Comptador Geiger: diferència entre les revisions
Pàgina nova, amb el contingut: «thumb|Comptador Geiger modern. Un '''comptador Geiger''', també anomenat '''comptador Geiger-Müller''', és un detector de partíc...». |
(Cap diferència)
|
Revisió del 18:20, 20 ago 2008
Un comptador Geiger, també anomenat comptador Geiger-Müller, és un detector de partícules que permet mesurar els nivells de radiació ionitzant.
Història
El 1908, Hans Geiger i Ernest Rutherford van desenvolupar un mecanisme capaç de detectar partícules alfa. El 1928, Geiger i Walther Müller (estudiant de doctorat de Geiger) van millorar el comptador de manera que pogués detectar totes les classes de radiació ionitzant.
La versió actual del comptador de Geiger s'anomena comptador halogen. Aquest diseny, que data del 1947, va ser proposat per Sidney H. Liebson (Phys. Accelerar. 72, 602-608 (1947)). Els comptadors halògens han substituït el model anterior a causa de la seva vida útil més llarga i perquè requereixen un voltatge operatiu més baix.
Funcionament
El sensor del comptador Geiger és un tub que conté un gas inert (normalment heli, neó o argó amb halògens afegits) que breument condueix electricitat entre dos elèctrodes quan una partícula o fotó de radiació fa conductiu el gas temporalment. Quan un ió o electró penetra al tub (o es desprèn un electró de la paret pels raigs X o gamma) es desprenen electrons dels àtoms del gas; a causa del voltatge positiu del fil central, aquests electrons són atrets cap al fil. En fer això guanyen energia, col·lideixen amb els àtoms i alliberen més electrons, fins que el procés es converteix en una "allau" que produeix un pols de corrent perceptible. Finalment, el pols de corrent és mostrat pel moviment d'una agulla i sol ser acompanyat per un clic audible a cada descàrrega.
El tub conté a més un fil metàl·lic al llarg del seu centre que fa d'elèctrode. Entre el càtode (tub exterior) i l'ànode (fil interior) hi han centenars de volts, però no hi circula corrent.
A l'instrument se l'anomena "comptador" perquè cada partícula que passa per ell produeix un pols idèntic, permetent comptar les partícules (normalment de forma electrònica) però sense dir-nos res sobre la seva identitat o la seva energia (excepte que hauran de tenir energia suficient per penetrar les parets del comptador).