Arxiu de la Corona d'Aragó: diferència entre les revisions

Durant aquest temps, a Catalunya es va anar concretant aquella idea de l'arxiu amb utilitat pública, i les [[Corts Catalanes]] del 1481 van aprovar una Constitució que obligava els arxivers a mostrar les cartes relatives a particulars i a fer-ne còpies si es demanaven. El 1503, es demanava que tots els registres ingressessin a l'arxiu 10 anys després de la seva finalització. Es van dur a terme diversos altres intents per garantir l'accés públic a la documentació i, el 1706, amb l'Arxiduc Carles, els Estaments van elaborar uns articles amb les reformes necessàries per fer-ne accessible tota la informació. Però, amb Felip V, l'arxiu es va considerar un arxiu definitivament tancat i es van acabar les transferències el 1727 i, el 1738, el rei signava una ''Real Cédula'' establint les disposicions d'organització dels documents, la seva conservació i el nomenament dels oficials. Va ser durant el {{segle |XVII}} que es va generalitzar la designació de l'arxiu amb el nom amb el qual se'l coneix ara, però Felip V va ser el primer monarca a posar-lo per escrit. Es va nomenar Francisco Javier de Garma y Duran (1740-1783) com a arxiver i es van començar a endreçar els documents, sense respectar alguns fons petits, sí però el fons antic de l'arxiu. Es va proposar traslladar a Barcelona els arxius reials de València i de Saragossa, però no ho va aconseguir –per desgràcia, l'arxiu reial de Saragossa va ser destruït pels francesos durant la Guerra de la Independència, i només se'n van salvar uns pocs documents–. El 1770, els documents van ser traslladats a unes dependències del Palau de l'Audiència, en aquell moment els treballs d'ordenació es donaven per acabats, però no els índexs. El 1783, va morir Garma i, a partir d'aquell moment, es van deixar de segellar els documents amb el segell personal de l'arxiver i es va crear un segell propi de la institució.