Orde sacerdotal: diferència entre les revisions

▲Jesucrist, durant la seva vida pública, instituí un grup de dotze persones a qui anomenà «apòstols» i que el seguien en la seva vida i predicació itinerant per Galilea i Judea (cf. Mc 3 14-15). A aquests donà poders especials per expulsar dimonis i curar malalties (cf. Mt 10 1) però la seva missió principal era «estar amb Ell» i predicar l'[[Evangeli]]. Després, l'evangelista Lluc indica que Jesús escollí també uns altres 72 anomenats «deixebles» i els envià amb poders idèntics que els dels apòstols (cf. Lc 10 1-2). Aquests apòstols foren qui l'acompanyaren durant el [[Sant Sopar]]. Segons la narració evangèlica, després d'entregar el pa i el vi i fer al·lusió al seu cos i sang, Jesucrist digué: «feu això en commemoració meva» (cf. 1 Co 11 24 i texts paral·lels). Aquest text és interpretat com una voluntat de Jesús d'establir sacerdots que perpetuessin aquest record. Més endavant, el dia de la resurrecció, Jesús conferí també als apòstols el poder de perdonar pecats en nom seu (cf. Jn 20 21-23) i els confià les funcions de governar, ensenyar i santificar dins de la seva Església (cf. Mt 28 19-20). En aquests dos moments solemnes, així com en la vinguda de l'[[Esperit Sant]] a [[Pentecosta]] que acabà d'enfortir els apòstols per la missió que havien rebut, l'Església reconeix l'ocasió de la institució del sagrament de l'orde per part de Crist. Com en la resta de sagraments no es tracta d'una institució jurídica, sinó més aviat d'una intenció que els deixebles han anat aprofundint al llarg del temps.