Tropicalisme: diferència entre les revisions

El moviment '''Tropicàlia''' o '''Tropicalisme''', va ser un moviment cultural [[brasil]]er, principalment musical, actiu els darrers anys de la dècada dels 1960. Hi participaren, entre altres, [[Caetano Veloso]], que en va ser el principal impulsor, [[Gilberto Gil]], [[Gal Costa]], Torquato Neto, [[Os Mutantes]], [[Tom Zé]] i, fora del camp musical, l’artista plàstic [[Hélio Oiticica]], el cineasta [[Glauber Rocha]] o l’artista teatral José Celso Martinez Corrêa. Va ser contemporani i comparable al moviment [[hippie]], però amb un ideari més concret i sòlid, i al [[Maig francès|maig del 68]] francès, però menys polític. Influïts pel [[pop-rock]] i pels ''modernistes'' brasilers dels anys 20, irreverents i informals, els tropicalistes van sacsejar la mentalitat estanca i benpensant del Brasil, intentant conciliar pols antagònics: arcaic/modern, nacional/estranger, cultura d’elit/cultura de masses, èpica/lírica, polític/individual.<ref name="dicci_MPB">{{pt}} [http://www.dicionariompb.com.br/ "Tropicalismo" Diccionari de la Música Popular Brasilera]</ref><ref name="Brasilmusical">{{pt}} {{en}} TÁRIK DE SOUZA, ARY VASCONCELOS i altres ''Brasil Musical''. Rio de Janeiro: Art Bureau 1988.</ref> Van ser també els introductors de la guitarra elèctrica en el context de la MPB (Música Popular Brasilera). El moviment va acabar abruptament a mans del [[Brasil#Història#Brasil modern#Govern militar|règim militar]], però va marcar irremissiblement la música i la cultura brasileres posteriors, i el seu rastre ha passat a formar part de la imatge del Brasil tant a l’interior com a l’exterior del país.<ref name="Brasilmusical"></ref>

El moviment té el seu origen en les reflexions estètiques d’un grup d’artistes [[Salvador de Bahia|bahians]] residents a [[Rio de Janeiro]], al casalot ''Solar da Fossa'': [[Caetano Veloso]], [[Gilberto Gil]], [[Maria Bethânia]], [[Torquato Neto]], Rogério Duarte, i l’empresari Guilherme Araújo. Es plantejaven la necessitat d’universalitzar la música brasilera, en un context marcat pel rebuig nacionalista de qualsevol influència estrangera, tot defugint les imitacions i les còpies. L’any 1967 es traslladaren a [[São Paulo]], on van entrar en contacte amb [[Tom Zé]], músic d’origen bahià que ja coneixien dels seus inicis a Salvador, i amb [[Os Mutantes]], i reberen el suport dels poetes concretistes.

L’any 1967 es presentaren al ''III Festival de Música Popular Brasilera'', organitzat per TV Record a [[São Paulo]], Caetano Veloso (interpretant "Alegria, Alegria") i Gilberto Gil amb [[Os Mutantes]] ("Domingo no Parque"). Arran del festival, saltaren a la ràdio i es llançaren els primers singles i LP tropicalistes, incloent-hi la cançó ''Tropicália''. L’any següent, les eliminatòries del festival de cançó de la Rede Globo acabaren en escàndol per la incomprensió i animadversió cap als tropicalistes del jurat i d’una part del públic – tant el conservador com el progressista. Durant la cançó ''Proibido proibir'', escridassat per la platea, Caetano Veloso es va interrompre i va llançar un encès discurs: ''"...Som aquí per acabar amb tota la imbecil·litat que regna al Brasil! (...) Aquesta és la joventut que vol prendre el poder? Si resulteu en política com sou en estètica, estem perduts..."''.<ref name="Brasilmusical"></ref> El mateix any es publicà el ja esmentat disc-manifest ''[[Tropicália ou panis et circensis]]''.

