Llengua minoritzada: diferència entre les revisions

Aquest terme s’ha anat imposant dins el món científic, considerant que reflecteix de forma més exacta la situació social i legal que pateixen els parlants d’una llengua que ha sofert un procés de minorització, per damunt d’altres expressions menys exactes, o fins errònies.

 

Procés de substitució d’una llengua en situació de feblesa per una altra de dominant. La minorització lingüística és resultat d’una sèrie de pressions internes i externes a causa de les condicions històriques i socioeconòmiques, la política lingüística aplicada i mecanismes psicosocials que constrenyen la llengua recessiva i asseguren l’expansió de la dominant. S'entén per minorització la situació en què una llengua, tot i que pugui ser parlada per la majoria de la població autòctona d’un territori , ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat.

 

{{cita|Sota el pretext de comoditat en les relacions, es tractava d'imposar un model únic d'expressió, d'esborrar qualsevol persistència d'una personalitat regional ètnica diferent de l'arquetip nacional.|<ref>[BRETON, Roland Geografía de las lenguas (pàg. 88) Barcelona: Oikos-tau, 1979.]</ref>}}

 

La realitat europea actual ens mostra que en la pràctica majoria dels estats, on s’ha optat per la imposició d’un sol codi lingüístic com a efectiva llengua oficial estatal, aquella [[política lingüística]] ha comportat la minorització progressiva de tota la resta de llengües autòctones. És a dir, la bilingüització forçada de les minories lingüístiques estatals, juntament amb altres fenòmens, com ara els processos migratoris interns, els matrimonis mixtes o la penetració dels mitjans audiovisuals en llengua estatal, han fet que la minorització hagi donat pas a processos d’hibridació, interrupció de la transmissió, [[substitució lingüística]] i, en última instància, mort de la llengua. I és que si només existeix una llengua legalment reconeguda i vàlida, resten pocs al·licients per continuar transmetent l’altra, deixant de banda el fet que el seu ús ja no és necessari, un cop que tota la societat de llengua minoritzada ja ha estat bilingüitzada.

 

{{cita|Només sembla que, en general, hagin pogut resistir aquest macroprocés de modernització aquelles comunitats que, a partir de la seva situació econòmica i cultural, han pogut fer prevaldré una interpretació positiva de les seves varietats lingüístiques, i globalment d’elles mateixes com a grup humà.|<ref>[BASTARDAS, Albert Ecologia de les llengües (pàg. 121) Barcelona: Biblioteca Universitària, Edicions Proa, 1996.]</ref>}}

 

El poder que tenen els estats és fonamental, no només per al futur d’una llengua, sinó també per a la consideració amb què puguin ser tractats els seus parlants. En són bona prova les diferents denominacions que s’han vingut atorgant als codis lingüístics parlats per les minories estatals, per part d’aquells poders estatals. En general, són expressions incorrectes, discriminatòries i que no descriuen l’estat real d’aquelles llengües.

 

Més sovint són designades com a [[Llengua minoritària|llengües minoritàries]]. Tot i ser parlades per minories estatals, cosa que ha provocat la seva minorització, el concepte llengua minoritària, en un sentit absolut, implicaria una demografia o un domini territorial petits, cosa que no és necessàriament el cas. N’és bona prova que hi ha llengües tingudes per minoritàries, com el català, que poden superar el nombre d’usuaris de llengües que mai són qualificades així, com el txec, el búlgar o el danès.

 

El terme llengua minoritzada va ser creat en l’àmbit de la sociolingüística, com a resposta a una realitat legal i social que afecta l’ús lingüístic de milions de parlants. És per això que, per tal de poder aplicar aquest adjectiu a un codi lingüístic, cal atendre no al codi en si, sinó a la situació que viuen els seus parlants en un determinat territori.

 

Aquests exemples ens mostren que la magnitud a analitzar, per tal de considerar una llengua com a minoritzada o no, res té a veure amb la llengua en si mateixa, ni al seu nombre de parlants, sinó al tracte legal i la consegüent situació social que té, i això, sempre en relació a un determinat territori. Així, una mateixa llengua pot ser plenament oficial i normalitzada en un indret, i minoritzada, en major o menor grau, en un altre. I, en últim extrem, palesa la superioritat analítica del terme llengua minoritzada, que descriu de forma molt més acurada la problemàtica sociolingüística que viu un idioma en aquella situació.

 

La minorització continuada de les minories lingüístiques europees va portar a les llengües víctimes d’aquells processos a una greu crisi, que amenaçava la diversitat lingüística del continent. És amb l’objectiu de dotar a aquelles llengües i els seus parlants de progressius drets lingüístics que es va adoptar, el 5 de novembre de 1992, la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]], que ja ha estat signada i ratificada per la majoria dels membres del [[Consell d’Europa]]. Cal remarcar que la denominació emprada no és la sancionada per la comunitat científica (llengua minoritzada), i que és una carta redactada pels mateixos poders polítics que han provocat la minorització a escala continental.