Ciències polítiques: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Minúscula |
||
Línia 386:
==== Medieval ====
A l'
A Europa, concretament, l'emperador i rei és la figura central des d'on vira tot el sistema. El règim de feudalitat posava en lloc unes dinàmiques tripartides i fragmentàries del poder que això no obstant reforçaren mirades molt polítiques. El poder feia servir els monestirs com a lloc de desenvolupament intel·lectual i els monjos foren doncs els encarregats de portar a terme la política dels reialmes europeus. L'Església catòlica utilitza de la unió entre estat i religió per garantir-se el control polític del poder per la qual cosa les ciències polítiques no ixen dels monestirs, oimés, són al servei del poder.
Línia 392:
Cadascuna de les intencionalitats de l'Església catòlica sobre el poder són presentades en forma de preocupacions pràctiques. Es generava d'aquesta manera conflictes polítics recolzats per l'escolàstica que prenia moltes obres aristotèliques per assentar les seues justificacions. Així la reflexió política girava al voltant de la sobirania de l'estat i la seua separació o no de l'anomenada Jerusalem Terrestre. Reflexió visible en l'anomenada ''Querella de les investidures'' que afectà tímidament algunes parts d'Europa, però intensament el Sacre Imperi Romà.
L'agustianisme, en oposició al tomisme, impregnat d'aristotelisme, marcà el període. La síntesi escolàstica influencia aleshores tots els debats a l'Europa cristiana. Durant segles servixen de fonament filosòfic a tota discussió sobre la natura dels poders. Déu és el pretext de tot, tal com en deixa constància obres destacades però impregnades de fanatisme religiós, com ara les de Joan de Salisbury, Alexandre d'Hales o Sant Bonaventura. Autors com en Policraticus, en canvi, aborden la qüestió de la responsabilitat dels reis vers els súbdits tot i que la proposa seguix donant rellevància al predomini de Déu sobre la vida humana. Bonaventura, per la seua banda, mira de conciliar l'origen suposat diví dels reis amb el sistema electiu estamental de l'
Excepció en la matèria, el filòsof català Ramon Llull, intel·lectual i poliglota, figura respectada actualment a les lletres occitanes i catalanes, presenta a l'''Artificium electionis personarum'' i a ''De arte electionis'', descripcions del sistema de vot que prefiguren les redescobertes il·lustrades del segle XVIII. Nogaret, finalment, es presentà com un jurista precos al servi del rei francès i que qüestionava la no separació entre església i estat.
Vers el final de l'
==== Renaixement ====
[[Fitxer:Machiavelli Principe Cover Page.jpg|miniatura|Portada d'''El príncep'' de Maquiavel, base sobre de l'anomenada política pels mitjans, molt preuada als imperis britànic, hispànic i francès.]]
Maquiavel és considerat el model del pensament polític de la primera meitat de l'Edat moderna. El pensament teocràtic patix llavors un daltabaix i deixen lloc a una progressiva separació entre església i estat. L'estat es professionalitza amb un clar desenvolupament de la burocràcia. En retard en comparació al continent asiàtic, on la burocràcia s'ha desenvolupat espectacularment durant l'
En efecte, el maquiavel·lisme s'interessa essencialment per la tècnica i els mecanismes dels governs i la governança. Veu en la virtut i la religió mitjans per governar. Estudia més aviat els mitjans amb què el poder s'instaura i es conserva, en lloc de la qüestió de la legitimitat del poder, més pròpia de les Llums. La política és abordada com un art sota l'empremta maquiavèl·lica. El seu mèrit fou el d'abordar la política d'una forma pràctica en lloc de metafísica. La seua influència fou considerable en tant que permeté reprendre el gust per les ciències polítiques tal com s'havien iniciat a la Grècia clàssica, així com l'hàbit d'estudiar-les des del punt de vista històric.
Línia 426:
==== Segle XIX ====
Les ciències polítiques aparïxen com a disciplina a banda al segle XIX. Tenen tot un llegat experimental, que ens porta des de l'
Si amb la Il·lustració teníem un retorn a la ciència política concebuda com a construcció en positiu del coneixement polític, la Revolució Francesa torna la ciència política al camp del poder i, durant tot el segle XIX, conseqüentment, tenim una gran elaboració d'ideologies que assenten el seu discurs en les ciències polítiques.
|