Remuntador: diferència entre les revisions

 

==Condicions meteorològiques==

Les condicions meteorològiques adverses afecten tots els remuntadors que no són soterrats, tant pel que fa a la comoditat de l'usuari, pel que fa al seu propi funcionament. És obvi que els telesquís no admeten qualsevol gruix de [[neu]], ja que un excés d'ella fa tocar la gent amb el cable i n'impedeix l'ús mentre que una manca total no permet als esquiadors ser arrossegats. Nevades excepcionals però, poden també representar problemes per a la resta de remuntadors (haver de dragar part del seu recorregut per possibilitar el pas de cadires o cabines). A més, la neu acumulada augmenta el pes de les cabines dels telefèrics o exigeix ser retirada de les cadires per a poder ser usades. És per a no haver-ho de fer que les cadires tenen un cul foradat o abatible (en previsió de nevades, es col·loca vertical, de manera que no acumula neu), o, a vegades, en el cas de ser desembragables, disposen d'un garatge on s'emmagatzemen a resguard (cosa habitual en telecabines i funitels).

 

 

==Medi ambient i respecte al paisatge==

Aquest és sens dubte un dels aspectes més importants dels remuntadors, car malgrat que les estacions no puguin ser considerades avui en dia com a àmbit rural sinó urbà, els seus clients, volen, en la seva majoria, mantenir la il·lusió del contrari. Així, és recomanable, deixar la muntanya ocupada per l'estació amb l'aspecte més natural possible. Cal dir a priori que això és per definició impossible, ja que, independentment dels remuntadors, les pistes ja suposen un gran canvi respecte al seu estat inicial (amb abundants moviments de terres i, si es fan dins del bosc, tales vistosíssimes). A més, la demanda d'innivació abundosa i constant ha forçat la majoria d'estacions a la construcció de línies de [[canó de neu|canons]] de fabricació de neu artificial, amb petits embassaments i llacs artificals per a alimentar-los.

 

Són però els remuntadors en el que més es fixa la gent, i és que els dos tipus més abundants (telesquís i telecadires) demanen la col·locació de moltes pilones, estacions superior i inferior, cables... De fet, tots els remuntadors excepte el funicular subterrani representen un important impacte visual. Serien doncs els remuntadors ideals en aquest aspecte si no fos perquè la seva construcció (inclús a nivell mediambiental) és costosíssima.

 

 

Els telecadires, gràcies a la seva major capacitat, poden concentrar en un sol remuntador el que haurien pogut ser fins a 4 telesquís. Els desembragables demanen un més alt cost energètic que els de pinça fixa (no desembragables); però entre ells, els de doble embarcament han suposat un gran avanç, ja que la major densitat de cadires permet una major capacitat i per tant un menor nombre total de remuntadors (cal dir però que, per culpa de la càrrega extra, demanen més pilones que els telecadires convencionals). Ara bé, la més gran complexitat mecànica del sistema de desembragament demana la construcció de grans estacions, cosa que pot ser fatal per a àrees especialment sensibles. Aquest és també (ampliat) el problema dels telecabines, funitels i telefèrics, que demanen grans edificis i estructures als extrems. L'avantatge del telefèric, però, és que en permetre salvar llums molt superiors que la resta de remuntadors, pot passar per damunt de zones que altrament s'haurien vist plenes de pilones.