Incendi de la fàbrica Triangle: diferència entre les revisions

m
estandarditzant codi encapçalaments i llistes
m (estandarditzant codi encapçalaments i llistes)
L''''incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist''', el 25 de març de [[1911]] a [[Nova York]], va ser l'accident industrial més greu de la història de la ciutat. Hi va haver 146 morts, la major part joves treballadores d'origen europeu que van morir atrapades pel foc o en precipitar-se al buit fugint de les flames. Després dels [[atemptats de l'11 de setembre de 2001]], és considerat el pitjor desastre de la història de Nova York. Els fets van trasbalsar la vida social i política de l'època, i van impulsar l'aprovació de lleis per garantir la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques. També van donar un major relleu als [[sindicats]], particularment la [[International Ladies' Garment Workers'Union]], que representava els treballadors del sector tèxtil i que, amb el temps, esdevindria el nucli fundador del principal sindicat dels Estats Units.
 
== L'empresa ==
La fàbrica de l'empresa tèxtil ''Triangle Shirtwaist Company'' ocupava els tres últims pisos de l'edifici conegut com l''''[[Asch Building]]''' o '''[[Brown Building]]''', una construcció de deu plantes situada a la cantonada del carrers ''Washington Place'' amb ''Greene Street'', a l'est de la plaça Washington. L'empresa produïa bruses, conegudes en aquells temps com ''shirtwaists'' o, simplement, ''waists'', i donava feina al voltant de 600 persones, la major part de les quals eren noies joves immigrants d'origen italià i immigrants jueves del centre i l'est d'Europa. Algunes de les treballadores tenien només dotze o tretze anys, i la majoria treballava en torns de catorze hores, amb setmanes laborals que s'estenien fins a les 72 hores. Pauline Newman, una treballadora de la fàbrica en aquells temps, declarava que el salari mitjà d'una treballadora era de 6 a 7 dòlars per setmana<ref>[http://historymatters.gmu.edu/d/178/ Link to History Matters Interview] «El meu salari quan vaig entrar a la fàbrica era d'un dòlar i mig per setmana; quan en vaig sortir, arran de la vaga de treballadores el 1909, cobrava sis dòlars... Les operàries cobraven, em sembla recordar (la meva germana n'era), al voltant de sis a set dòlars per setmana. Es guanyava per peça produïda, així que, si eres molt ràpida i a la màquina no li passava res (no es trencava o s'encallava) podies arribar a fer fins a deu dòlars la setmana. Però recordo (i ho recordo molt bé) que la major part de les operàries cobraven al voltant de set dòlars per setmana. Els treballadors amb més experiència cobraven el salari màxim, que era de dotze dòlars''.»</ref> en una època en què el salari anual mitjà era de 791 dòlars.<ref>{{ref-web| url=http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,720928,00.html|títol=Incomes|consulta=2008-11-19|data=1925-08-31|editor=Time Magazine}}</ref>
 
Les condicions a la fàbrica eren les habituals de l'època. Els teixits, tots ells inflamables, s'emmagatzemaven allà on hi havia un racó lliure. Els retalls de tela sobrers s'anaven amuntegant a terra, els patrons de paper utilitzats per les operàries penjaven damunt les taules, il·luminades amb llums de gas. A més, era normal que els talladors fumessin a la feina. Tot i l'elevat risc, les úniques mesures antiincendi es reduïen a uns pocs cubells d'aigua repartits a cada planta.
 
== L'incendi ==
[[Fitxer:TriangleFireengine.jpg|miniatura|Carruatge de bombers de camí a la fàbrica.]]
<!--[[Fitxer:Triangle_Windows.jpg|miniatura|Cara sud de l'edifici. Les creus marquen les finestres des d'on es van precipitar 50 de les víctimes.]]-->
La tarda del 25 de març de 1911 un foc es va iniciar a la vuitena planta, probablement causat per un llumí encès, una cigarreta mal apagada o un curtcircuit. Un article del ''New York Times'' de l'època especulava que el foc s'hauria pogut iniciar també al motor que alimentava les màquines de cosir de l'edifici. Encara avui no se sap si el foc va ser fortuït o provocat. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena plantes de l'edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena planta no va rebre el senyal d'alarma amb prou antelació. De les dues úniques sortides de la planta, una estava barrada i l'altra era inaccessible per culpa de les flames i el fum. La sortida exterior d'emergència, una estructura de ferro fràgil i mal ancorada (probablement, a causa d'un manteniment deficient) no va suportar el pes de la gent que intentava escapar i es va esfondrar ràpidament. L'única possible via de sortida era l'ascensor però va deixar de funcionar, no se sap si per culpa del foc o perquè es va bloquejar quan els treballadors van provar de salvar-se saltant al sostre de l'ascensor. Seixanta-dues de les víctimes del foc van morir quan, en veure que no hi havia cap altra sortida per fugir les flames, van trencar les finestres i es van precipitar al carrer nou plantes més avall. La caiguda incessant de cossos dificultava els intents dels bombers per aproximar-se a l'edifici i horroritzava els transeünts que s'havien anat aplegant als voltants de la fàbrica. Les treballadores que havien decidit esperar van morir quan el fum i les flames les van atrapar. Tot i que els bombers van arribar ràpidament, no van poder apagar les flames perquè les escales que duien no arribaven més amunt del sisè pis.
 
== Conseqüències ==
<!--[[Fitxer:Triangle Bodies.jpg|miniatura|Cara est de l'edifici, amb 40 cadàvers a la vorera.]]-->
[[Fitxer:Triangle_Shirtwaist_coffins.jpg|miniatura|Agents de policia col·loquen els cadàvers de les víctimes als taüts, situats a la vorera.]]
2.431.058

modificacions