Bandolerisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Plantilla: |
||
Línia 10:
Ja a la [[baixa edat mitjana]] (durant la qual els estats medievals iniciaren la recuperació del concepte i de llei pública) el bandolerisme es féu notar amb molta agressivitat al nord d'Europa a conseqüència de la crisi i el canvi de la societat feudal. El van patir especialment tant a la part franca ([[Llenguadoc]], [[Borgonya]], [[Normandia]], l'[[Illa de França]]) com a la germànica (entre finals segle XV i principis s. XVI [[Guerra dels Cavallers]] liderada per [[Franz von Sickingen]] fou especialment devastadora).<ref name="GEC"/>
En canvi, als països mediterranis tant musulmans com cristians l'explosió del fenomen bandoler es va donar una mica més tard, entre els segles XVI i XVII: amb una fama especial a l'[[Albània]] otomana, la [[Calàbria]] i el principat de [[Catalunya]].<ref name="GEC"/> En el cas italià, entre [[1570]] i [[1595]] la situació va arribar a tal punt de degradació que les autoritats de [[Roma]] i de [[Nàpols]] van haver d'enviar exèrcits sencers per perseguir els ''[[fuorusciti]]'', ja que contínuament robaven els missatgers de correus i els comerciants de teixits i seda grega que circulaven per la [[Via Àpia]]. A la pràctica, però, l'únic remei que més o menys va funcionar va ser el d'enrolar-los als exèrcits que havien de combatre contra l'[[Imperi Otomà]].<ref name="GEC"/> Al {{segle
Posteriorment, a la zona meridional italiana va ressorgir el problema el [[1799]] juntament amb una revolta generalitzada de la pagesia en contra de la burgesia urbana i dels terratinents, i barrejat amb altres qüestions de tipus religiós, polític i nacional.<ref name="GEC"/> Poc després el mateix va rebrotar de nou el [[1815]] sobretot a Calàbria, [[Basilicata]] i els [[Abruços]]. Posteriorment, durant la campanya d'unificació de Garibaldi de [[1860]] el bandolerisme tornar a fer acte de presència amb l'excusa de mostrar lleialtat a la dinastia local dels borbons;<ref name="GEC"/> el bandoler més famós d'aquest període fou [[Carmine Crocco]], comandant d'un exèrcit de 2.000 homes i un gran expert en guerrilla.
| |||