Nom àrab: diferència entre les revisions

El '''[[nom]] [[àrab]] clàssic''' estava compost de diverses parts, on l'ordre no es mantenia sempre igual i algunes parts podien ser omeses. Entre els [[àrabs]] actuals, aquest sistema clàssic ha evolucionat, sovint per la influència dels sistemes antroponímics europeus, cap a diversos sistemes, que podem anomenar «moderns».

 

Els noms àrabs clàssics poden constar de sis parts:

* el [[prenom]] (''ism''), que correspon al prenom o nom pròpiament dit de la persona;

Alguns d'aquests elements formen part del nom des del naixement (''ism'', ''nàssab'', ''kunya'', ''nisba'', ''làqab''), d'altres s'afegeixen al llarg de la vida (''kunya'', ''nisba'', ''làqab'', ''ism mànsab''). Alguns noms poden tenir més d'un mateix element, la qual cosa explica que algunes parts es puguin rebre tant al naixement com durant la vida. Per exemple, algú nascut a [[Medina]], pot ser conegut de ben petit amb la ''nisba'' al-Madiní, però si acaba residint tota la vida a [[Alexandria]], potser finalment serà conegut per la ''nisba'' al-Iskandarí, rebuda en vida, o encara rebre la ''nisba'' al-Baghdadí si mor a la [[Bagdad|capital iraquiana]].

 

{{Vegeu també|Llista de prenoms àrabs}}

L'''ism'', també anomenat ''àlam'' (علم, ''ʿalam'') o ''ism àlam'' (اسم علم, ''ism ʿalam''), és el prenom o nom propi de la persona. Se li dóna poc després del seu naixement i pot ser simple o compost. És la part del nom que hom utilitza per referir-se a amics o familiars.

La majoria de noms compostos tenen caràcter religiós, com per exemple els noms [[nom teòfor|teòfors]] formats amb la partícula Abd (‘servidor de’) seguida d'algun apel·latiu de la divinitat (per exemple, els islàmics [[Abd-Al·lah (nom)|Abd-Al·lah]], ‘Servidor de Déu’, o [[Abd-ar-Rahman (nom)|Abd-ar-Rahman]], ‘Servidor del Misericordiós’, o el cristià [[Abd-as-Salib (nom)|Abd-as-Salib]], ‘Servidor de la Creu’). Alguns ''làqabs'', com ara els formats per la paraula ''din'', ‘religió’ (per ex., [[Nur-ad-Din (nom)|Nur-ad-Din]], ‘Llum de la religió’), així com algunes ''kunyes'' de musulmans especialment significats, com [[Abu-Bakr (nom)|Abu-Bakr]] o [[Umm-Kulthum (nom)|Umm-Kulthum]], han acabat esdevenint prenoms compostos comuns.

 

La ''kunya'' està formada per la partícula de filiació '''Abu''' ('''أبو''', ''Abū'', ‘pare’) per als homes o '''Umm''' ('''أم''', ''Umm'', ‘mare’) per a les dones, seguida d'un nom propi (''ism''): Abu-Àhmad, Abu-Zayd... Umm-Àhmad, Umm-Zayd...

 

La ''kunya'' indica pertinença a la comunitat i la seva existència valora a l'individu i a la família i permet caracteritzar a l'home lliure musulmà (els esclaus tradicionalment no tenien ''kunya'').<ref>{{Versaleta|Areces Gutiérrez}}, Ana. '''[http://revistas.ucm.es/fll/11303964/articulos/ANQE9696110015A.PDF Aproximación al estudio onomástico de la kunya en fuentes romances de Andalucía oriental]'''. ''Anaquel de Estudios Árabes'', VII (Madrid: Universidad Complutense, 1996), pp. 19-25.</ref>

 

