Fecial: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m estandarditzant codi encapçalaments i llistes
Línia 3:
El '''fecial''' era el missatger de l'estat i formava part d'una institució vinculada a la religió de l'[[antiga Roma]], encarregat de perpetuar per tradició oral els tractats concertats amb altres ciutats, d'emetre dictàmens sobre les violacions d'aquests tractats i eren responsables de diferents drets relatius als tractats.
 
== Origen ==
La creació de la figura dels ''fecials'' és atribuïda majoritàriament a [[Numa Pompili]], un rei de caràcter pacifista, el qual els hauria ideat com a negociadors en cas de conflicte, inspirats pels déus, per tal d'esgotar tots els recursos abans d'arribar a una declaració de guerra.<ref>[[Plutarc]]: "Vides paral·leles: Numa" IV,7; XII,3</ref> Encara que algunes llegendes també citen [[Tul·li Hostili]] i [[Anc Marci]] com a creadors dels fecials, sí que se sap del cert que existia un cos anàleg a la ciutat d'[[Alba Longa]].<ref>[[Titus Livi]]: "Ab Urbe Condita"; I,24</ref> A partir de Livi es dedueix que el dret atorgat als fecials va néixer d'una demanda feta pels ''[[Eques]]'', els habitants d'una ciutat situada al nord-est de Roma. En el llibre primer de la seva obra ''Ab urbe condita'' explica l'adopció per part del rei Anc Marci de la figura dels fecials per fer-se'n càrrec de les compensacions requerides pels ''eques'' pels danys causats pels [[llatins]] i romans. Segons aquesta tradició s'apropava als límits d'un altre poble, plantava una asta (''pilum'') ensangonada i després de recitar unes paraules rituals la llançava cap al territori enemic.<ref>[[Titus Livi]], "Ab Urbe Condita" 1, 24; 32</ref>
 
== Organització i funcions ==
Hi havia 20 fecials, entre els quals un era nomenat ''Pater patratus populi romani'' (del verb ''patrare'', «fer un jurament»),<ref>A. Strobach, "Plutarch und die Sprachen", 1997,p. 78; R.E. Mitchell, "The definition of patres and plebs: an end to the struggle of the orders", en K.A. Raaflaub, "Social struggles in archaic Rome: new perspectives on the conflict of the orders", 2005, p.128-167, esp. 143.</ref> i era el portaveu oficial del ''Collegium'' i l'únic amb dret a trencar o sancionar tractats. En cas de declaració de guerra a un poble que compartia fronteres amb Roma hi anava aquest ''pater patratus'', però si era més lluny s'enviava una delegació de dos o quatre fecials.
 
Línia 17:
Els altres col·legis sacerdotals que estaven relacionats amb les guerres eren els ''[[salii]]'', dotze sacerdots lligats al culte de Mart. Les decisions dels fecials eren inviolables i les seves fórmules i discursos conformaven l'anomenat ''Ius Fetiales'' (dret fecial) que regulava la corporació.
 
== Cerimònia de declaració de guerra ==
Els fecials, feien sacrificis al [[temple de Júpiter Capitolí]] invocant a ''Iuppiter Feretrius''<ref>Der Große Brockhaus, vol.9, Leipzig: Brockhaus 1931, p. 520</ref> (probablement de ''ferire'', «copejar» o de ''ferretum'', «suport per desar les armes»)<ref>[[Titus Livi]]: "Ab Urbe Condita" I 10, 5;[[Plutarc]] "Vides paral·leles:''Marcellus''" 8</ref> fent servir una pedra de sílex amb la qual es copejaven el pit (simbolitzant el raig de Júpiter que aniquila els perjurs) i fent servir l'herba sagrada anomenada ''sagmina'' (generalment identificada amb la [[verbena]], la qual simbolitzava Roma).<ref>[[Georges Dumézil]], "Archaic Roman religion: With an appendix on the religion of the Etruscans", Baltimore, Md: Johns Hopkins University Press, 1996, {{ISBN|0-8018-5481-4}}, pàg. 169, 502-504</ref>
Quan els rituals portaven a decidir una declaració de guerra el ''pater patratos'' anava a clavar la llança al territori fronterer, o si la declaració era contra un territori llunyà s'anava al [[temple de Bel·lona]] a fer un ritual simbòlic de llançament del ''pilum''.<ref>[[Aule Gel·li]]: "Noctes Atticae" XVI, 4, 1</ref>
 
== Desaparició ==
L'ofici de fecial va anar caient en desús amb l'adquisició de protagonisme dels emperadors. [[Claudi]] va intentar recuperar el cos de fecials però després de la seva mort ja no n'hi va haver.<ref>B. Paradisi, "Dai 'Foedera iniqua' alle 'Crisobulle' bizantine", en ''Studia et Documenta Historiae et Iuris XX'', 1954, p. 42 n. 117</ref>