|
En l’antiguitat i en l’edat mitjana, el '''cantor''' , també conegut com a '''psalmista''' , era el terme genèric que designava el cantor de música sagrada o profana (en grec, ''psaltēs'').
A diferència dels lectors, els cantors normalment no eren inclosos entre els [[Orde (religió)|ordes clericals]] menors i, per tant, no obtenien l'ordenació de [[diaca]] o [[prevere]]. Tanmateix, [[Isidor de Sevilla]] (c. 560 - 636) va assignar al cantor un lloc intermedi entre l'[[ostiari]] i el lector.<ref>Isidor de Sevilla, ''[[Etymologiae]]''. VII.12.</ref>.
SecondoSegons un canonecànon del IV Concilio[[Concili dide CartagineCartago del 419]], un pretesacerdot potevapodia assegnareassignar l'incaricoel dicàrrec cantorede senzacantor l'approvazionesense el consentiment del vescovobisbe, purchésempre loque ammonisseli cheadvertís dovevaque crederehavia inde cuorcreure suoen alleel paroleseu checor amb les paraules que cantava ((«quod ore cantas, corde credas»), frase ripetutarepetida nel successivoal [[Pontificale (libro)|pontificalepontifical]] posterior (''Pontificale Romanum: De officio psalmistatus''). AlcuniAlguns pontificalipontificals francesifrancesos prescrivonoprescriuen peral ilbisbe vescovoque chebeneeixi benediceel ilnou nuovocantor cantoreque diposi metterea nelleles sueseves manimans un [[Antifonarioantifonari]], simbolosímbol del suoseu ufficioofici.
Als monestirs i les catedrals l’ofici de cantor va adquirir una importància creixent, fins al punt d’assumir responsabilitats en la supervisió de la [[litúrgia]] i la formació de joves cantors.
Nei monasteri e nelle cattedrali l'ufficio di cantore acquisì un'importanza crescente, sino ad assumere responsabilità nella supervisione della [[liturgia]] e la formazione di giovani cantori.
IEls trattatitractats delde periodol’època medievalemedieval indicavanoindicaven conamb ilel termineterme ''cantor'' ilel cantantecantant cheque eseguivainterpretava la melodia, allaal qualequal ilel ''discantor'' aggiungevaafegia un contrappunto[[contrapunt]]. VaTanmateix, comunquecal detto,dir cheque iels teoriciteòrics medievalimedievals tendevanotendien a descriveredescriure ilel cantorecantor comecom una figura pocopoc edottaeducada circasobre lael complessacomplex conoscenzaconeixement teorica,teòric possedutaque posseeix, inveceen canvi, dalel ''musicus'' . UnoUn deglidels esempiexemples piùmés celebrifamosos ind’això proposito,es sitroba trovaa nelleles ''Regulae Rhythmicae'' dide [[Guido monacod'Arezzo|Guido]], cheque iniziacomença ilel suoseu trattatotractat assimilandoassimilant ilel cantorecantant allaa bestiala bèstia: «Musicorum et cantorum magna est distantia: Isti dicunt, illi sciunt, quae componit musica. Nam qui facit, quod non sapit, diffinitur bestia».<ref>{{ref-web|url=http://chmtl.ucs.indiana.edu/tml/9th-11th/GUIREG_TEXT.html|títol=GUIREG TEXT|editor=chmtl.ucs.indiana.edu|consulta=2016-11-11}} «CorreHi ha una grandegran distanzadistància traentre musicimúsics ei cantoricantors: questiaquests pronuncianopronuncien, mentre quelliaquells conosconoconeixen ciòallò cheque costituisceconstitueix la musicamúsica. PerciòPer tant, chiqui fa ciòel cheque nonno sasap, èes definitodefineix bestiacom una bèstia».</ref>
NelA secondola segona meitat del segle QuattrocentoXV, [[Johannes Tinctoris]] definìva semplicementedefinir ilsimplement cantoreel cantor: «cantor est qui cantum voce modulatur».<ref>«CantoreEl ècantant coluiés chequi intonaentona ilelc cantoant conamb la voceseva veu»; Johannes Tinctoris, ''Diffinitorium musice'', 1472-1474ca., ''Capitulum III'', ''Per C''; sua http://boethius.music.indiana.edu/tml/15th/TINDIF</ref>
DuranteDurant ill'edat Medioevomitjana, ilel cantoreprincipal principalecantor dide moltemoltes cattedralicatedrals inglesiangleses divenneera notoconegut comecom a ''precentor'' ei, ina epocal'època contemporaneacontemporània, continua ajugant svolgereun unapaper funzionefonamental fondamentaleen nelleels formazionigrups coralicorals anglicaneanglicans.
NellaA chiesal'església luterana illa compitotasca del cantorecantor (''Kantor'' ) eraes tradizionalmentecombinava abbinatotradicionalment aamb mansionitasques educativeeducatives conamb responsabilitàresponsabilitats musicalimusicals.
NellaA l’[[ChiesaEsglésia cattolica|chiesa cattolicacatòlica romana]], ilel [[ConcilioConcili VaticanoVaticà II]] hava ripristinatorestaurar ill'antic ruolo tardo-anticopaper del cantorecantor com comea guidaguia del cantocant congregazionalecongregacional, maperò, attualmenteactualment, la maggiormajoria partedels dique coloroassumeixen cheaquest assumonopaper talenomés ruolotenen hauna soloformació unamusical modesta preparazione musicale.
==Notes==
|
