Comtats catalans: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m estandarditzant codi encapçalaments i llistes
Línia 8:
L'origen d'aquests comtats i ''pagi'' es remunta a èpoques anteriors als [[imperi carolingi|carolingi]]s, tal com testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d'antigues tribus [[ibers|iberes]]; com a mostra, el [[comtat de Cerdanya]] es corresponia amb el país dels [[ceretans]], el d'[[Comtat d'Osona|Osona]] amb el dels [[ausetans]], i el [[pagus de Berga]] amb el dels [[bergistans]] o [[bargusis]]. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, haurien d'haver tingut alguna entitat politicoadministrativa en temps dels [[romans]] i dels [[visigots]], encara que no s'anomenessin [[comte|comtat]], ni haguessin estat governats per comtes en època dels [[Regne de Toledo|reis de Toledo]]; en la monarquia [[visigot|visigoda]], els comtes, situats en jerarquia per sota dels [[duc]]s, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al [[Pirineu]], els [[francs]] no crearen cap entitat nova, sinó que es limitaren a seguir les establertes en la tradició ètnica i cultural del país.
 
== Els reis carolingis i els comtes catalans ==
La creació de l'[[Imperi carolingi]] (la [[Gàl·lia]], [[Regne de Germània|Germània]], [[Itàlia]] i la dita [[Marca Hispànica]]) correspon a l'època de [[Pipí el Breu]] i [[Carlemany]] ([[768]]-[[814]]), quan l'expansió va permetre mantenir la cohesió i l'hegemonia de l'aristocràcia franca, i alhora associar el poder i els seus beneficis a llinatges de pobles incorporats a l'Imperi. Per la banda sud-occidental, l'Imperi Carolingi s'apoderà de l'extrem nord-oriental de l'antic [[Regne dels Visigots]] i integrà aquest territori als seus dominis, el qual anomenà '''[[Gòtia]]''' i que estava conformat per la [[Septimània]], al nord, i els comtats catalans, al sud.
 
Línia 15:
El domini polític franc es va reforçar amb l'eclesiàstic pel fet de supeditar els [[bisbe]]s catalans a l'autoritat de l'[[arquebisbe]] de [[Narbona]], un franc de confiança de la cort, i d'eliminar els signes gòtics de la litúrgia, la reflexió teològica (persecució de l'adopcionisme de [[Fèlix d'Urgell]]) i les regles monàstiques.
 
=== Els comtes francs de Catalunya ===
Durant el regnat de [[Lluís el Piadós]] (814-840), fill de Carlemany, van cessar les conquestes i hi va haver retrocessos territorials i polítics: pèrdua de les posicions franques del Pirineu navarrès i aragonès; destitució del comte [[Berà I|Berà]] de Barcelona per suspecte de traïció; moviment secessionista de caràcter progot a les terres centrals de la Marca ([[revolta d'Aissó]] i [[Guillemó]], 826-[[827]]); i divisions i conflictes interns entre llinatges aristocràtics, encapçalats pels mateixos fills i hereus de l'emperador, enfrontats entre si.
 
Línia 22:
En aquest context, Lluís el Piadós i Carles el Calb van encomanar excepcionalment el govern d'una part dels comtats catalans ([[comtat d'Urgell|Urgell]], [[comtat de Cerdanya|Cerdanya]], [[comtat de Barcelona|Barcelona]] i [[comtat de Girona|Girona]]) i septimans ([[comtat de Narbona|Narbona]], [[comtat d'Agde|Agde]], [[Comtat de Besiers|Besiers]], [[comtat de Lodeva|Lodeva]], [[comtat de Magalona|Magalona]] i [[comtat de Nimes|Nimes]]) a un magnat got, [[Sunifred I]] (?-[[848]]), fill de Bel·ló, comte de Carcassona, que va encapçalar una facció reialista i va morir a les mans de francs rebels (vers l'any [[848]]).
 
=== Guifré el Pilós ===
Al cap d'uns quants anys (entre el 870 i el 878), potser com un premi a aquesta fidelitat i una concessió al costum d'acumular càrrecs en el si de les famílies aristocràtiques, el fill de [[Sunifred I]], [[Guifré el Pelós]], va obtenir de la monarquia el govern dels comtats d'[[comtat d'Urgell|Urgell]], de [[Comtat de Cerdanya|Cerdanya]], de [[comtat de Barcelona|Barcelona]] i de [[comtat de Girona|Girona]] que el seu pare havia regit trenta anys enrere.
 
