Maurice Maeterlinck: diferència entre les revisions

Morí el [[5 de maig]] del [[1949]] a la ciutat de [[Niça]], situada a la [[regions franceses|regió francesa]] de [[Provença-Alps-Costa Blava]].

 

[[Fitxer:MaurycyMaeterlinck.jpg|miniatura|Maurice Maeterlinck]]

El seu llibre de poemes ''Serres chaudes'' (''Els hivernacles''), il·lustrat per [[George Minne]] i publicat el [[1889]] per Léon Vanier, editor de [[Paul Verlaine]], evidencia la línia de la "despersonalització de l'escriptura" i posa de manifest, en part, l'ideal [[Stéphane Mallarmé|mallarmià]]: la suggestió com a essència es convertix en el principal generador de l'acte de la creació pura. Amb la repetició de la paraula, Maeterlinck aconseguix una vibració espiritual, una ressonància interior. El vers és arrítmic, alliberat de convencions. [[Guillaume Apollinaire]] queda impressionat per aquesta nova forma de versificar. Maeterlinck abandona el naturalisme i el parnassianisme per dedicar-se a la poesia al·legòrica, en què la imatge recorda la iconografia medieval, la pintura de [[Pieter Brueghel el Vell]] o de [[Hieronymus Bosch]].

 

El [[1895]], es retrobà amb la cantant Georgette Leblanc, germana de [[Maurice Leblanc]]. Amb ella, crearà l'any [[1897]], a ''Vila Dupont'', un [[saló literari]] en el qual hi concorren, entre d'altres: [[Oscar Wilde]], [[Paul Fort]], [[Stéphane Mallarmé]], [[Camille Saint-Saëns]], [[Anatole France]] i [[Auguste Rodin]].

 

Maeterlinck, juntament amb els grans dramaturgs [[Henrik Ibsen]], [[Anton Txékhov]], [[August Strindberg]] i [[Gerhart Hauptmann]], va contribuir a la transformació de la concepció del [[drama]]. Entre [[1889]] i [[1894]], va publicar vuit obres, en les quals s'expressen els estats anímics en un món irreal i simbòlic. Sota aquestes característiques, destaquen tres conceptes: el drama estàtic (personatges immòbils, passius i receptius davant del que es desconeix); el personatge sublim (que lluita inútilment contra la mort, el destí o la fatalitat); la tragèdia quotidiana (cap heroisme, el simple fet de viure ja és una tragèdia). L'acció, per mitjà de la interpretació dels actors, ha de suggerir els estats d'ànim front al seu destí, el lent despertar vers la fatalitat.

 

Després de les seva dramatúrgia, realitza [[assaig (literatura)|assaig]]s [[filosofia|filosòfics]] en els quals aborda la vida de la natura i el misteri de l'ésser humà: ''Le trésor des humbles'' (''El tresor'' ''dels humils'', [[1896]]); ''La vie des abeilles'' (''La vida de les abelles'', [[1901]]); ''L'intelligence des fleurs'' (''La intel·ligència de les flors'', [[1907]]); ''La vie des termites'' (''La vida'' ''dels tèrmits'', [[1927]]) i ''La vie des fourmis'' (''La vida de les formigues'', [[1930]]).

 

L'any [[1908]], [[Konstantín Stanislavski]] posa en escena l'obra ''L'Oiseau bleu'' (''L'ocell blau'') al Teatre d'Art de [[Moscou]]. Aquesta obra serà representada amb gran èxit arreu del món.

 

Un any abans de la seua mort, va publicar ''Bulles bleues'', obra autobiogràfica en què recull els records de la seua infantesa.

 

* [[1889]]: ''Serres chaudes'' (''Els hivernacles'')

* [[1890]]: ''L'Intruse'' (''La intrusa'')

* [[1891]]: ''Les sept princesses'' (''Les set princeses''), el compositor [[Pier Bréville]] va musicar-la per a l'escena.

* [[1892]]: ''[[Pelléas et Mélisande]]'' – Transformada en [[òpera]] per [[Claude Debussy]] [Vegeu ''[[Pelléas et Mélisande (Debussy)]]''] i representada a l'[[Opéra-Comique]] de [[París]] el [[1902]]. Va ser també musicada per Arnold Schoenberg en forma de poema simfònic i [[Cyril Meir Scott]] va compondre, al seu torn, una [[obertura (música)|obertura]] per aquesta obra.

* [[1894]]: ''Alladine et Palomides'' (''Aladí i Palòmides'')

* [[1896]]: ''Le trésor des humbles'' (''El tresor dels humils'')

* [[1901]]: ''La vie des abeilles'' (''La vida de les abelles'')

* [[1902]]: ''Monna Vanna''