Èsquil: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 32:
== Obra ==
=== Aspectes generals ===
Èsquil gaudia realitzant trilogies lligades; els primers tres drames d'una seqüència de quatre dramatitzaven episodis consecutius del mateix mite i el drama satíric que seguia contenia una història relacionada amb aquests. En la presentació als concursos, es representaven tres tragèdies a més d'un drama satíric (per trencar tensió). Després de la seva època, la trilogia lligada va romandre com a opció ocasional, mentre que moltíssimes posades en escena consistien en quatre drames independents.
''[[Els Perses|Els perses]]'' (472 aC), ''[[Els set contra Tebes]]'' i ''Les suplicants'' són drames de dos actors, ja que va ser Èsquil qui va introduir el segon actor en escena, disminuint la intervenció dels cors i fent possible el diàleg i l'acció dramàtica. Els diàlegs principals són fonamentalment entre personatges i cor, amb una gran varietat d'esquemes estructurals i un ritme d'acció més aviat lent. Aquest és un dels trets principals de l'arcaisme del teatre d'Èsquil. En ''[[L'Orestea]]'' (''[[Agamèmnon (obra)|Agamèmnon]]'', ''[[Les Coèfores|Les coèfores]]'' i ''[[Les eumènides]]''), Èsquil disposa de Skene, d'Ekkylkema, de Mechane i d'un tercer actor, com veiem en l'escena de l'''Agamèmnon'', en què apareixen en un agó [[Agamèmnon]] i [[Clitemnestra]], i hi és present, en silenci, [[Cassandra]].
▲Èsquil gaudia realitzant trilogies lligades; els primers tres drames d'una seqüència de quatre dramatitzaven episodis consecutius del mateix mite i el drama satíric que seguia contenia una història relacionada amb aquests. En la presentació als concursos, es representaven tres tragèdies a més d'un drama satíric (per trencar tensió). Després de la seva època, la trilogia lligada va romandre com a opció ocasional, mentre que moltíssimes posades en escena consistien en quatre drames independents.
▲''[[Els Perses|Els perses]]'' (472 aC), ''[[Els set contra Tebes]]'' i ''Les suplicants'' són drames de dos actors, ja que va ser Èsquil qui va introduir el segon actor en escena, disminuint la intervenció dels cors i fent possible el diàleg i l'acció dramàtica. Els diàlegs principals són fonamentalment entre personatges i cor, amb una gran varietat d'esquemes estructurals i un ritme d'acció més aviat lent. Aquest és un dels trets principals de l'arcaisme del teatre d'Èsquil. En ''[[L'Orestea]]'' (''[[Agamèmnon (obra)|Agamèmnon]]'', ''[[Les Coèfores|Les coèfores]]'' i ''[[Les eumènides]]''), Èsquil disposa de Skene, d'Ekkylkema, de Mechane i d'un tercer actor, com veiem en l'escena de l'''Agamèmnon'', en què apareixen en un agó [[Agamèmnon]] i [[Clitemnestra]], i hi és present, en silenci, [[Cassandra]].
L'interès central dels drames d'Èsquil es troba, principalment, en la situació i en el seu desenvolupament, més que no en els personatges. El personatge que ha estat més treballat per l'autor és Clitemnestra en ''L'Orestea''. Els cors esquilis gairebé sempre gaudeixen d'una personalitat forta i peculiar, les seves paraules, juntament amb la música i la dansa, contribueixen a cridar l'atenció sobre els profunds temes del teatre d'Èsquil, determinant el to de tot el drama. Els cors esquilis tenen sovint una importància substancial sobre l'acció. Les [[danaides]] i les [[erínies]] són, de fet, les principals protagonistes dels seus drames.