El ''nàssab'' indica la filiació d'una persona. Es forma amb la partícula de filiació '''ibn''' ('''بن''', ''bn'',<ref>Aquest mot àrab és, de cara a llur transcripció, problemàtic. En àrab es pronuncia sempre unit a la paraula que el precedeix i a la que el segueix, la qual cosa fa que llur vocalització variï segons la funció sintàctica d'aquestes paraules (per ex., Muhàmmad ibn Àhmad ibn Àmir es pronunciaria, en nominatiu, ''Muhàmmadu-bnu-Àhmadi-bni-Àmir'', mentre que si el nom fos en genitiu es pronunciaria ''Muhàmmadi-bni-Àhmadi-bni-Àmir''). De fet, quan ''ibn'' es troba en posició inicial en un nom propi, l'ortografia àrab obliga a precedir el mot d'un ''àlif'' inicial (ابن) que en "permet" la lectura —ja que l'àrab clàssic no accepta dues consonants seguides en posició inicial—. Aquest àlif, tanmateix, no indica la vocal que s'ha de pronunciar, sinó que aquesta segueix sent indicada per la posició sintàctica del nom en la frase (''ubnu'', ''abna'', ''ibni''). Aquesta peculiaritat ortogràfica i fonètica explica que la paraula "ibn", de fet "bn", s'hagi transcrit tradicionalment de formes diverses. Tradicionalment en català, així com en [[francès]] i [[castellà]], la transcripció ha estat "ben", influenciada per la pronúncia dialectal àrab, en què, per facilitar la pronunciació, pot semblar que s'empra una "e" [[Epèntesi|epentètica]]. Influenciada també per la pronúncia de l'àrab del [[Golf Pèrsic|Golf]], en el món [[Anglès|anglosaxó]] darrerament s'ha "popularitzat" la transcripció "bin". Entre els arabistes, la transcripció més habitual és "ibn", en què es respecta la manca de vocal entre "b" i "n" i es decideix, arbitràriament, suposar una vocal "i" de suport, independentment de la funció sintàctica que el mot ocupi. Totes tres solucions són arbitràries i neixen de la voluntat de facilitar la lectura. A la viquipèdia catalana caldria inclinar-se per l'ús d'"ibn", excepte quan tradicionalment s'hagi consolidat una altra transcripció ([[Bin Laden]], en lloc del més clàssic Ibn Làdin, per exemple) o quan la persona que duu el nom empri sistemàticament una altra solució ([[Tahar Ben Jelloun]], en lloc del més clàssic Tàhir ibn Jal·lun).</ref> ‘fill’) per als homes i '''bint''' ('''بنت''', ''bint'', ‘filla’) per a les dones, seguida normalment del prenom (''ism'') del progenitor, tot i que a vegades en comptes del prenom es fa servir aquella part del nom de l'avantpassat per la qual era conegut —si el pare era més conegut per la seva ''kunya'' o el seu ''làqab'' que pel seu ''ism'', es poden usar els primers, per ex.: el company del Profeta [[al-Àrqam ibn Abi-l-Àrqam]] o el príncep abbàssida [[al-Abbàs ibn al-Mamun]]. Aquesta estructura bàsica es pot repetir per al progenitor de cada progenitor fins a arribar, a vegades, a familiars llegendaris o avantpassats mítics. Aquesta cadena de patronímics era important per a identificar a la persona i per situar-la en la societat. De fet, històricament, la possibilitat de recordar els teus avantpassats fins, pràcticament, al principi dels temps, era un signe de noblesa o notabilitat, especialment entre els llinatges reials i els llinatges tribals beduïns. En aquest sentit, per exemple, la [[genealogia]] del profeta Muhàmmad es remunta a [[Adam]] o el ''nàssab'' dels monarques [[Dinastia alauita|alauites]] del [[Marroc]] s'allarga fins al mateix Profeta, tot avalant l'origen religiós del seu poder. Fora de casos especials, sovint el ''nàssab'' no es remunta més enllà de dues o tres generacions o, encara que se'n coneguin més, per comoditat no se'n citen més de dues o tres.

 

Per tal de facilitar l'escriptura, de vegades la partícula ''ibn'' es pot abreujar ''b.'': Muhàmmad b. Àhmad b. Abi-Bakr b. Sulayman b. Ibrahim b. Talha b. Ilham b. Aws. Al [[Sàhara]], la partícula ''ibn'' és sovint substituïda per la paraula ''walad'', pronunciada dialectalment, ''uld'', d'idèntic significat (per ex., el primer president maurità, [[Mukhtar uld Dada]]).

