Rinoceront negre: diferència entre les revisions

La càrrega del rinoceront negre quan es veu assetjat va causar sensació quan, als segles {{Romanes|XIX}} i {{Romanes|XX}}, els exploradors i caçadors europeus es van endinsar a l'Àfrica i van començar a matar els rinoceronts per centenars.

La caça del rinoceront es va convertir aviat en un esport de risc cada vegada més demandat per les elits dels països desenvolupats, i entre els caçadors hi va haver personatges tan famosos com [[Theodore Roosevelt]] o [[Ernest Hemingway]]. Aquesta caça, unida a la persecució per assortir de banyes a l'[[Orient Mitjà]] (on encara avui s'empren per fer el mànec de dagues cerimonials) i la medicina tradicional asiàtica, va empènyer a aquesta espècie cap a l'extinció.

En els anys 60 es va començar a protegir-lo i es va prohibir la caça i el comerç de banyes de rinoceront. Així i tot, la caça furtiva va continuar, malgrat que als parcs nacionals africans es serren les banyes als exemplars i els guàrdies solen tenir permís per disparar sense avís previ als furtius. La [[consanguinitat]] intenta evitar-se mitjançant l'intercanvi d'exemplars entre diferents parcs nacionals de diferents països, entre altres mesures que es prenen per preservar l'espècie. Gràcies als programes de protecció i l'establiment de reserves la població d'aquesta espècie ha incrementat el seu nombre, perquè en els inicis dels anys 90 del segle XX amb prou feines quedaven 2.000 exemplars en el conjunt d'Àfrica. El 2007 el cens va establir un nombre de 4.240 rinoceronts i en el cens del 2010 es van comptabilitzar 4.880 exemplars.<ref>[http://www.iucnredlist.org/news/africas-rhinos-face-worst-poaching-crisis-in-decades Població de rinoceronts negres el 2011]</ref>