L'estil líric d'Èsquil és clar, però amb una forta tendència a l'arcaic i amb [[trets homèrics]]. Sobresurten a presentar models de llenguatge i d'imatges, metàfores, símils, camps semàntics determinats, elaborant-los fins als detalls més mínims i mantenint-los al llarg de tot el drama o de la trilogia. Una altra característica peculiar n'és el ''decòrum tràgic'': el protagonista s'ha d'expressar tal com el que és; per exemple, en el cas d'Agamèmnon, aquest ha de parlar com ho faria un heroi tràgic.
També és audaç i està dotat d'una gran imaginació a l'hora d'aprofitar els aspectes visuals dels seus drames. El contrast entre el vestit de la reina persa en entrar a la seva carrossa i la tornada de Xerxes vestit només amb parracs; la caòtica entrada del cor en els ''Set contra Tebes''; les danaides d'aspecte africà, vestides exòticament; el seu enfrontament amb els soldats egipcis, la catifa púrpura que conduirà Agamèmnon a la mort; les erínies en escena, la processó que conclou en l'Orestea, etc., demostren el seu domini de la tècnica teatral i l'escenografia.
Linha 46 ⟶ 45:
El patiment humà és el tema principal del teatre esquili, un patiment que condueix el personatge cap al coneixement (s'ha de recordar la màxima del ''pathei mathos'', el coneixement mitjançant el patiment) i que no està renyit amb una forta creença en la justícia final dels déus. En la seva producció, el patiment humà té sempre causa directa o indirecta en una acció malvada o insensata que condueix a la desgràcia dels protagonistes, però que pot haver estat heretada per ells mateixos. És fonamental, pel que fa a aquest aspecte, la força del ''genos'', de l'herència de la culpa i dels llaços de sang, que provoca que els errors dels avantpassats siguin heretats pels protagonistes mítics actuals, com s'esdevé en l'enfrontament entre Atreu i Tiestes, que entela les existències d'Agamèmnon, Egist i, més tard, d'Orestes. En conseqüència, de vegades es tracta de víctimes indirectes que, en alguns casos, incorren per elles mateixes en una culpa més gran o més petita, però moltes de les quals són completament innocents.
Un element clau en el teatre esquili és la substitució, en l'escena final, de la persuasió en lloc de l'ús de la violència, com veiem en ''L'Orestea''. Gairebé sempre, els déus són severs i implacables i els mortals són presoners sense esperança malgrat que puguin escollir com afrontar llur propi destí. En les seves darreres produccions, hi sobresurt un concepte diferent de la divinitat, com ocorre en ''L'Orestea'', en què els déus d'''Agamèmnon'' i de ''Les coèfores'' es converteixen en ''eumènides'', en responsables i afectuosos protectors dels mortals que ho mereixen.
Èsquil està molt interessat en la vida comunitària de la polis i totes les seves obres conservades tenen aspectes visiblement polítics. Sembla ser un gran defensor de la democràcia, un món els elements del qual apareixen per primer cop en les ''Suplicants''. En tots els drames d'Èsquil, apareix el contrast entre l'individu potent i dedicat als seus interessos i els actes del qual, freqüentment irresponsables, amenacen a arruïnar-lo, i la comunitat, que hauria de tenir el control de si mateixa i les accions col·lectives de la qual asseguren la salvació general.
Linha 53 ⟶ 52:
[[Fitxer:Tragediae_septem.tif|miniatura|Aeschyli ''Tragoediae septem'', 1552]]
* ''[[Els Perses|Els perses]]'', [[472 aC]]
* ''[[Els set contra Tebes]]'', [[467 aC]]
* ''[[Les suplicants (Èsquil)|Les suplicants]]'', [[463 aC]]
* ''[[L'Orestea]]'', [[458 aC]], trilogia que inclou:
** ''[[Agamèmnon (obra)|Agamèmnon]]'' (obra a la qual el compositor [[Hubert Parry]] (1848-1918) posà música)
Linha 62 ⟶ 61:
== Referències ==
{{
== Bibliografia ==
* Èsquil. ''Tragèdies'', vol. I: ''Les suplicants''. ''Els perses'' (trad. Carles Riba). Col. Bernat Metge núm. 64
| |||