Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Enllaços a Google Llibres en català |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 31:
Otó va succeir el seu pare com rei dels alemanys el [[936]]. Disposà que la seva coronació fosa l'antiga capital de Carlemany, [[Aquisgrà]], on va ser ungit per part de l'[[arquebisbat de Magúncia|arquebisbe de Magúncia]] i primat de l'Església alemanya. D'aquesta manera va voler presentar-se com a successor de Carlemany, la nissaga del qual s'havia extingit el [[911]], i demostrar que tenia el suport l'Església alemanya, amb els seus poderosos bisbes i abats. Des del principi Otó va intentar aliar-se amb l'Església i utilitzar-la com l'única institució que unifiqués el territori alemany com un imperi teocràtic poderós. L'Església oferia riquesa, mà d'obra militar i el seu monopoli sobre alfabetització. Per la seva part l'Emperador oferia protecció contra els nobles, la promesa de donacions, i una cancelleria que es desenvolupava com la via d'enfortir l'administració central.
Segons l'historiador saxó [[Widukind de Corvey]], al seu banquet de coronació hi van assistir els altres quatre ducs de l'imperi: [[ducat de Francònia|Francònia]], [[ducat de Suàbia|Suàbia]], [[ducat de Baviera|Baviera]] i [[ducat de Lorena|Lorena]], actuant com els seus ajudants personals: [[Arnulf I de Baviera]] com a oficial (o mariscal), [[Herman I de Suàbia]] com a encarregat del vi (l'equivalent modern del ''sommelier'') (llatí ''[[pincerna]]'' o ''[[buticularius]]''), [[Eberhard III]] de Francònia com majordom, i [[Gilbert de Lorena]] com ajudant de cambra.
En [[938]], es descobreix una mina rica d'[[plata|argent]] al [[Rammelsberg]] a Saxònia. Aquest cos de mena proporcionaria molt de l'argent, [[coure]], i [[plom]] d'Europa als dos-cents propers anys, i aquest riquesa mineral mantenia els fons per a les activitats d'Otó durant el seu regnat.
Línia 42:
[[Fitxer:Otto_I_Manuscriptum_Mediolanense_c_1200.jpg|miniatura|Otó I a la seva victòria sobre Berenguer d'Ivrea (''Manuscriptum Mediolanense. c 1200'')]]
Mentrestant, [[Itàlia]] havia caigut en un caos polític. A la mort ([[950]]), possiblement enverinat, de [[Lotari II d'Itàlia|Lotari d'Arles]], el tron italià va ser heretat per una dona, [[Adelaida d'Itàlia]], respectivament filla, jove, i vídua dels tres últims reis d'Itàlia.
Un noble local, [[Berenguer d'Ivrea]], es va autodeclarar rei d'Itàlia, va segrestar Adelaida, i va intentar de legitimar el seu regnat forçant Adelaida a casar-se amb el seu fill Adalbert. Adelaida es va poder escapar a [[Canossa]] i va demanar la intervenció alemana. Luitdolf i Enric van envair Itàlia independemnent per aprofitar-se de la situació, però el [[951]] Otó frustrà les ambicions del seu fill i el seu germà envaint Itàlia essent ell el que va obligar a Berenguer a jurar-li fidelitat. A més, com que Otó era vidu des del [[946]], es va casar amb Adelaida.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Duckett |nom=Eleanor Shipley |títol=Death and Life in the Tenth Century |url=https://books.google.cat/books?id=wLkmSBuUxeoC&pg=PA71&dq=Otto+adelaide+951&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiZxc2d8pHYAhVEuxQKHdbBBg0Q6AEIJzAA#v=onepage&q=Otto%20adelaide%20951&f=false |llengua=anglès |editorial=University of Michigan Press |data=1967 |pàgines=71 |isbn=0472061720}}</ref>
Línia 49:
=== El sistema Otonià ===
Una part clau de la política nacional d'Otó era reforçar les autoritats eclesiàstiques, principalment [[bisbe]]s i [[abat]]s, a costa de la secular noblesa que amenaçava amb el seu propi poder. Per controlar les forces que l'Església representava, Otó havia recurregut a tres institucions de les quals feia un ús consistent. Una era la investidura reial dels bisbes i abats amb els símbols dels seus oficis, en sentit espiritual, perquè Otó era el Rei ungit dels alemanys, com en sentit temporal, ja que Otó s'assegurava als seus bisbes i abats com els seus [[vassall]]s mitjançant una cerimònia de distinció. "Sota aquestes condicions l'elecció clerical es convertia en una mera formalitat a l'[[Dinastia Saxona-Otoniana|Imperi Otonià]], i el rei omplia les files de l'episcopat amb els seus propis parents i amb els seus administratius lleials de la cancelleria, que també eren nomenats per a encapçalar els grans monestirs" (''Cantor, 1994 p213'').
