Joaquim Sorolla i Bastida: diferència entre les revisions

Amb el seu amic el pintor Pedro Gil es va desplaçar a [[París]] durant el primer semestre de [[1885]], vivint de prop la pintura [[Impressionisme|impressionista]], que va produir en ell, ja de tornada a [[Roma]], variacions en la seua temàtica i estil, i arribà a pintar el quadre [[religió]]s ''El entierro de Cristo'', amb el qual va fracassar rotundament.

 

[[Fitxer:Joaquin Sorolla by Gertrude Käsebier, 1908.jpg|miniatura|[[Platinotípia]] de Sorolla realitzada per [[Gertrude Käsebier]] l'any 1908]]

El [[1888]] es casa amb Clotilde García a [[València]], però viurien un any més a [[Itàlia]], aquesta vegada a la localitat d'[[Assís]]. El [[1889]] es van instal·lar a [[Madrid]] i, en a penes cinc anys, Sorolla va aconseguir certa fama i prestigi com a pintor. El [[1894]] va viatjar novament a [[París]], on va conèixer el [[luminisme]], que tant marcaria la seua posterior obra. Va començar a pintar a l'aire lliure, dominant amb mestria la llum i combinant-la amb escenes quotidianes i paisatgístiques de la vida [[mediterrània]]. En obres com ''La vuelta de la pesca'', ''La playa de València'' o ''[[Trista Herència|Triste herencia]]'', va descriure el sentiment que produïa la visió de la [[mar Mediterrània]], comunicant l'esplendor d'un matí de platja amb un colorit vibrant i un estil solt i vigorós. Amb ''Triste herencia'' va rebre, el [[1900]], el [[Grand Prix]] en el certamen internacional de [[París]]. A més, va seguir amb la seua [[pintura]] de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys, amb obres com ''[[I encara diuen que el peix és car]]'' ([[1895]]).