Hermann Zilcher: diferència entre les revisions

Va ser pare de l'actriu Eva Zilcher (1920-1994) i del director d'orquestra Heinz Reinhart Zilcher (1906-1967). Zilcher va rebre primeres lliçons de piano del seu pare, el compositor i pedagog de piano Paul Zilcher (1855-1943), que era conegut com a compositor de piano didàctic i música de cambra. El fill va estudiar des de 1897 al "Hoch Conservatory" de Frankfurt, piano amb [[James Kwast]], contrapunt i morfologia amb [[Iwan Knorr]] i composició amb [[Bernhard Scholz]]. A la seva graduació va rebre el premi Mozart a Frankfurt. El 1901 es va traslladar a Berlín, on ràpidament es va establir principalment com a pianista per a cantants i instrumentistes, amb gires de concerts, que el van fer conegut internacionalment als EUA i a Europa. El 1905 va tornar a Frankfurt com a professor de piano al Conservatori Dr. Hoch. El 1908 fou nomenat per Felix Mottl com a professor de piano i el 1916 com a professor de composició a l'Acadèmia de Música de Munic. A Munic, va treballar estretament amb el cap del Kammerspiele de Munic, [[Otto Falckenberg] (1873-1947), per a qui va escriure música incidental. El 1920 es va convertir en director del Conservatori Estatal de Baviera a Würzburg, i va fundar el 1922, el Festival de Würzburg Mozart, que aviat es va fer famós internacionalment.

A finals dels anys vint Hermann Zilcher va fundar l'Orquestra de Cambra de Würzburg, que va obtenir renom a tot el país. Com a resultat, Zilcher es va dedicar cada cop més a ser director convidat d'altres orquestres, per exemple, va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Berlín, per invitació de [[Wilhelm Furtwängler]]. En aquest moment, Zilcher va dirigir obres d'[[Arnold Schönberg]], [[Ernst Krenek]] i [[Paul Hindemith]]. El 1933 Hindemith es va unir a un concert a Würzburg sota Zilcher dirigint com a solista del seu ''Concert Viola, Op. 36.'' [[1] Com a pianista del "Zilcher Trio" (amb el violinista [[Adolf Schiering]] i el violoncel·lista [[Ernst Chanbley]]). Zilcher va realitzar obres de Mendelssohn el 1932.

El 1941 el seu ''Concert per a violí, op. 92''. [[11] es va estrenar en un concert de la Filarmònica de Berlín sota la direcció de Wilhelm Furtwängler. A causa d'una disputa de llarga durada, Zilcher va ser privat de la direcció del Festival de Mozart i de la direcció de l'escola de música el 1943. [[12] En la fase final de la Segona Guerra Mundial, Zilcher va ser aprovat per no servir a la primera línia, però va estar involucrat en els preparatius del Festival de Mozart. [[13]

Zilcher (després d'una denúncia anònima) va ser deposat com a director del Conservatori de Würzburg a causa de les seves activitats a l'època nazi. L'administració militar dels Estats Units [[15] el va condemnar a operacions de tala, on es van ferir les mans. A causa d'un certificat mèdic, va quedar exempt d'aquest treball. [[16] Zilcher va compondre una cinquena simfonia el 1947. Feia temps que tenia un cor feble i va morir sobtadament l'[[1 de gener]] de 1948 a l'edat de 66 anys a Würzburg.

Hermann Zilcher es compta entre els tradicionalistes del segle XX i se situa entre algun romanticisme tardà i modernitat. [[Alfred Einstein]] va caracteritzar Zilcher de la següent manera: "un dels majors compositors alemanys de la tradició semi-Brahms, amb una direcció tonal neoromàntica i semiimpressionistasemi-impressionista" [[18]. La musicòloga Barbara Haas va comentar: "Hermann Zilcher [...] es pot veure com un compositor de la meitat; entre el vell i el nou; va ser un compositor del modernisme moderat, el llenguatge musical del qual va evolucionar a partir de la música del segle XIX, que es va enriquir amb trets de personalitat originals." [[19] Aquests trets de personalitat. es reflecteixen en una tendència a la senzillesa i la claredat de la forma, també a l'elaboració de la polifonia i, especialment en el seu treball tardà - a la concentració monotemàtica i al sentiment uniforme.

Zilcher va tenir un èxit especial en la seva vida amb l'oratori ''Die Liebesmesse (The Love Fair)'' estrena 1913 a Estrasburg, amb el seu "''Deutschen Volksliederspiel''" per a quatre veus mixtes i piano (1915) i amb l'estrena del seu ''Concert per a violí núm. 2'' el 1942 de Furtwängler i la Filarmònica de Berlín. A més de l'estrena pòstuma de la seva última simfonia nº 5 dirigida per [[Eugen Jochum]] (..."und dennoch...) que va ser ben rebuda a Hamburg el 1948. A Alemanya, les seves obres rarament es van representar. [[20], fins a la dècada de 1990. La música de Zilcher va tornar a recuperar un interès més ampli, amb llançaments de CD, i un nombre creixent d'actuacions.