Arxiver: diferència entre les revisions

A més, d'ençà de la [[Segona Guerra Mundial]], l'ofici d'arxiver ha hagut d'enfrontar-se al creixement dels fons administratius, la introducció de noves tecnologies i la preservació dels fons, a causa del nombre creixent d'usuaris. Li ha calgut equilibrar, doncs, la funció de suport a l'administració i de difusió i potenciació de la recerca.<ref>Enciclopedia Catalana</ref>

 

Avui en dia la funció dels arxius i els arxivers és cada vegada més complexa i extensa. Però fins a la dècada dels 80 la funció arxivística es limitava als grans dipòsits d'arxius de grans administracions, l'Església i certes empreses, amb competències només sobre els documents històrics. Els arxius rebien les transferències i les seves funcions principals eren la conservació i la custòdia dels [[Fons documental|fons]] històrics, la seva [[Classificació arxivística|classificació]] i [[Descripció arxivística|descripció]], i l'organització dels serveis d'atenció als usuaris (sobretot historiadors). El personal que s'ocupava dels arxius provenia majoritàriament de la facultat de lletres, especialment dels estudis d'història, i els coneixements específics d'arxivística s'adquirien amb la pràctica del dia a dia en l'organització de l'arxiu.<ref name="nomdelareferencia">MAURI, Alfred; PERPINYÀ, Remei. Estudiar archivística: dónde y por qué. (2008) p.31</ref>

 

Les competències d'un professional de l'arxivística es poden dividir en genèriques i específiques.

 

* Capacitat de direcció i lideratge: habilitat per implantar polítiques, liderar projectes de gestió documental i col·laborar amb la resta de l'organització en l'àmbit dels sistemes d'informació i de la gestió electrònica de documents.

* Capacitat de saber comunicar.

* Elevada disposició d'autoaprenentage. És important conèixer les últimes novetats en tecnologies de la informació i comunicació, el continu desenvolupament d'estàndards relacionats amb la gestió documental aprovats pels organismes internacionals de normalització (normes ISO) i les novetats legislatives.

 

* Arxivística. Ha de tenir un coneixement profund de la història dels arxius i de la arxivistica, dels principis fonamentals de la ciència arxivística, l'estudi de fons i documents d'organitzacions públiques i privades i dels diferents formats, les tècniques arxivístiques de l'organització documental, tals com la classificació, la descripció, l'avaluació i la gestió documental.

* Dret. Els coneixements de dret són necessaris per a tractar la documentació. Ha de conèixer àmpliament els fonaments del dret administratiu, civil, mercantil i patrimonial. Aíxi mateix, ha de tenir coneixements sobre la legislació i el règim jurídic dels documents i els arxius (normativa arxivística sorgida d'organismes internacionals i de la Unió Europea, la normativa estatal, autonòmica, de patrimoni cultural, i d'accés als arxius i els drets de protecció del dret a la intimitat de les persones).

* Administració d'empreses. Com que actualment l'arxiver també s'ocupa de documents de gestió i d'empresa, l'arxiver ha de tenir també nocions d'administracions d'empreses.

* Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). L'adveniment de les noves tecnologies i sobretot dels documents electrònics està fent que cada cop els arxivers necessitin un coneixement major de Tecnologies de la Informació. És important, per tant, conèixer els sistemes de recuperació de representació i recuperació de la informació, els processos de digitilització i emmagatzematge en suports electrònics.

 

* Capacitat per dissenyar, planificar i implantar sistemes de gestió documental.

* Capacitat de gestió de servei d'arxiu. Elaborar pressupostos, aplicar les normes de qualitat, organitzar productes i serveis d'atenció al ciutadà.

Cap als anys 1990 té lloc una veritable transformació: afirmació doctrinal de la professió, es reconeix com a ciència i s'insereix en la universitat. El nombre d'universitats i institucions educatives que es dediquen a la formació arxivística ha anat creixent en els últims anys i anat passant d'ésser un fenomen europeu i d'Amèrica del Nord ha de ser de la Xina, Nova Zelanda i sobretot Amèrica Llatina (al Brasil per exemple hi ha 7 universitats que formen en arxius). En aquest sentit també és important destacar la “Red Iberoamericana de Enseñanza Archivística Universitaria “ (RIBEAU).

