Alfabet àrab: diferència entre les revisions

L'alfabet àrab va sorgir cap al {{segle|IV}} d'una evolució de l'[[alfabet nabateu]], que prové de la variant siríaca de l'[[alfabet arameu]], i aquesta variant deriva de l'[[alfabet fenici]]. El text més antic conegut de l'alfabet àrab és una inscripció de finals del [[segle IV]] trobada a la muntanya de Jabal Ramm (a 50 km a l'est d'[[Àqaba]], [[Jordània]]), però el primer que l'utilitza plenament és un document trilingüe ([[grec]], siríac i àrab) de l'any [[512]] trobat a [[Zebed]] ([[Síria]]). D'abans de l'arribada de l'Islam es conserven pocs textos en alfabet àrab; només es conserven cinc inscripcions de les quals no hi ha cap dubte (tot i que algun altre text podria ser preislàmic). Al {{segle|VII|s}} es van afegir punts al damunt i a sota de les lletres per diferenciar-les, la llengua aramea tenia menys [[fonema|fonemes]] que l'àrab i les 15 lletres aramees havien de servir per als 28 sons de l'àrab, amb les consegüents ambigüitats. El document més antic conservat que utilitza aquests punts és també el [[papir]] àrab més antic, denominat PERF 558, i datat a l'abril del [[643]]. Però aquest sistema per diferenciar els sons no va ser obligatori fins molt més tard. A la segona meitat del {{segle|VII}} es va introduir la ''hamza'', precedint la invenció de l'[[alfabet siríac]] i la vocalització tiberienca de l'hebreu. Cap al {{segle|VIII}} es va alterar l'ordre de les lletres, que van ajuntar-se per afinitat de forma. També es van afegir signes vocàlics i diacrítics per facilitar la lectura i eliminar parcialment les ambigüitats, inicialment utilitzant un sistema de punts vermells. Segons algunes fonts la seva utilització es va expandir a instàncies del governador [[Omeia (llinatge)|omeia]] de l'[[Iraq]], [[Al-Hajjaj ibn Yússuf]]. Un punt damunt de la consonant volia dir una ''a''; un punt sota la consonant una ''i'', un punt damunt de la línia una ''u'' i punts dobles volien dir la nunació. Tanmateix, aquest sistema també provocava certa confusió amb els punts de les lletres i uns 100  anys més tard s'adoptaria l'actual sistema de diacrítics (''fatha'' (a), ''kasra'' (i), ''damma'' (u, o), ''sukun'' (absència de vocal) i els ''tanwiin'' per a la nunació).