Acer de Damasc: diferència entre les revisions

L{{'}}'''acer de Damasc''' (anomenat també com '''acer damasquinat''') és un [[acer de gresol]] emprat i elaborat a l'[[Orient Mitjà]] en l'elaboració d'[[espasa|espases]] des del [[1100  aC]] fins al [[1700]]. Les espases d'acer de [[Damasc]] eren llegendàries per la seva duresa i el seu tall «gairebé etern», eren molt aclamades a [[Europa]]. La tècnica emprada per a la seva elaboració és avui dia un debat entre [[metal·lúrgia|metal·lúrgics]] especialistes en l'elaboració de l'[[acer]]. Les espases d'acer damasquinat es coneixien pels patrons de les seves fulles, avui en dia s'empra en l'elaboració de [[ganivet]]s d'alta gamma.

Els ferrers de l'[[Índia]] i [[Sri Lanka]] al voltant del [[100  aC]] van desenvolupar una tècnica coneguda com a [[acer wootz]] que elaborava un acer amb molt poc contingut de [[carboni]], en una puresa desconeguda en l'època. S'afegia [[vidre]] durant la fosa del [[ferro]] i s'escalfava amb [[carbó vegetal]]. El vidre actuava com un agent que feia fluir les impureses de la barreja fent que afloressin a la superfície durant el refredament. Milers d'acereries de l'àrea de Samanalawewa a [[Sri Lanka]] van estar elaborant acer al carbó fins a començaments de l'any [[300]].<ref>{{en}} G. Juleff, ''[http://www.nature.com/nature/journal/v379/n6560/abs/379060a0.html An ancient wind powered iron smelting technology in Sri Lanka]'', Nature 379, 1960-1963 (January, 1996)</ref> Aquests forns de les acereries s'ubicaven de manera que els vents procedents de l'oest, els [[Monsó|Monsons]], provocaven la succió necessària per poder bufar i escalfar el [[forn]]. Els llocs d'elaboració de l'acer de Sri Lanka s'han datat mitjançant [[carboni-14]] prop de l'any 300. La tècnica creada aquí es va anar propagant lentament al llarg del món fins a arribar al [[Turkmenistan]] i l'[[Uzbekistan]] al llarg del [[900]], i a l'[[Orient Mitjà]] cap a l'any 1000.