▲Una part clau de la política nacional d'Otó era reforçar les autoritats eclesiàstiques, principalment [[bisbe]]s i [[abat]]s, a costa de la secular noblesa que amenaçava amb el seu propi poder. Per controlar les forces que l'Església representava, Otó havia recurregut a tres institucions de les quals feia un ús consistent. Una era la investidura reial dels bisbes i abats amb els símbols dels seus oficis, en sentit espiritual, perquè Otó era el Rei ungit dels alemanys, com en sentit temporal, ja que Otó s'assegurava als seus bisbes i abats com els seus [[vassall]]s mitjançant una cerimònia de distinció. "Sota aquestes condicions l'elecció clerical es convertia en una mera formalitat a l'[[Dinastia Saxona-Otoniana|Imperi Otonià]], i el rei omplia les files de l'episcopat amb els seus propis parents i amb els seus administratius lleials de la cancelleria, que també eren nomenats per a encapçalar els grans monestirs" (''Cantor, 1994 p213'').
La segona institució es va establir de forma més segura als territoris otonians, es tractava de la propietat de les esglésies. En el dret alemany, qualsevol estructura construïda en terra propietat d'un senyor pertanyia a aquell senyor, llevat que una carta hagués alliberat, molt específicament, aquells drets. Otó i la seva cancelleria reclamaven insistentment els drets de propietat sobre moltes esglésies i abadies.
Linha 60 ⟶ 59:
==== El ''Renaixement Otonià'' ====
Un limitat [[renaixement]] de les [[arts]] i l'[[arquitectura]] va dependre del patronatge de la cort d'Otó i els seus successors. El ''Renaixement Otonià'' era evident en algunes escoles de catedrals, com la de [[Brunó de Colònia]], i en la producció de [[manuscrit]]s il·lustrats, la forma d'art essencial de l'època, amb un grup de [[scriptorium|scriptoria]] d'elit com ara [[Quedlinburg]], fundada per Otó en 936.
▲Un limitat [[renaixement]] de les [[arts]] i l'[[arquitectura]] va dependre del patronatge de la cort d'Otó i els seus successors. El ''Renaixement Otonià'' era evident en algunes escoles de catedrals, com la de [[Brunó de Colònia]], i en la producció de [[manuscrit]]s il·lustrats, la forma d'art essencial de l'època, amb un grup de [[scriptorium|scriptoria]] d'elit com ara [[Quedlinburg]], fundada per Otó en 936.
Les abadies Imperials i la cort imperial es convertien en els centres de vida religiosa i espiritual, guiades per l'exemple de dones de la família reial. Otó estava escandalitzat per l'estat de la litúrgia a Roma, i va encarregar el primer Llibre Pontifical, un llibre litúrgic que contenia tant oracions com instruccions litúrgiques. La "Compilació Pontifical Romanogermànica", com la varen anomenar, va ser supervisada per l'Arquebisbe Wilhelm de Magúncia.
=== Títol Imperial ===
Al voltant de 960, Itàlia era una altra vegada en una confusió política, i quan Berenguer ocupà els [[Estats Papals]] del nord, el [[Papa Joan XII]] demanà ajut a Otó. Otó va tornar a Itàlia i el [[2 de febrer]] de [[962]], el papa el coronava emperador (''[[Translatio Imperii]]''.) Deu dies més tard, el papa i l'emperador ratificaven el ''[[Diploma Ottonianum]]'', pel qual l'emperador es convertia en l'avalador de la independència dels estats papals. Aquest era el primer poder eficaç garantit des de l'[[Imperi Carolingi]].
Linha 72 ⟶ 69:
Joan retornà al poder enmig de lluites encarnissades i excomunicà els que l'havien deposat, forçant a Otó a retornar a Roma una tercera vegada el juliol de [[964]] i deposar [[Papa Benet V]] (Ja que Joan havia mort dos mesos abans). En aquesta ocasió, Otó obtenia dels ciutadans de Roma la promesa de no escollir un papa sense aprovació imperial.
[[Fitxer:Grave of Otto I, Holy Roman Emperor.jpg|miniatura|Tomba d'Otó I a [[Magdeburg]]]]
Otó en va fer campanyes infructuoses al sud d'Itàlia en diverses ocasions entre 966-972. En [[967]], donava el [[ducat de Spoleto]] a [[Pandulf Ironhead]], príncep de [[Benevent]] i [[Capua]], un aliat poderós en el [[Mezzogiorno]]. L'any ([[968]]) Otó deixà el setge de [[Bari (Pulla)|Bari]] a càrrec de Pandulf, però el duc aliat era capturat en la [[batalla de Bovino]] pels [[Imperi Romà d'Orient|romans d'Orient]]. El [[972]] l'emperador romà d'Orient [[Joan I Tsimiscés]] reconeix el títol imperial d'Otó i acceptà un matrimoni entre el fill d'Otó i hereu de la corona, [[Otó II, emperador romanogermànic|Otó II]], i la seva neboda [[Teòfan Escleros]]. Pandulf va ser alliberat del seu captiveri.
Linha 83 ⟶ 80:
== Família ==
=== Avantpassats ===
{{ahnentafel-compact5
|style=font-size: 90%; line-height: 110%;
Linha 124 ⟶ 120:
== Bibliografia ==
* Norman E. Cantor, 1994. ''The Civilization of the Middle Ages''
{{Projectes germans|commons=Otto I.}}
{{Inicia taula}}
| |||