 

L'any 1856 es crea la “Escola Superior de Diplomàtica” amb l'objectiu de formar personal expert per a l'objectiu de formar personal expert per al tractament de documents de la desamortització. Paral·lelament el 1858 es crea el "[[Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs]]" amb l'objectiu de proveir professionals als arxius i biblioteques de l'estat i donar suport a la Real Academia de la Historia.

 

A finals dels anys 1980-1990 varen aparèixer els primers mestratges en arxivística: a la [[Universitat Autònoma de Barcelona]] (1989), en la Universitat de Sevilla (1995) i a la Universitat Carlos III de Madrid (2000). Aquesta formació anava encaminada a omplir l'absència d'una titulació específica. Cal destacar que la Universitat Autònoma de Barcelona (amb l'impuls de l'Associació d'Arxivers de Catalunya) va ser la primera universitat de l'estat en crear la seqüència formativa en arxivística més àmplia i complex. La Universitat Autònoma l'any 2001 va aprovar la proposta de crear l'"[[Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents]]” i a la vegada implantar un "Màster d'Arxivística i Gestió de Documents". També es realitzen cursos de formació continuada a més de fer un servei de consultoria i recerca en l'àmbit arxivístic.

 

L'any 1950 es va crear el [[Consell Internacional d'Arxius]] amb la funció de promoure els arxius i coordinar i fomentar el treball dels arxivers, així com contribuir a la protecció dels drets i el desenvolupament del coneixement i la cultura. Aquest organisme formula un programa d'actuació a través de branques, seccions i grups de treball. Es dóna prioritat a projectes que concordin amb els objectius de defensa de la professió, automatització dels arxius electrònics, preservació i preparació per a situacions d'urgència i la formació inicial i contínua. La projecció exterior del consell es concreta en l'organització de congressos i conferències (“Congrés Internacional d'Arxius” o la “Conferència de la Taula Rodona dels Arxius”-CITRA-).

 

A més, tant a Espanya com a tots els altres països trobem nombroses associacions professionals que mantenen una gran activitat, treballant pel reconeixement del treball dels arxivers, i fomentant la relació entre aquests. La primera associació professional va ser l'holandesa creada el 1891. Posteriorment es crearen les franceses, suïsses i nord-americanes.

 

A Espanya fins a la dècada dels anys vuitanta gairebé l'única associació que englobava els arxivers era l'[[ANABAD]] (''Asociación de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas''), apareguda el 1949. Des de llavors, junt amb l'emergència dels arxius i del sector arxivístic dins el context de democratització de la vida pública, les associacions s'han multiplicat.<ref>VV.AA. Manual d'Arxivistica i Gestió Documental (2009) p 518</ref>

 

* '''Generals'''

** [[Arxivers sense Fronteres]] (AsF) (1998)

* '''Sectorials'''

* '''Territorials'''

** [[Associació d'Arxivers de Catalunya]] (AAC) (1985)

** Asociación de Bibliotecarios, Archiveros y Documentalistas de las Islas Baleares (ABADIB) (1992)

** Asociación para la Defensa del Patrimonio Bibliográfico y Documental de Cantabria (DOC) (1992)

La majoria d'aquestes associacions mantenen un conjunt d'activitats periòdiques que se centren en l'aspecte formatiu, les publicacions i les jornades i congressos. També propicien la participació dels seus membres en comissions o grups de treball encaminats a desenvolupar normatives o en millorar les aplicacions de l'arxivística.

 

* ''Butlletí ANABAD''

* ''[[Lligall. Revista Catalana d'Arxivística]]'' (Catalunya)

 

== Bibliografia ==

* [[Ramon Alberch i Fugueras|ALBERCH I FUGUERAS, Ramon]]. ''Els arxius, entre la memoria histórica i la societat del coneixement''. Barcelona: Pòrtic; Editorial UOC, 2002.

 

== Vegeu també ==