Línia 35:
* Als comtats d'Empúries i Rosselló, el comte [[Sunyer II]] ([[862]]-[[915]]), possiblement cosí germà de Guifré I, com ell, també nét de Bel·ló de Carcassona.
 
== El model carolingi ==
Quan, cap al [[720]]-[[725]], els [[sarraí|sarraïns]] van ocupar la [[Septimània]], els francs, que ocupaven la [[Gàl·lia]], estaven en plena transformació. Després de més d'un segle de divisions internes, de fragmentació política, de lluites entre monarquia i aristocràcia i d'inestabilitat social iniciaven un sistema d'explotació del treball a gran escala, el [[domini clàssic]] o bipartit.
 
=== El regiment comtal ===
Les necessitats de defensa de la frontera propiciaven la concentració de força en poques mans, de manera que els reis carolingis es van acostumar a encomanar diversos comtats, a vegades quasi tota aquesta ''portione Hispaniae'', a un sol [[comte]]. Així, hi va haver comtes de gran poder, però mai un de sol no va governar tots els comtats catalans.
 
Línia 45:
Les ciutats capital de comtat eren també sovint seus episcopals, de manera que hi residia un bisbe, cap del [[clergat]] d'una [[diòcesi]], responsable del servei del culte i figura amb importants funcions polítiques a la [[ciutat]]. Els bisbes, com mostren nombrosos diplomes, viatjaven sovint a la cort, on demanaven privilegis i informaven de la situació política.
 
=== Els clergues francs a la Gòtia ===
Els carolingis, que per mitjà de l'[[arquebisbe]] de [[Narbona]] controlaven l'actuació dels bisbes de la [[Marca (territori)|marca]], a vegades nomenaven directament clergues d'origen franc per a les seus vacants. Comtes i bisbes eren, doncs, les autoritats principals als comtats de la frontera hispànica.
 
=== Els comtes de la Gòtia ===
Els [[comte]]s, sovint d'origen franc, eren de llinatges aristocràtics, i el poder i la riquesa que tenien, més que de la propietat de terres procedia de l'acumulació de càrrecs, que donaven dret a fruir de béns i drets públics: dominis públics o fiscals i impostos. Precisament la creació de l'[[Imperi carolingi]] respon a la necessitat de multiplicar les possibilitats de progressió social de l'aristocràcia franca, els efectius de la qual s'havien incrementat, i s'explica també per la mobilitat dels seus membres, disposats a marxar amb l'exèrcit fronteres enllà i a ocupar càrrecs en regions llunyanes.
 
Línia 55:
Els comtes disposaven d'uns lloctinents que els substituïen en les absències i els representaven en afers importants: els vescomtes. La seva funció va ser especialment important durant el {{segle|IX}}, quan els principals comtes francs van participar en intrigues d'alta política que els van mantenir allunyats dels comtats catalans. Més avall hi havia els [[veguer]]s; els jutges que seguien les normes processals (interrogatori de testimonis i examen de proves escrites) i interpretaven la ''Lex Visigothorum''; els mandataris que actuaven en nom de les parts; i els [[saig]]s, que exercien funcions específiques:
 
=== Béns, drets i serveis públics ===
Els ingressos que els comtes i els seus agents percebien procedien de l'administració dels béns i els drets públics. Eren béns públics els dominis fiscals (terres, vinyes, prats, masos, molins) amb els seus conreadors, heretats del [[Baix Imperi Romà]] i conservats i explotats per la monarquia de Toledo.
 
Línia 64:
També era obligatori allotjar els funcionaris de pas, especialment ambaixadors (''missi''), a qui, a més, s'havien de prestar cavalleries per al viatge.
 
=== Pagament de serveis i fidelitats ===
Responsables dels béns i drets públics (el fisc) en els comtats, els comtes eren els primers d'aprofitar-se'n, però, amb ells (o amb el seu producte), pagaven també els serveis de tots els seus col·laboradors en el govern, l'administració i l'exèrcit (agents i fidels), ajudaven a sostenir el clergat i premiaven la fidelitat (o evitaven la traïció) de poderoses famílies locals.
 
