A mitjan {{segle|XIX}}, es consoliden a [[Europa]] els estats nacionals. La intensificació de la consciència nacional, fomentada a [[Itàlia]] per l'obra de [[Pasquale Stanislao Mancini]] influirà en el dret internacional privat d'aquest país, així com en els de [[França]] i [[Espanya]]. Mancini defineix la nació com una comunitat d'individus units per llur [[llengua]], llur [[religió]] i llurs tradicions. Així, el fet de pertànyer a una nació s'expressaria mitjançant el vincle de la nacionalitat, que no només hauria de determinar l'estatut polític dels individus, sinó també llur estat civil. Com les lleis estan adaptades a la mentalitat col·lectiva d'un poble, i són un producte de llur condicions de vida, Mancini defèn que han de ser aplicades a tots aquells que formen l'esmentada nació. Amb això, Mancini introdueix per primer cop la nacionalitat com a criteri per a determinar l'aplicació de les lleis.
El principi de la nacionalitat influí en la redacció del Codi civil italià de [[1865]], del Codi civil espanyol de [[1889]] i del Codi civil alemany de [[1900]], quedant les matèries referents a l'estatut personal sotmeses a la llei nacional.
