [[Agapit Vallmitjana i Barbany]] varen suposar un gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del {{segle|XIX}}. En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic, sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.

Els primers a veure el talent i l'extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l'escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal, veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l'[[Escola de Llotja]] de Barcelona l'any 1844, després que el pare d'ambdós els hi ensenyesensenyés les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847-1848.<ref name=":0" /> Sabem que l'any 1850 varen passar ja a la classe d'escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.<ref> Manuel Rodriguez Codolá,ob.cit </ref>

Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d'obres escultòriques d'origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l'ordre americà d'Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són [[Jeroni Miquel Suñol i Pujol]] o [[Rossend Nobas i Ballbé]]. Més endavant trobarem escultors com [[Joan Flotats i Llucià]], [[Rafael Atché]] i el més directe de tots els seus deixebles, que serà [[Agapit Vallmitjana i Abarca]], fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són [[Eusebi Arnau]], [[Agustí Querol]] i [[Josep Llimona]].

Després d'una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci és nomenat membre de l'[[Academia de San Fernando]] el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871-1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l'[[Escola de Llotja de Barcelona]], institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900.<ref name="gracmondocs">{{ref-web|url=http://www.ub.edu/gracmon/docs/professors-llotja/|consulta=31 maig 2016|títol=Professors i assignatures de l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1850-1900)|obra=GracmonDocs|editor=Gracmon}}</ref> El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà, tot i que, el situa al costat deld'aquell queon, fins ena aquell moment, havien treballat els dos germans. Més tard, a començaments del {{segle|XX}}, el traslladà al Carrercarrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.

Pel que fa a la seva obra, l'escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les ''[[Exposició Nacional de Belles Arts (Madrid)|Exposiciones Nacionales de Bellas Artes]]'' de Madrid. Hi ha constància que, tot i haver la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l'any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe. També exposa en el certamen de 1862, on és premiat amb una medalla de segona classe per l'obra ''La Tragèdia'', que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca.<ref> Manuel Rodrígez Codolá, ob.cit; </ref> Més endavant va participar en l'Exposició de 1864 presentant cinc obres<ref> La comèdia, El príncep d'Astúries a cavall, Un lleó, Verge i Un tigre amb els seus cadells </ref> i també a la de 1876.

D'altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d'escultura de l'Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Demià Campeny.<ref> Judit Subirachs i Burgaya, ob.cit;p.116 </ref> El 1860 competeix amb [[Andreu Aleu]] per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l'escultura ''Le Figaro''<ref> [http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=b9a3d5c39617741653995eb91633c374323fd52154807a0f1f4fc3e25f347cca?inventoryNumber=010688-000 Fitxa tècnica Le Figaro.] Museu Nacional d' Art de catalunya </ref> en el concurs obert pel diari d'aquest nom amb la finalitat d'aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, i va rebre el segon premi. Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l'estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.

Els germans Vallmitjana van rebre molts dels seus encàrrecs en conjunt i molts cops ha estat difícil distingir l'autoria de les obres. Un dels primers encàrrecs l'any 1853-1854, foren ''les estàtues dels Evangelistes i el grup de la Fe'', per a l'[[Església dels Sants Just i Pastor|església de Sant Just]] de Barcelona. L'encàrrec decisiu, però, que va servir per enaltir els escultors i impulsar la seva carrera fou l'escultura monumental de ''les al·legories del Comerç i la Indústria'', portades a terme per decorar la façana del [[Banc de Barcelona]]. L'arquitecte encarregat de les obres, [[Josep Oriol Mestres]], insistí en la contractació del Vallmitjana en comptes de buscar escultors estrangers, ja que ell creia que ho podien fer fins i tot millor i era una manera de donar el reconeixement que es mereixia l'escultura autòctona.<ref> Francesc Fontbona, ob.cit., p.179.</ref> Les estàtues són dues matrones al·legòriques del Comerç i la Indústria que flanquegen un escut central que originàriament era l'escut de Barcelona tot i que als anys quaranta va ser substituït per un escut militar.<ref name="Judit"> Judit Subirachs i Burganya, ob.cit., p. 209 </ref>

Per la realització d'aquesta obra i gràcies a l'ajuda del banquer [[Manuel Girona i Agrafel|Manuel Girona]] aconseguiren el permís per traslladar el seu taller a la [[capella de Santa Àgata]] el 1858, on van estar fins al 1867.

Un altre dels projectes importants que duen a terme junts foren les cinc estàtues de les fornícules del vestíbul de la [[Universitat de Barcelona]], l'any 1865. Les figures que els van encarregar foren les d'[[Averrois]], [[Ramon Llull]], [[Sant Isidor de Sevilla]], Lluís Vives i Alfons X; Venanci va realitzà les tres primeres. Durant la seva realització es van traslladar a la Universitat, on van establir una zona de treball, un petit taller. És conegut que per a cada una d'elles varen cobrar tres mil escuts i que, tot i estar acabades el 1871, no es van col·locar fins a 1876.<ref> Manuel Rorígues Codolá, ob.cit. </ref>

