Indumentària: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Plantilles i correccions de format |
||
Línia 34:
A partir de la segona postguerra mundial el camp s'amplia i diversifica, i sorgeixen els estudis sociològics sobre la moda, la interpretació [[semiòtica]], l'anàlisi fisiològica, etc., etc., sense oblidar panoràmiques divulgatives com les de Michèle Beaulieu (''Le costume antique et médiéval'' i ''Le costume moderne et contemporain'', Que sais-je?, 1951). Entre els autors influents en les darreres dècades cal citar James Laver i Alison Lurie.
Als Països Catalans els primers reculls il·lustrats d'indumentària apareixen a partir de 1846, a Barcelona, i al principi són traduccions o refregits de les obres franceses de renom. La disciplina va desenvolupant-se i sistematizant-se al llarg de la segona meitat del {{segle
En el canvi de segle els estudis catalans sobre història i tipologia de la indumentària atenyen nivell acadèmic, se centren en el patrimoni indumentari i tèxtil del país (civil, popular-tradicional i eclesiàstic) i es desenvolupen en estreta relació amb el col·leccionisme, els estudis històrics i artístics i la museologia. Sobretot al Principat, es realitzen majoritàriament en llengua catalana (per exemple, els catàlegs de la Col·lecció Rocamora, 1933-1935) i amb òptica autocentrada; també es produeixen manualets divulgatius al si de col·leccions enciclopèdiques (''Nocions d'indumentària'', de Lluís Labarta, Minerva, 1917; ''Del vestit i de la seva conservació'', de Rosa Sensat, Minerva, v. 1918; ''Els teixits'', de Joan Carreras i Palet, Barcino, 1928). D'altra banda, seran editorials barcelonines les que publicaran en traducció espanyola les obres magnes de Hottenroth (''Historia del traje'', Montaner y Simon, 1893, 2 volums) i de Boehn (''La moda'', Salvat, 1928-1929, 8 volums, amb 4 volums addicionals en 1947-1950), així com, des de Vilassar, Beaulieu (1971 i 1987).
| |||