 

{{Article principal|Nisba (onomàstica)}}

En el seu origen, la ''nisba'' indicava la tribu, el clan i/o la família a la qual es pertanyia, però amb les transformacions socials que portaren un increment del món urbà i la decadència del sistema tribal, acabà indicant també la procedència geogràfica, el lloc de residència o la pertinença a determinat grup ètnic, social o religiós. La procedència geogràfica podia ser tant la regió o lloc de naixement com la regió o lloc d'on era originària la família.<ref>{{Versaleta|Beeston}}, A.F.L. ''[http://www.lib.umich.edu/area/Near.East/cmenas520/BeestonNomen.pdf Arabic nomenclature...]'', p. 5.</ref>

Una mateixa persona pot tenir diverses ''nisbes'' que indiquen les seves diverses pertinences: el viatger jueu tortosí [[Ibrahim ibn Yaqub al-Israilí at-Turtuixí|Ibrahim ibn Yaqub]] duia les ''nisbes'' al-Israilí at-Turtuixí, ‘l'Israelita, el Tortosí’, que indicaven la seva adscripció religiosa i el seu origen geogràfic; l'historiador [[Abd-al-Wàhid al-Marrakuixí]] duia les ''nisbes'' al-Marrakuixí, pel seu lloc de naixement, [[Marràqueix]], i at-Tamimí, ja que la seva família descendia de la tribu àrab dels [[Banu Tamim]]; al filòsof Ibn Bajja se li coneixen tres ''nisbes'', at-Tujibí al-Andalussí as-Saraqustí, ‘el Tugíbida, l'Andalusí, el Saragossà’, ja que era nascut a [[Saraqusta]], l'actual Saragossa, aleshores part de l'Àndalus i, tot i tenir probablement ascendència jueva, es considerava vinculat a la tribu de [[Tujib]], alguns membres o (suposats) descendents de la qual —els Banu Tujib o [[tugíbides]]— s'havien instal·lat a la vall de l'Ebre, que arribaren a governar de forma independent, etc.

 

El ''làqab'' és un mot o àlies, fins i tot un [[malnom]], que al·ludeix a les característiques personals o a les accions en què ha destacat una persona. Originàriament pot tenir una funció similar a la ''kunya'', és a dir servir per referir-se a algú sense esmentar-ne el veritable nom. Històricament, el ''làqab'' ha esdevingut també un títol honorífic amb què es pretenia prestigiar el nom de molts governants o personatges insignes. A la primera categoria pertanyen ''làqabs'' com as-Siddiq, ‘qui testimonia la veracitat de la missió del Profeta’, donat al califa [[Abu-Bakr as-Siddiq]], o al-Àhdab, ‘el Geperut’, portat pel [[xeic]] [[hanefita]] [[Ibrahim al-Àhdab]]. Alguns d'aquests ''làqabs'' destaquen un tret pejoratiu, com al-Himar, ‘l'Ase’, donat al califa [[Marwan I]]. Aquests malnoms es coneixen en àrab com ''nàbaz'' (نبز, ''nabaz''). De caràcter honorífic són ''làqabs'' com an-Nàssir li-din-Al·lah, ‘el Vencedor per la religió de Déu’ o, abreviat i sobreentès, an-Nàssir, dut per personatges com el califa cordovès [[Abd-ar-Rahman III]] o el califa abbàssida [[An-Nàssir (abbàssida)|an-Nàssir]] o diversos [[imam]]s [[zaidisme|zaidites]] que van prendre aquest nom. Amb el mateix mot, Nàssir, ‘vencedor’, es poden formar també ''làqabs'' molt comuns com Nàssir-ad-Din (‘Vencedor de la Religió’) o Nàssir-ad-Dawla (‘Vencedor de la Dinastia’), usats com a títols honorífics per molts governants musulmans. No solament els governants poden rebre o atribuir-se aquesta mena de títols, alguns personatges especialment significats també els han merescut, com el místic murcià [[Ibn al-Arabí]], conegut també pels ''làqabs'' Muhyi-d-Din (‘el Vivificador de la Religió’) i aix-Xaykh al-Àkbar (‘el Gran Mestre’, ''Doctor Maximus'', tal com se'l coneixia en [[llatí]]).

