Nombre dual: diferència entre les revisions

En [[Morfologia (lingüística)|morfologia lingüística]] el '''nombre dual''' (o simplement '''dual)''', és una de les possibles formes del [[nombre (gramàtica)|nombre gramatical]], que expressa la quantitat ''2''. És un tret gramatical propi de les [[flexió|llengües flexives]]'';'' contrasta gairebé sempre amb el singular i el plural, i de vegades amb altres variants com el trial. Semànticament fa referència o bé a dos elements en general (p.e.:designa a dos individus), o bé a un parell d'elements, dues entitats que constitueixen una parella natural (els ulls, les mans …), cultural ( "ambdues deesses" ) o circumstancial ( "ambdós anaven de la mà"). Per fer coherents les oracions en què es fa servir, en algunes llengües el dual pot afectar la flexió de substantius, pronoms, adjectius i/o verbs, segons les regles de cada llengua. El dual està present per exemple en les llengües Khoisan.<ref>{{ref-llibre|cognom=Güldemann|nom=Tom|autor2=Anna-Maria Fehn|títol=Beyond ‘Khoisan’: Historical Relations in the Kalahari Basin|lloc=Amsterdam/Philadelphia|editorial=John Benjamins Publishing Company|any=2014|edició=1st|pàgines=17|isbn=978 90 272 6992 8}}</ref>

No obstant això, en altres llengües l'ús del dual és opcional, com en diversos dels moderns dialectes de l'àrab, per exemple, en el àrab egipci . En altres idiomes, com l' hebreu, només s'usa per a espais de temps (dies, setmanes …), algunes paraules de mesura i de paraules que naturalment són una parella, però no s'usa per referir-se a més de dos excepte en retòrica : els ulls, les orelles ... en [[eslovè]], el seu ús és obligatori, excepte en noms que són parelles naturals com els pantalons o els ulls, en aquest cas es pot fer servir el plural. A causa de l'escassetat d'evidències, la reconstrucció de les terminacions duals per als proto-indoeuropeus és difícil, però almenys formalment, d'acord amb el mètode comparatiu, es pot comprovar que no més de tres terminacions duals es poden reconstruir per a la inflexió nominal.<ref>{{harvtxt|Ringe|2006|pp=42}}</ref>

El dual s'oposa a diferents nombres segons la llengua que es tracti. Així, pot ser el contrari de [[singular]], però també el del [[plural]], [[nul]] (zero elements) o [[paucal]] (pocs elements, essent però el plural per a molts elements). Moltes llengües semítiques també tenen un ''nombre dual''. Per exemple, en àrab, ان-ñ, s'afegeix al final de qualsevol nom per a indicar que és dual (independentment de com s'estigui formant el plural). També està present en aquelles llengües Khoisan que tenen una rica morfologia inflexional, particularment les llengües Khoe.<ref>{{ref-llibre|cognom=Vossen|nom=Rainer|títol=The Khoesan Languages|lloc=Nova York|editorial=Routledge|any=2013|edició=1st|pàgines=58|isbn=978-0-203-08446-5}}</ref>

* [[tagal]]

* [[cebuà]]

* [[maori]]

* [[grec antic]]

* [[avèstic]]

* [[irlandès antic]]

* [[sànscrit]]

* [[eslovè]]

* [[accadi]]

* [[maltès]]

* [[inuktitut]]

Entre les llengües modernes, el àrab estàndard modern exigeix l'ús del nombre dual marcat en noms, verbs, adjectius i pronoms (la primera persona de les formes de dual no existeixen, es pot comparar aquesta manca amb la de la tercera persona del dual amb les llengües del germànic antic ). Molts dels dialectes àrabs parlats tenen una marca de dual per noms (i només per a noms), però el seu ús no és obligatori. De qualsevol manera, en l'[[acadi]] existia un nombre dual, encara que el seu ús estava restringit a formes determinades com "les dues mans", "els ulls" o "els braços". El dual en l'hebreu està també atrofiat, i generalment només s'utilitza per al temps, pels números i les parelles.<ref>{{ref-publicació|títol=Dual Personal Pronouns and Dual Verbs in Hebrew|autor=Gary Rendsburg|publicació=The Jewish Quarterly Review: New Series|volum=73|exemplar=1|data= juliol 1982|pàgines=38–58|doi=10.2307/1454459}}</ref>

* [[Flexió]]