Arma de foc llarga: diferència entre les revisions

Una '''arma de foc llarga''' és aquella [[arma de foc]] portàtil i d'ús individual que té un [[canó]] més o menys llarg i que generalment no pot manejar-se amb una sola mà. Al si de les [[Arma de foc individual|armes de foc individuals]] (o portàtils), les armes de foc llargues contrasten amb les [[armes de foc curtes]] ([[pistola]] i [[revòlver]]). En general, les armes de foc llargues estan concebudes per a ús militar. En són excepció les armes de caça llargues, entre les quals l'exemple paradigmàtic és l'[[escopeta]].

 

[[Fitxer:Parts-arma-foc-llarga.jpg|544px|miniatura|Esquema de les parts de l'arma de foc llarga.<br /> 1-3 - '''caixa'''<br />

1 – ''canya''<br />

Les armes de foc llargues consten de tres grans parts o seccions: la caixa; el canó; i els sistemes de foc i de càrrega.

 

La caixa és la peça que subjecta el canó i els altres mecanismes i parts de què consta l'arma. Tradicionalment era de fusta; en l'actualitat, sovint és de material sintètic. Pot anar reforçada amb diverses peces anomenades guardafusell; i (en casos altres que la metralladora i el fusell metrallador, massa pesants) dur anelles per a fixar-hi el [[portafusell]], corretja per a penjar l'arma a l'espatlla. Tota arma de foc llarga es caracteritza per una sèrie d'elements essencials, així com per la mena de combinació que en fa.

 

* posterior o culata. Serveix per a agafar l'arma i recolzar-la. El caire posterior de la culata és la cantonera. La part corbada superior, a tocar de la ranura, és el coll o la gola, on pot acomodar-se la galta en disparar; la part inferior, oposada al coll, és l'empunyadura de la culata.

 

El canó és el cilindre metàl·lic per on surt disparat el projectil. L'extrem frontal, foradat, és la boca del canó. L'extrem posterior està en contacte amb la recambra. L'interior del canó és anomenat ànima, la qual pot ésser llisa o estriada; té enorme importància el tipus d'ànima amb què es dispara: la moderna ànima estriada, en imprimir un moviment giratori al projectil, el propulsa amb molta més potència que no pas la tradicional ànima llisa.

Elements per a facilitar la punteria són el punt de mira, vora la boca del canó, i l'alça, a l'altre extrem.

 

Els sistemes de foc i de càrrega consisteixen en:

* el sistema de foc, o sigui, la manera com es produeix la deflagració que, al seu torn, provoca el tret. El sistema de foc és situat a la ranura. N'hi ha hagut tres grans tipus successius: els sistemes de clau; el sistema de pany (i, secundàriament, el de palanca); i els actuals sistemes automàtics i semiautomàtics.

* el [[disparador|gallet]], peça corbada, en forma de coma, allotjada a la part inferior de la ranura, no gaire lluny de la culata. És l'element que, en prémer-lo, acciona el sistema de foc. Usualment va protegir per una peça envoltant anomenada guardamà.

 

Elements essencials per a l'ús de l'arma de foc llarga són:

* el projectil disparat: [[bala]] esfèrica, bala en [[Cartutx (armes de foc)|cartutx]] amb càrrega de propulsió incorporada...

* el tipus de propulsor emprat: [[pólvora negra]] (que causa molt de fum), [[pólvora blanca]] (molt més potent, i pràcticament sense fum)...

 

El joc entre sistema de càrrega, sistema de foc i sistema d'alimentació determina la presència o absència de repetició:

* el sistema de tir únic (propi de totes les armes d'avantcàrrega i d'algunes de retrocàrrega) obliga a introduir un nou projectil a l'arma cada cop que es vol disparar.

** en la repetició automàtica, a més a més, l'arma no es veu limitada al tret a tret, sinó que dispara ininterrompudament mentre es tingui premut el gallet. La gran majoria d'armes de foc llargues contemporànies (com les armes de foc contemporànies en general) duen un fiador que impedeix el tret accidental.

 

Vet aquí una classificació de les armes de foc llargues:

* avantpassats del fusell, així com armes llargues militars d'avantcàrrega altres que el fusell: [[arcabús]], [[mosquet]], [[Trabuc (arma de foc)|trabuc]], [[espingarda]]...

 

== Història ==

L'arma de foc llarga sorgí a la Xina en el {{segle|X|s}}. S'introduí al món àrab a cavall dels segles XIII i XIV; a Europa i a Corea en el {{segle|XIV|s}}; als mons túrquic, irànic i indostànic en el [[segle XV]]; i al Japó en el {{segle|XVI|s}}.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Deal |nom=William E. |títol=Handbook to life in medieval and early modern Japan |url=http://books.google.cat/books?id=OKr3XPabVQIC&pg=PA164&dq=japan+firearm+XVI+century&hl=ca&ei=en6aToaNAdC98gOCgo3CBQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCwQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false |llengua=anglès |editorial=Infobase Publishing |data=2006 |pàgines=p.164 |isbn=0816056226 }}</ref>

 

Durant tota l'era de l'avantcàrrega, el projectil era una bala esfèrica i de plom. El propulsor era la pólvora negra, que provocava una fumera espectacular. L'ànima del canó era llisa; les primeres d'estriades aparegueren al llarg del {{segle|XVIII}}.

 

A mitjan {{segle|XIX}}, tota una sèrie d'innovacions tecnològiques se sumen i combinen fins a donar pas a les armes de retrocàrrega, en què la munició s'introdueix directament a la recambra. Correlativament, l'avantcàrrega entra en ràpida obsolescència, ratificada encara en guerres com les de [[Guerra de Crimea|Crimea]] (1853-1856), de [[Guerra de Secessió|Secessió]] (1861-1865) i [[Guerra Austroprussiana|Austro-prussiana]] (1866).