Línia 71:
Aquest sistema d'explotació de béns i drets públics era una forma de drenar recursos col·lectius en profit d'una minoria privilegiada. Constituïa, per tant, una modalitat d'explotació del treball que creava o consolidava la posició dels poderosos, grans propietaris d'aquesta terra, i dels que hi arribaven per ocupar-hi llocs de comandament. Tots plegats, i el mateix Estat carolingi com a tal (com a instrument de poder d'uns llinatges), tenien interès de reproduir aquest sistema d'explotació. Per això, les funcions i fidelitats, amb els serveis que en derivaven, tendien a fer-se hereditàries, i amb elles també hi tendien les atribucions de béns i drets públics. S'estava produint, doncs, una confusió, de fet, entre la cosa pública (béns i drets públics) i la privada (patrimonis familiars).
 
==== El servei militar ====
La història del servei militar il·lustra bé aquest procés. La [[milícia]] era un deure d'homes lliures, des de petits pagesos fins a poderosos, però no tots podien concórrer-hi ben armats i a cavall: el reclutament ordinari proporcionava els combatents de base, que eren agrupats en els comtats sota el comandament dels comtes. Però calien, a més, forces d'elit i quadres dirigents. Aquestes forces més especialitzades, que tenien més responsabilitats i dedicació, havien de ser remunerades, i ho eren amb la concessió de béns i drets públics, privilegis i exempcions fiscals.
 
Línia 78:
Els fidels o agents, afavorits amb aquestes concessions, havien de servir l'exèrcit com a caps amb forces pròpies i especialitzades, les formades pels seus propis fidels, i també havien de dirigir en la host comtal el conjunt dels homes lliures que vivien a les seves viles. Així, considerant el servei militar, podem dir que l'[[Imperi carolingi]] encara funcionava sobre la base de les obligacions públiques i les remuneracions (beneficis i donacions) que l'autoritat reial o les persones dotades de potestat pública atorgaven, però el mateix mecanisme de remuneració de fidelitats i serveis (donació o assignació de béns i drets públics de viles) inclinava a l'absorció de la cosa pública dins de la privada (el fidel incorporava allò que havia rebut en el seu patrimoni i feia declinar el servei), la qual cosa suposava l'afebliment de l'[[Estat]] i la transformació del poder.
 
=== Propietat de la terra i formes d'explotació ===
Abans de l'any 1000, els homes venien, donaven i deixaven en herència béns diversos, però sobretot terres, de les quals sovint deien que disposaven lliurement, sense restriccions, com un bé propi, és a dir, en plena propietat.
 
==== Tipologia de propietats ====
Jurídicament, no totes les propietats eren iguals:
 
Línia 95:
Hi havia, finalment, les aigües, els prats, les pastures, els boscos i les garrigues, que segons els Usatges eren de la potestat, és a dir, del monarca, encara que aquest no els podia tenir com a propietat privada ([[alou]]) ni com a domini (explotació directa) perquè per antiga tradició estaven reservats a l'ús de les comunitats (empriu).
 
==== Formes d'explotació de la terra ====
Després de la darrera gran crisi de l'esclavitud rural (les fugides de servi) al segle VII, es pot assegurar que a les grans propietats o grans dominis dels segles IX i X a Catalunya hi havia molt poca mà d'obra esclava. Durant l'[[alta edat mitjana]] es va anar produint, doncs, un retrocés de l'explotació directa, esclavista, que devia culminar abans de l'any 1000 amb la quasi total desaparició d'aquesta antiga forma d'explotació del treball. En el seu lloc impera l'explotació indirecta, rendal. Les grans propietats estan, de fet, parcel·lades en unitats d'explotació, anomenades tinences, sovint de caràcter familiar. Les tinences satisfan rendes fixes en producte i rendes a parts de fruits, és a dir, proporcionals a la collita, de les quals la més coneguda és la tasca, equivalent a l'onzena part del fruit.<ref>Segons Bonnassie, les tinences que satisfan renda fixa o cens (tinences a cens) són predominants cap al Pirineu o el Prepirineu, la qual cosa demostra que són tinences antigues, mentre que les tinences de parceria són més pròpies de les zones de colonització de la frontera. A P. Bonnassie (1979). ''Catalunya mil anys enrer<!--sic-->a'' (vol. I). Barcelona: Edicions 62.</ref>
 
