Retardant de flama: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida la plantilla {{Autoritat}} a l'article |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
Un '''retardant de flama''' es una substància aplicat a un material que suprimeix o retarda la seva [[combustió]]<ref>{{TERMCAT}}</ref> en una o totes les fases de la combustió: ignició, combustió lenta, propagació de la flama, alliberament de calor, de fum i de gasos tòxics. L'estratègia més emprada per a minimitzar la inflamabilitat d'un material, és la incorporació de substàncies ignífugs.
==Tipus de retardants de flama==
* Additius: els additius es troben barrejats amb el substrat polimèric.
* Reactius: els reactius es troben químicament enllaçats al polímer, ja sigui per [[copolimerització]] o per modificació del polímer inicial.
Aproximadament un 90% dels compostos que s’utilitzen actualment, pertanyen a un dels següents cinc tipus de compostos: trihidrat d'alúmina, compostos organoclorats i organobromats, compostos organofosforats inclosos els compostos de fòsfor halogenats, òxids d'[[antimoni]] i compostos de [[bor]]. Altres compostos retardants de flama de menor aplicació, però que han resultat també eficients són: alguns compostos de [[silici]], de [[sofre]], [[òxids]] i [[carbonats]] de [[metalls]] diferents de l’antimoni i [[àcids de Lewis]] com el clorur fèrric.
== Història ==
Durant les últimes dècades, la substitució de materials convencionals per [[Polímer|polímers]] sintètics ha augmentat molt degut a la versatilitat, baixa [[densitat]] i millors propietats d’aquests últims. Encara que aquests polímers sintètics han sigut àmpliament acceptats en multitud d’aplicacions, la majoria d’ells són extremadament inflamables i en presència d’una font de calor i d’[[oxigen]] es cremen fàcil i ràpidament. Evidentment, el problema que es planteja no és únicament la pèrdua de propietats del material, sinó que el fum i els gasos tòxics que es desprenen són els principals responsables del perill que suposa un incendi.
Les primeres estratègies que es van portar a terme per a dotar els materials de propietats retardants de flama daten del segle V aC: els [[egipcis]] ja impregnaven la fusta i altres materials de construcció amb [[sulfat d'alumini]] o de [[sulfat de potassi|potassi]] amb aquesta finalitat. Tots els mètodes posteriors es van basar en estratègies similars d'impregnació o recobrimient de materials naturals. Com a exemple, a finals del segle XVIII i principis del XIX, es van realitzar estudis per [[Gay-Lussac]], que descriuen com conferir propietats retardants de flama a materials tèxtils mitjançant tractaments amb [[fosfat]] d'amoni, [[clorur]] d'amoni i [[bòrax]], productes que encara avui en dia s’apliquen a materials cel·lulòsics.
| |||