Subjecte (sintaxi): diferència entre les revisions

m
neteja i estandardització de codi
m (Bot elimina espais sobrants)
m (neteja i estandardització de codi)
 
==Característiques==
El subjecte correspon al [[cas nominatiu]] en aquelles llengües que permeten la declinació i a categories equivalents al [[sintagma nominal]] en aquelles llengües no flexives.
 
Semànticament acostuma a tenir uns [[paper temàtic|papers temàtics]] concrets que intenten englobar els sentits que pot presentar un subjecte en una frase. El més comú és el d'agent, la persona o entitat que comet l'acció ("La Joana dibuixa molt bé"). Si l'oració apareix en [[veu passiva]], el subjecte sol ser el pacient de l'acció expressada pel verb ("Els alumnes van ser expulsats per la professora"). Molts verbs que indiquen percepció o sensació s'acompanyen d'un subjecte que fa d'experimentador ("El Carles va sentir un soroll estrany"). La nòmina de papers temàtics, però, no està tancada, ja que a vegades un subjecte pot tenir el paper normalment reservat a altres complements, com a "La clau vermella obre la porta de la dreta", on el significat és d'instrument, noció expressada usualment per un complement circumstancial ("El conserge va obrir la porta de la dreta amb la clau vermella"), per exemple.
 
El verb concorda amb el subjecte en temps, nombre i persona en els idiomes que presenten aquests trets gramaticals. Per influència de la llengua oral, però, poden aparèixer oracions on no es respecti la concordança, en especial en subjectes que designen col·lectius o aquells formats per la coordinació de diversos elements. La concordança verbal està estretament lligada a la possibilitat d'elidir el verb<ref>{{ref-llibre|cognom=DDAA|títol=Nueva Gramática|editorial=Espasa - RAE|any=2009|consulta=9 juliol 2014}}</ref> perquè sovint la conjugació verbal més la informació del context ja permeten reconstruir la identitat del subjecte.
 
Des del punt de vista informatiu, es diu que el subjecte tendeix a ser el tema del discurs (oposant-se al predicat que seria el rema): és la informació ja coneguda que serveix d'ancoratge o punt de referència respecte a les noves dades que es van aportant i ajuda a mantenir la coherència discursiva.
 
==El subjecte en català==
El subjecte de les oracions de la llengua catalana es localitza perquè concorda en persona i nombre amb el verb, per tant si es canvia aquest de singular a plural o a la inversa, s'ha de modificar obligatòriament aquell element que fa de subjecte. Es permeten els subjectes elidits.
 
Les estructures que poden fer de subjecte en [[català]] són: un substantiu amb complements o sense ("La casa de la Mariona és força gran"), un pronom tònic ("Ells han arribat abans"), una [[oració subordinada substantiva]] ("M'agrada que vinguis amb mi de passeig"), un infinitiu ("Fumar és la principal causa de càncer de pulmó") o un element que ha patit [[substantivació]] ("El més callat després resulta ser el guanyador").
 
Com que és una [[llengua SVO]], el català acostuma a tenir el subjecte en primera posició, és el lloc no marcat, i allà on es pot deduir quan està elidit. El subjecte, tanmateix, es pot posposar si es vol donar èmfasi a un determinat element o en algunes estructures, com ara les formades amb verbs valoratius o d'emoció ("M'encanta aquesta cançó") o moltes oracions interrogatives ("Ha vist ja la mare aquest caos?").
 
== Referències ==
2.357.342

modificacions