Línia 104:
Posar èmfasi com hem fet en les aprisions pageses no implica ignorar que també els poderosos van fer les seves aprisions amb el resultat evident d'augmentar la gran propietat. Tanmateix, interessa destacar l'aprisió pagesa perquè mentre va existir (segles IX i X) va actuar com un fre a l'expansió de la gran propietat, encara que només sigui perquè mentre en uns llocs la gran propietat absorbia la petita, en altres la petita es regenerava per l'aprisió.<ref>R. d'Abadal (1961). ''La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI)''. A: F.Soldevila. Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.</ref>
 
== El triomf dels comtats catalans sobre l'aristocràcia franca (segle X) ==
[[Fitxer:Comtats catalans 1035.svg|miniatura|''Els comtats catalans a la mort de de Ramon Berenguer III (1131).]]
Durant el {{segle|X}}, els descendents d'aquests comtes van retenir la dignitat comtal, transformada en hereditària i patrimonial, i això representava per als llinatges meridionals autòctons el triomf final sobre l'aristocràcia franca del nord. Així les famílies comtals, en transmetre's hereditàriament el poder, se'l van repartir com feien amb els béns privats. Alhora, les cases comtals catalanes van procurar substituir els carolingis en la direcció civil de l'Església, per a la qual cosa van dotar les institucions monacals i catedralícies dels seus comtats amb béns i drets, com abans feien els carolingis, i van procurar col·locar familiars i fidels en càrrecs eclesiàstics.
Línia 130:
{{Crono comtats catalans}}
 
== Viles i ciutats en terres catalanes abans de l'any 1000 ==
La població d'aquesta època formava un teixit de malles irregulars, amb concentracions de població en uns punts i quasi despoblament en altres. En general, l'hàbitat podria qualificar-se de semidispers, amb predomini dels petits pobles (de 5 a 15 famílies generalment), amb els seus termes, que els documents anomenen ''villae'', ''villares'' i ''villaruncules'', expressions que potser indiquen gradació pel nombre d'habitants. Es devia tractar d'un hàbitat poc compacte, més aviat fràgil i inestable, amb cases relativament properes les unes de les altres, cosa que no excloïa l'existència d'hàbitat dispers pels termes de les viles.
 
Línia 145:
* Com a '''ciutat comtal''' era un centre polític, lloc de residència del [[comte]] i de la seva cort, amb els palaus comtal i vescomtal com a edificis de més relleu. Al capdamunt de la societat urbana hi havia nobles governants i jerarques de l'església, i en els estrats inferiors pagesos que cultivaven les terres de la rodalia, més alguns menestrals i mercaders que no deixaven tampoc de cultivar algun hortet o tros de vinya.<ref name="P">P. Bonnassie (1979). ''Catalunya mil anys enrer<!--sic-->a'' (vol. I). Barcelona: Edicions 62.</ref>
 
== El mercat i els diners ==
La paraula ''mercatus'' figura en uns pocs documents de l'època per a referir-se quasi sempre a mercats urbans, és a dir, a llocs de ciutat, generalment places, destinats a la compravenda de productes. Els impostos mercantils, que es cobraven en aquests indrets o a les portes d'entrada a les ciutats, anaven a parar a les arques episcopals o comtals. Per a facilitar les transaccions mercantils, a cada ciutat hi havia una [[seca]] on s'encunyava el diner de plata.
 
Línia 168:
Cap al 970 va arribar als comtats el mancús o [[dinar]], moneda d'or musulmana, encunyada en seques d'[[Al-Andalus]], d'un pes aproximat de 3,85 g, que va ser immediatament emprada en les transaccions importants. Segons Bonnassie entre els anys 990 i el 1000 el 57% de les transaccions portades a terme al Pla de Barcelona van ser saldades en [[or]].<ref name="P"/> Per un o altre camí l'or andalusí va irrigar l'economia catalana des del final del segle X, i va circular abundantment a Barcelona, tot coincidint amb una escassetat general de plata que s'observa a tot l'Occident.<ref>G. Feliu i Monfort (1992). "Activitats econòmiques". A: J. Sobrequés. ''II Història de Barcelona'' (vol. II). Barcelona: Enciclopèdia Catalana i [[Ajuntament de Barcelona]].</ref>
 
== La família altmedieval ==
Les normes legals visigodes, més que les romanes, eren les que regien el grup familiar car el [[matrimoni]] era sobretot un contracte civil pactat pels pares i els amics dels cònjuges. La unió matrimonial es formalitzava en una cerimònia pública d'intercanvi d'anells, precedida de l'atorgament escrit del dot marital, anomenat ''decimum'', equivalent a la desena part del patrimoni del marit, que aquest lliurava a la dona, i de l'aportació del dot femení, anomenat exovare ([[aixovar]]), que els pares donaven a les filles el dia de noces. La unió així formalitzada era protegida per la legislació, que castigava l'adulteri i només reconeixia la descendència legítima.
 