Coherents amb el seu interès per empeltar la cultura de masses en els seus plantejaments estètics radicals, els tropicalistes van tenir també una important activitat a la televisió. Van participar en diverses edicions del xou ''Discoteca do Chacrinha'', un dels més populars del Brasil, i Caetano i Gilberto Gil van conduir el programa ''Divino maravilhoso'' de la cadena Tupi TV. L’ambient anàrquic del programa, així com l’actuació de Caetano embolicat en una bandera brasilera a la discoteca ''Sucata'' de [[Rio de Janeiro]] provocà la suspensió del programa i la detenció de Caetano Veloso i Gilberto Gil a finals del 1968. Després d’un mes d’incomunicació van ser sotmesos a un judici sense acusacions concretes,<ref name="Brasilmusical"></ref> que va desembocar amb el seu exili a [[Londres]], d’on no tornarien fins al 1972. Això mostrà a la resta de tropicalistes la sort que els amenaçava, i va representar la fi del moviment. [[Nara Leão]] marxà a [[París]] i Torquato Neto a [[Nova York]]. [[Gal Costa]] va continuar en els seus primers discos amb el repertori tropicalista i amb les noves produccions de Caetano des de l’exili, com l’emblemàtica ''London, London'', per decantar-se després cap a un registre més popular i carnavaler. [[Tom Zé]], amb les seves cançons ''concretistes'', Caetano i Gil des de l’exili i al seu retorn, van continuar amb la mateixa línia però més com franc-tiradors. [[Os Mutantes]] van virar cap al rock experimental i progressiu i van acabar desintegrant-se.

La línia tropicalista va ser represa als anys 1980 per artistes com Arrigo Barnabé, Tetê Espíndola, Itamar Assumpção i els grups ''Rumo'' i ''Premeditando o Breque'', però sense la mateixa difusió i impacte social.<ref name="Brasilmusical"></ref>

Els artistes del [[moviment antropofàgic]] o ''modernistes'' ([[Mário de Andrade]], [[Tarsila do Amaral]], [[Oswald de Andrade]], [[Anita Malfatti]], durant les dècades de 1920 i 1930, ), van ser l’expressió brasilera del [[surrealisme]] i el [[dadaisme]].<ref name="Brasilmusical"></ref> Es proposaven "digerir" la cultura exportada per [[Europa]] i els [[Estats Units d’Amèrica|EUA]] i "regurgitar-la" un cop fusionada amb la cultura popular i la identitat brasilera. Al mateix temps, intentaven "definir la cultura nacional" com un conjunt heterogeni i amb una diversitat enriquidora, a la qual calia integrar la pròpia reelaboració de les esmentades influències exteriors. Aquest fou també l’objectiu dels tropicalistes.

La proposta antropofàgica s’interessava tan sols en la "digestió" de la cultura erudita. Els tropicalistes, en canvi, donaven la mateixa importància a les referències estètiques populars, incloent-hi el nou concepte de cultura ''[[Música pop|pop]]''. Van ser influïts pel [[rock]] (el de [[Bob Dylan]], els [[Beatles]] i [[Jimmy Hendrix]], no pas el d’[[Elvis Presley|Elvis]]), per la [[psicodèlia]] i el ''[[pop art]]'', i van reflectir al Brasil algunes de les discussions d’artistes com [[Andy Warhol]]. De la música brasilera van "digerir" tant la més sofisticada [[Bossa nova]], com els gèneres populars [[Samba (música)|samba]] i [[frevo]], les més arcaiques i ètniques del [[sertão]] [[Brasil#Política i govern#Regions geogràfiques|''nordestino'']] o d’arrel africana, i el rock de matriu anglosaxona de la [[Jovem Guarda]].<ref name="Brasilmusical"></ref>

* un tercer corrent, conegut com a ''iê-iê-iê'' o [[Jovem Guarda]], s’interessà pel [[rock]] anglosaxó, cantant en portuguès però sense desviar-se musicalment del seu model (els més importants foren [[Roberto Carlos Braga|Roberto Carlos]], Erasmo Carlos i Wanderléia).

* finalment, els tropicalistes es dedicaren a promoure innovacions i experiments estètics. Se’ls va criticar, especialment en els entorns intel·lectuals i dels moviments estudiantils, per "alienats", mancats d’ideal concret i de compromís polític, i per "fer el joc a dictadura". Però de fet, els tropicalistes van fer bandera de la seva desvinculació de les organitzacions polítiques, i reivindicaven el poder de l’experiència estètica en si mateixa com a instrument de canvis de mentalitat i de trencament d’esquemes, i doncs com a instrument personalment i socialment revolucionari.

* [[Rogério Duprat]], compositor avantguardista, que va escriure els arranjaments de molt temes tropicalistes. Se l’ha definit com el [[Brian Epstein]] o el [[George Martin]] de la Tropicàlia.

* [http://www.pbs.org/wgbh/cultureshock/flashpoints/music/tropicalia.html Culture Shock, s'hi poden escoltar exemples de censura per la dictadura militar de cançons tropicalistes]