PosteriorPosteriorment a aquest encàrrec participaren en un projecte oficial junts, al [[Parc de la Ciutadella]], on fan diverses contribucions: el Naixement de Venus a la cascada del parc i la decoració de les portes d'entrada al recinte. Pel que fa a la intervenció a la cascada, es data entre 1874-1882; era una projecció de Josep Fontserè i còpia del ''Château d'eau'' del [[Palau Longchamp]] de Marsella, malgrat que no arriben a ser de la mateixa qualitat i queden com una simple còpia sense gaire atracció. Cal esmentar a més que la realització final de la peça no és seva sinó que l'executà seguint el projecte d'ells l'escultor [[Eduard Batista Alentorn]]. La segona intervenció són quatre al·legories de l'any 1883, ''la Indústria i el Comerç,'' realitzades per Venanci i ''l'Agricultura i la Marina'' d'Agapit. En aquest cas són millors en tècnica i execució la parella realitzada per Venanci, per això el 1888 van ser premiades amb la Medalla d'or a l'exposició Universal.<ref> Judit Subirachs i Burgaya, ob.cit. p.216 </ref>

Veiem també la incursió dels artistes en el [[Palau de Justícia]], projecció de [[Josep Domènech i Estapà]] amb col·laboració d'[[Enric Sagnier]], on participen en la decoració escultòrica de l'edifici.

Entre tota la producció, el que més el diferencià del seu germà són les experimentacions amb la tècnica de la ''ceràmica vidriada,'' on aconseguí notables resultats comparables als dels germans DellaRobbia.<ref> [http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=d03519508e05ca313758fef2b766f62eb6490c2e5febbc511a5d8a43bec4bb76?inventoryNumber=010674-000 Peça esmaltada]Museu Nacional d' Art de catalunya </ref>

* Entre les peces més conegudes de '''temàtica mitològica''' tenim ''La Bellesa dominant la Força'', encàrrec que realitzà per Lord Stanley de Manchester (1881) i del que hi ha diversos exemples en guix o en terra cuita (1876) de diferents mides, fet que demostra l'interès de l'artista en resoldre'l encertadament en el marbre final. Posteriorment va representar també la [[Font de Diana|figura de Diana]] per a coronar la font de la cruïlla dels carrers Gran Via amb Roger de Llúria. totTot i que ja havia presentat un primer model de l'escultura en la Quarta [[Exposició de Belles Arts]] de Barcelona el 1898, l'obra en conjunt no va ser inaugurada fins al 1919, any de la seva mort, i per això va acabar sent la seva darrera creació monumental.

* El 1884 realitzà per encàrrec del Consorci Municipal de Barcelona una estàtua de ''bronze de Guifré el Pilós'' destinada a formar part de la decoració escultòrica del Saló de Sant Joan, d'ellaon és destacable l'acusat detallisme, que es reprendrà en '''diversos retrats'''. Entre ells és admirable el ''Retrat d'una nena,'' on va trencar amb la rigidesa de les actituds habituals i adoptar una posició lliure i informal que, afegida a la tendra expressió de la criatura, la converteixen en un deliciós exponent del retrat català. També és destacable l'espontaneïtat i senzillesa del retrat sedent del financer ''Evarist Arnús,'' exponent de la capacitat per recollir l'essencial de la personalitat del model amb mitjans reduïts.<ref> Isabel Coll, ob.cit; p.138 </ref> Dintre aquest gènere existeixen obres d'encàrrec oficial com és el cas del retrat sedent de ''Maria Cristina'', que ens presenta al seu fill [[Alfons XII]] a la seva falda. Hi ha diferents versions però la més coneguda és el bronze que conserva el Museu Marítim. Aquesta mena de retrats demanen més un estudi dels detalls referents a la jerarquia que no a l'estudi psicològic del personatge, ja que interessa més el símbol que no l'individu.

* Les aportacions en l{{'}}'''escultura religiosa''' són notables, ja que juntament amb el seu germà aconseguiren el ressorgiment d'aquesta estatuària. En aquesta branca conreen una imatgeria de factura realista però de concepció simbolista,. Venanci aconsegueix donar-nos una expressió personal i realista expressió de la relació Mare-Fill amb la imatge de ''La Verge i el nen,'' que tant podria ser per a un oratori domèstic com per incorporar-se a un retaule o altres interpretacions com ''La trinitat'' de terra cuita esmaltada<ref> [http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=b9a3d5c39617741653995eb91633c374323fd52154807a0f1f4fc3e25f347cca?inventoryNumber=010673-000 Fitxa tècnica La trinitat]Museu Nacional d' Art de catalunya </ref>

El 1912 Venanci va ser homenatjat com a mestre de mestres en un acte celebrat a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts,<ref> [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1911/07/27/pagina-3/33363429/pdf.html?search=Venanci%20Vallmitjana. Anunci de l' acte.] La Vanguardia 31-12-1912 </ref> alhora que la revista ''Mercurio'' dedicava el número del Desembredesembre de 1913 a la seva producció artística.

L'escultor que va rebre més directament el seu mestratge fou el seu fill [[Agapit Vallmitjana i Abarca]], tot i que individualment no fou tan prolífic com els seus parents, dels que heretà un gran domini de la tècnica i una clara tendència cap al realisme naturalista.