Semàntica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
{{FR|data=2014}}
La '''semàntica''', en un sentit ampli, és la part de la [[lingüística]] que estudia la [[paraula]], concretament tot allò relacionat amb el seu [[significat]]. El seu nom ve del grec "sema", que vol dir '[[signe lingüístic|signe]]<nowiki/>'. Com a disciplina va néixer al {{segle|XIX}}.<ref name=RBA>{{ref-llibre|títol=Diccionario de Arte II|lloc=Barcelona|editorial=Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA)|any=2003|isbn=84-8332-391-5|pàgina=p.2343|llengua=castellà|consulta=8 de desembre de 2014|id=DL M-50.522-2002}}</ref>
Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s’estableixen entre mots. Aquestes relacions són (a) la [[sinonímia]]: s’estableix entre dos o més mots amb significats semblants, (b) l’[[antonímia]]: s’estableix entre mots amb significats oposats, (c) l’[[homonímia]]: s’estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d’evolució històrica. Hi ha casos d’homonímia parcial, en què cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d’homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, per tant, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la [[polisèmia]]: s’estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats com a conseqüència d’un procés de transferència semàntica.
La semàntica és una disciplina propera a la [[filosofia]], per l'anàlisi dels conceptes; a la [[psicologia]], per l'estudi de la ment humana i de la [[comunicació]]; a la [[lexicologia]], perquè ajuda a definir els mots; a la [[sintaxi]], ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat "gir lingüístic" del coneixement al {{segle|XX}}, la semàntica s'ha convertit en una [[ciència]] auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.
Línia 11:
Els partidaris del referencialisme entenen una paraula com un [[símbol]] i estudien com vehicula una idea mental o representació, o com serveix per a comunicar una part de la realitat a altres persones, centrant-se en la relació amb l'exterior.
La [[lingüística cognitiva]] té en la semàntica un dels camps essencials i afirma que la ment emmagatzema una sèrie de mots amb propietats difuses que s'interrelacionen en xarxa amb les dels veïns i que el context activa una paraula, aquesta informació i l'adjacent, a diferència de l'inventari definit dels estructuralistes.
La semàntica formal es basa en la descomposició de les frases en fórmules matemàtiques que expliquin les combinacions de mots permeses per cada llengua segons les característiques dels mots, la seva [[funció sintàctica]] i el paper temàtic que juguin en l'oració. La derivació d'aquesta teoria és el corrent que supedita la semàntica a la [[lògica formal]] i, per tant, analitza les condicions de veritat dels enunciats, i no els mots en si mateixos.
| |||