Spinto: diferència entre les revisions

L''''spinto''' (de l'[[italià]] ''spingere'': empènyer) és una tècnica [[veu|vocal]] freqüentment emprada per a cantar alguns papers en les [[òpera|òperes]] de [[Richard Wagner]], [[Giuseppe Verdi]] i els compositors del [[verisme]]. La meta del cant spinto és desenvolupar una força vocal que permet cantar sobre la gran [[orquestra]] de l'òpera romàntica i poder posar accents dramàtics en la línia vocal. A més, s'apunta a la imitació d'expressions d'emoció desencadenada (plor, crit, etc.), com passa en les òperes [[I Pagliacci]] i [[Cavalleria Rusticana]].

A Alemanya, el cant spinto, (''Staudruckprinzip'': mètode de repressió) va ser descrit per [[George Armin]] en el seu llibre ''Von der Urkraft der Stimme'' (de la força fonamental de la veu) de [[1905]]. Armin ensenyava el cant de pressió com l'únic mètode admissible de cantar en un escenari. No obstant això, [[Franziska Martinssen-Lohmann]] escriu sobre els resultats de l'ensenyament d'Armin: :"Foniatres i mèdics criticaven la violència del mètode. Males llengües propagaven el mite que existia una associació dels cantants danyats pel mètode de repressió."/Martinssen - Lohmann (1988): 165.

Encara que l'efecte en l'escenari és indiscutible, la tècnica spinto tendeix a danyar la veu del cantant. Es canta amb una pressió subglòtica molt alta. Així, el cantant pot produir notes de força violenta en el registre agut, a costa de la capacitat de [[coloratura]], [[messa di voce]], i el registre únic. A causa de la pressió antinatural de l'aire, el cantant de tècnica spinto tendeix a enfosquir la veu i desenvolupar [[Nòdul (medicina)|nòduls]]. Cantants de tècnica spinto han estat [[Enrico Caruso]], [[Mario del Monaco]], [[Franco Corelli]] i [[Giuseppe di Stefano]].