 

Molt proper a la ''nisba'', l'indicatiu d'ofici o ''ism mànsab'' assenyala la professió. El poeta i estudiós andalusí oriünd de Múrcia [[Safwan ibn Idrís]], duia en el seu nom complet, Abu-Bahr Safwan ibn Idrís ibn Ibrahim ibn Abd-ar-Rahman ibn Issa ibn Idrís at-Tujibí al-Mursí al-Kàtib, un esment clar a la seva condició de secretari o ''kàtib'' dels almohades. El místic [[al-Hal·laj]] (‘el Cardador’) era conegut justament pel seu ''ism mànsab'', tot i que segurament ell no degué exercir aquest ofici, sinó el seu pare. En aquest sentit, l'''ism mànsab'' es perpetuava especialment en el ''nàssab'' dels descendents de la persona que havia exercit o excel·lit en una professió, és el cas de l'historiador andalusí [[Ibn al-Abbar]], ‘el Fill del Fabricant d'agulles’, o el savi andalusí de Sevilla ar-Ruayní, també conegut com a [[Ibn al-Fakkhar]], ‘el Fill del Terrissaire’.

 

En temps preislàmics i en els inicis de l'[[islam]], una persona era interpel·lada pel seu nom (''ism'') i, si li preguntaven qui era, al seu ''ism'' afegia el ''nàssab''. Quan hom parlava d'altri, el més habitual era dir l'''ism'', el primer element de la cadena del ''nàssab'' (partícula de filiació '''ibn''' (‘fill de’) seguida de l′''ism'' de son pare) i la ''nisba'' tribal o clànica (per exemple, [[Dihya ibn Khalifa al-Kalbí]]). A partir del segle II de l'Hègira, no es considerava correcte utilitzar l’''ism'' per dirigir-se a una persona d'igual o superior categoria i era obligat l'ús de la ''kunya'' o, si es tenia, el ''làqab''.<ref>{{Versaleta|Beeston}}, A.F.L. ''[http://www.lib.umich.edu/area/Near.East/cmenas520/BeestonNomen.pdf Arabic nomenclature: A summary guide for beginners]''. Oxford: James Mew Fundation, 1971, p. 3.</ref>

 

* Abu-l-Mughith Hussayn '''Mansur al-Hal·laj''' (''kunya'' + ''ism'' + ''làqab'' + ''ism mànsab'') → [[al-Hal·laj]] o Mansur al-Hal·laj (''ism màsnab'' o ''làqab'' + ''ism mànsab'')

 

El nom àrab en la majoria dels països s'ha simplificat, [[Occidentalització|occidentalitzat]], i actualment està format pel nom personal, l'''ism'', més un cognom, el ''nàssab''. Aquest [[cognom]], depenent dels llocs, pot procedir d'una ''kunya'', ''nisba'' o ''nàssab'' que en el moment d'enregistrar la població ja identificava la família. A diferència del nom àrab clàssic, en què es tendeix a corregir les formes dialectals, en els sistemes antroponímics moderns s'acostumen a respectar alguns trets dialectals (per ex., el realitzador cinematogràfic tunisenc [[Nouri Bouzid]] escriu el seu cognom en àrab بوزيد, ''Būzīd'', en comptes del nom «clàssic» Abu-Zayd, أبو زيد, ''Abū Zayd''). En alguns països, per influència de la llengua colonial, els cognoms procedents de ''nisbes'' han perdut l'article inicial (per ex., el cal·lígraf tunisenc [[Nja Mahdaoui]], نجا مهداوي, ''Njā Mahdāwī'', en comptes del més clàssic al-Mahdawí, ‘el de [[Mahdia]]’. En relació a aquest darrer, nat a [[Tunis]], els cognoms procedents de ''nisbes'' s'han fossilitzat i, per tant, no reflecteixen necessàriament ni el lloc de naixement ni el lloc d'origen immediat de la família, sinó una indicació remota d'origen o adscripció ètnica.