Elegia: diferència entre les revisions

Al {{segle|XX}} ha estat conreada —sobretot per part dels modernistes— l'elegia amorosa ([[Juan Ramón Jiménez]], [[D'Annunzio]]) i l'elegia fúnebre ([[Miguel Hernández]]). Sobre el text d'una elegia alguns compositors ([[Händel]], [[Henry Purcell|Purcell]], etc.) escriviren música, i hom ha designat llurs composicions amb el nom d'elegia, el qual ha estat posteriorment aplicat a composicions musicals sense text, com la de [[Fauré]] per a violoncel i piano (opus 24) o la d'Elgar per a orquestra de corda (opus 58).

 

Als [[Països Catalans]], el gènere elegíac es desenvolupà durant l'edat mitjana sota les denominacions de plany, complanta o lamentació ([[Guillem de Berguedà]] al segle XII, [[Guillem de Cervera]] al {{segle|XIII}}, [[Gabriel Ferrús]] al segle XIV). Els anomenats ''planys de la Verge'', els més importants dels quals són els de [[Ramon Llull]] (finals del segle XIII), tingueren una gran difusió fins al {{segle|XV}}.