Émile Durkheim: diferència entre les revisions

Continuant la tradició familiar, Durkheim començà la seva educació a l’Escola Rabínica, però, més tard, decidí no seguir els passos de la seva família. Al [[1879]] va entrar a l[[École Normale Supérieure|’Escola Normal Superior de París]], on es llicencià en [[filosofia]] l’any [[1882]].

Amb el següent llibre, ''Les Regles del Mètode Sociològic'' que, tot i haver-lo escrit abans de la tesi, no el publicà fins al 1895, calmà la seva obsessió per elevar, la sociologia, a la categoria de ciència. Així doncs, va elaborar un mètode científic per a l’estudi de les [[ciències socials]]. Poc després, aconseguí la Càtedra de Ciències Socials a la Universitat de Bordeus i creà, en aquesta mateixa universitat, el primer Departament de Sociologia. Al [[1896]] edità la que seria la primera revista dedicada a la [[Sociologia]], ''L’Année Sociologique''.

Al 1902 fou anomenat professor de la Càtedra de les Ciències de l’Educació de la [[Universitat de París]] on exercí com a docent fins al final de la seva vida. Va morir dos anys després de la mort del seu fill André Durkheim, el qual perdé la vida a la [[Primera Guerra Mundial|Gran Guerra]].

L’autor planteja estudiar la societat com una realitat ''sui generis'' singular, on la psique de l’individu particular en queda exclosa, a diferència de Weber que deia que la sociologia no només ha d’estudiar els fets socials, sinó que també ha d’explicar la causalitat i la intencionalitat dels actors socials en les seves interaccions a la societat. A aquesta realitat ''sui generis'', Durkheim l’anomena consciència col·lectiva, la qual és més que la suma de les consciències individuals. En síntesi, se la considera el prototip psíquic de la societat. Així, Durkheim busca comprendre la societat a través de l’ordre social, a diferència d’altres autors com [[Karl Marx]], el qual l’entenia mitjançant el conflicte social i la lluita de classes.

En aquesta obra, Durkheim analitza la crisi moderna de la moralitat a través del canvi de les societats tradicionals a les modernes. Així com Marx entén la modernització per mitjà de la industrialització i el capitalisme o Weber per l’ús creixent de la racionalització; per a Durkheim, el que caracteritza la modernitat és l'expansió de la divisió del treball social.

L’autor, vol demostrar que la tesi de Comte, la qual afirmava que les tasques especialitzades desfan les creences morals comunes i, per tant, desintegren la col·lectivitat, no es compleix. Durkheim il·lustra com la moralitat, en comptes de desaparèixer, n’emergeix una de nova. Un nou tipus de cohesió social, passant així de la solidaritat mecànica, a l'orgànica.

La primera, lligada a les societats primitives, projecta la idea de comunitat amb una clara identificació amb el grup social. Així, la cohesió es basa en les semblances socials dels individus, sota la influència d’una forta consciència col·lectiva. Respecte de la segona, en canvi, el que manté unida la col·lectivitat consisteix en una estructura social diferenciada a través de la divisió del treball, l’especialització. Dit d’una altra manera, la cohesió social rau en la interdependència econòmica de les persones i el reconeixement de la importància de les aportacions alienes.

Dita divisió del treball però, també ha provocat conflictes entre propietaris i treballadors, tot i que, aquests, no vénen donats tant pel conflicte d’interessos que promulgava Marx, sinó que, des de l’òptica durkhemiana, provenen per un defalliment de la consciència col·lectiva. De fet, imputa tres patologies fruit de l’especialització. Tals són, la divisió anòmica del treball; la divisió coactiva del treball i la divisió mal coordinada del treball.

El concepte d[[Anomia|’anomia]] fa referència a una manca de regles clares, una absència tal de regulació que l’individu no sap ben bé com ha d’actuar. Fins i tot, Durkheim, considera que les societats modernes estan malaltes en tant que l’anomia s’expandeix de forma general davant la inevitable modernització. En altres paraules, el progrés de la industrialització crea noves necessitats que no es poden satisfer. Així, les velles institucions no són substituïdes per unes de noves; de tal manera que es produeix una falta de normes reguladores del comportament i, consegüentment, s’afebleixen les institucions.

Per tal que la divisió del treball social generi força moral a la societat moderna, doncs, s’ha de fer front a les patologies esmentades i la clau per a superar-les, rau en la justícia social.

Durkheim mostrà dues corrents socials suicidògenes: la integració i la regulació. La integració és la vinculació que tenim envers la societat, aquesta variable està assegurada per la moral; mentre que la regulació correspon al grau de constricció externa sobre les persones, constant assegurada per l’element normatiu o reglamentari.

Contràriament a l’òptica weberiana, des d’on s’analitzaria el suïcidi partint de la intenció de l’actor; Durkheim percep l’acte en qüestió, no com a un fet individual, sinó com a un indicador social que mesura el grau de cohesió social d’una societat.

En el toteisme dels Arunta [[Austràlia|d’Austràlia]], l’autor explica el [[Tòtem i tabú|tòtem]] com la representació material de forces immaterials  que uneix a la comunitat, tot aclarint que aquesta força immaterial unificadora no està en el [[Tòtem i tabú|tòtem]], sinó en la pròpia comunitat.

* Curry, Tim, Robert Jiobu and Kent Schwirian. 1997. ''Sociology for the 21st Century''. Upper Saddle River, NJ: Simon and Schuster.

* Henslin, James M. 1997. ''Sociology: A Down-to-Earth Approach''. Needham Heights, MA: Allyn and Bacon.

* [[David Lockwood|Lockwood, David]]. 1992. ''Solidarity and Schism: "The Problem of Disorder" in Durkheimian and Marxist Sociology''. Oxford: Clarendon Press.

* Siegel, Larry J. 1995. ''Criminology: Theories, Patterns, and Typologies''. St. Paul, MN: West Publishing Company.