Línia 181:
El paper de la [[dona]] era socialment i jurídicament més rellevant que no ho seria en el [[feudalisme]]. No era menyspreada i la seva sort depenia de la sort de la seva família. Disposava lliurement dels seus béns, generalment formats pel dot femení i el dot marital. Com que molt sovint el decimum era la desena part del patrimoni del marit, no separada del conjunt, la dona podia intervenir en tots els negocis del marit com a copropietària, és a dir, encara que tinguessin separació de béns funcionaven, de fet, com si els tinguessin en comú. Un cop casada la dona conservava els seus drets civils i podia actuar lliurement davant dels tribunals, fins i tot per a refusar un marit imposat. Si el marit moria deixant fills menors d'edat, ella actuava com a usufructuària de l'herència i tutora dels fills. La filiació paterna i materna tenien llavors un valor similar.<ref>A. Udina Abelló (1984). ''La successió testada a la Catalunya altomedieval.'' Barcelona: [[Fundació Noguera]].</ref>
 
== La societat altmedieval ==
=== Els governants ===
Els '''governants''', també anomenats nobles, eren els [[comte]]s i els seus agents o fidels. Tots desenvolupaven funcions en l'administració, i això implicava l'exercici de jurisdicció pública sobre persones i llocs, i el benefici de béns i drets públics, és a dir, terres del fisc i càrregues públiques (impostos, alberga, serveis, multes) assignades com un honor o salari mentre durava la funció. Algun document diu explícitament que l'honor o salari que el funcionari té en benefici procedeix del fisc i popularment s'anomena [[feu]]: ''fevum sive fiscum''.
 
Línia 191:
* Un altre tipus de personal de l'administració eren els jutges encarregats "d'escoltar les causes, dirimir i jutjar", i els seus col·laboradors, els saigs, que eren una mena de policia judicial.
 
=== Els governats ===
Els '''governats''' eren majoritàriament pagesos: els uns eren propietaris de la terra que treballaven (aloers), d'altres no propietaris (tinents) i d'altres, ambdues coses alhora, és a dir, que treballaven terra pròpia i terra d'altri. La prosperitat i la pobresa es trobaven indistintament en cada grup. No obstant això, és clar que en les comunitats rurals hi havia quasi sempre un grup reduït de famílies benestants, que podríem considerar com una mena d'elit pagesa. Els pagesos propietaris devien ser una de les principals bases tributàries: la historiografia actual atribueix quasi unànimement aquesta idea de la importància de la micropropietat pagesa en la Catalunya carolíngia a la tesi de Pierre Bonnassie (1979).<ref name="P"/>
 
Línia 200:
Els documents parlen també a vegades de ''servi'', els darrers descendents dels '''esclaus rurals''', i ''sarraceni'', que són [[sarraïns]], '''captius de guerra''', generalment emprats com a esclaus en el servei domèstic. Hi havia també una minoria [[jueu|jueva]], especialment important en ciutats com [[Barcelona]] i [[Girona]].
 
=== Els clergues ===
Finalment, els '''clergues''', canònicament definits com els homes destinats al servei de [[Déu]], que tenen el ministeri d'ensenyar els misteris de la fe i governar la comunitat de creients, eren molt nombrosos: en alguna regió d'Europa en aquesta època s'ha calculat que podien representar el 10% del conjunt de la població. Com avui, es dividien en clergues seculars i clergues regulars:
 
Línia 219:
== Enumeració dels comtats catalans ==
Els comtats catalans foren:
* El [[comtat de Barcelona]]
* El [[comtat de Berga]]
* El [[comtat de Besalú]]
* El [[comtat de Cerdanya]]
* El [[comtat de Conflent]]
* El [[comtat d'Empúries]]
* El [[comtat de Girona]]
* El [[comtat de Manresa]]
* El [[comtat d'Osona]]
* El [[comtat de Pallars]]
* El [[comtat de Ribagorça]]
* El [[comtat de Rosselló]]
* El [[comtat d'Urgell]]
 
== Referències ==